diumenge, 13 de novembre del 2022

El remei d'escriure

 

La Garriga, 13 de novembre de 2022

 

Va bé escriure. Funciona perfecte per molts motius i serveix per una quantitat enorme d’utilitats. Seria pràcticament impossible enumerar-les doncs això de posar sobre el paper els pensaments, les idees, els deliris i fins i tot els capricis és quelcom  que fa l’home des de sempre. Sortosament disposem d’aquesta eina i cada cop la podem fer servir per motius ben diferents. Jo en gaudeixo quasi en secret, perquè així evito les crítiques descarnades, les errades sintàctiques i una bona colla de membres de la censura social disposat a fer el que sigui per fer-se ressò d’allò que no els acaba de satisfer. En aquest país ho ha molta afició a opinar gratuïtament (i amb molta mala bava) de tot plegat. De fet, tan li fa del cert allò que diguis, perquè sempre surt l’impertinent de torn opinant en contra, per sistema. Ja ho dius, qui no té feina el gat pentina, o més exactament, hi ha moltes persones que s’ho prenen com una afició això d’opinar de tot, talment com els tertulians que escoltem a les emissores de ràdio o televisió. Saben de tot. Ja els hi pots proposar el tema que sigui, de la matèria que vulguis, del lloc de món on mai han estat... Tant li fa. Sempre tenen quelcom a dir. Ells rai que ho fan per treure’n algun rendiment, ja sigui econòmic o de qualsevol altre classe, tan me fa. D’altres ho fan per afició, per allò de dir la seva encara que la seva sigui una absurditat mal documentada i inconsistent. Pobrets si no tenen res més a fer a la vida.

Jo escullo fer-ho com una mena de teràpia, o millor dit escric com qui pren una medicina que m’alleugera l’esperit de mals de cap, de situacions que em poguessin angoixar. Ho faig servir així, per descarregar aquelles coses que fan mal, les que no aporten res i paga la pena desfer-se’n com un mocador brut i fet servir.    Alhora, i per ser justos, també en faig ús per tot el contrari (menys cops si de cas). En ocasions hi descric els sentiments més elevats, l’admiració, l’amistat, l’amor als meus. Quan ho faig així m’agrada molt sentir que en pensen les persones a qui ho dirigeixo. Em resulta molt més fàcil expressar-me per escrit que verbalment i sóc capaç de brodar els sentiments amb tots els ets i uts que mereixen ser transmesos.

Amb tot això, de segur que els terapeutes podrien fer bona feina amb mi, però no cerco ajut ara com ara en aquest aspecte. Fa molt de temps que acostumo a fer la meva amb les meves coses més personals, i en poques ocasions i amb poques persones frueixo compartint-les. Cadascú és com és, i jo sóc reservat tot i disfressar-ho amb una falsa extroversió. Que hi farem.  

diumenge, 28 de març del 2021

Els esquerdats


 La Garriga, 28 de març de 2021.

Em llevo ben d’hora amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix per a tot i per a ningú més alhora.

Per sort, avui tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.

La teràpia no pot aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor, fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres, com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.

A tots aquests els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.

Fa un temps, sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer. Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte personal augmenta cada segon sense parar.    

dissabte, 23 de gener del 2021

L'hereu d'en Pomés

 

Col·lecció:    Assassins variats

 

Sèrie: Confessions i motivacions                              d’assassins

 

Títol :  L’hereu d‘en Pomés   

 

24 de Gener de 2021

Jo no mato per matar, perquè toca, avui si i un altre dia també. Tinc un motiu definit, allò que ara en diuen un mòbil. Ho faig i punt. Jo també haig de morir un dia o un altre. Tant se val si aquell desgraciat tornava tard a casa després de treballar tot el dia, o si aquella infeliç travessava aquell pont al vespre. El moment, el lloc, i fins i tot la víctima és aleatori, com també ho és tot allò que m’envolta. Si ho hagués planejat tot molt abans, si hagués fet càbales de com hauria de succeir tot plegat, llavors seria un assassí de poca volada. Com aquells que les series televisives descriuen tants cops, amb el seu drama personal, amb un trauma que els ha marcat des de petits, amb maltractaments a casa i tota aquesta motxilla que sempre els descriu. No, no, res d’això. No em calen aquestes reflexions, ni aquetes conseqüències. Tot és molt més simple. Jo immortalitzo l’instant.

Quan et sorprèn un quadre en una galeria, o una musica que escoltes en una emissora, o un llibre trobat a la prestatgeria; no esculls el moment. El frueixes i punt. Saps que allò és el què cercaves, allò què et demanava el cos per aixecar els ànims, per fer aquell moment un moment especial que recordaràs. Matar és el mateix, i m’agrada fer-ho bé, recreant-me en detalls que a algú li poden semblar innecessaris, respectant fins i tot la imatge de la víctima refredant-se lentament i copsant el moment, com una fotografia artística que dona al conjunt un referent harmoniós.

Qui trobi aquells cadàvers que deixo escampats, ha de quedar meravellat, doncs no cerco un esglai, ni vull fer por, ni fer venir fàstic. Tot al contrari. L’observador ha de fruir de la instantània, ha de ser un espectador que quedi corprès per aquell conjunt que se li presenta. Aconseguir-ho o no és responsabilitat meva, i prec moltes molèsties per fer bé la meva feina! No és improvisació. És saber prémer el boto en el moment exacte per copsar la mirada, el gest, l’expressió dels llavis, la posició de les cames,...   

divendres, 25 de desembre del 2020

 Sóc ferralla...

 La Garriga, 25 de desembre de 2020.

 "Sóc ferralla, material de desguàs, inservible, allò que ha arribat al final de la vida útil, si algun cop he estat útil, si no he estat sempre això, ferralla." Repeteix aquest manifest amb aquell somriure funest cada matí quan comença a afaitar-se. Les galtes empastifades de sabó aturen unes llàgrimes indecises que mai saben si relliscar del tot o humitejar els ulls només, com aquell avís discret que serveix per saber on estàs sense que ningú més se n'adoni. "Sóc ferralla" repeteix un com més, amb decisió. Llavors les fulles tallen ben arran i s'enduen tot; sabó, llàgrimes, tot plegat, i la cara seriosa es dibuixa al mirall després de refrescar la pell amb aigua freda. Un matí més cal dissimular l'olor amb l'olor
de desodorant, amb l'aigua de colònia i amb aquells cabells rebels que s'entesten a cobrir els forats cada cop més evidents de la testa.

Inicia ara el ritual del cafè. Fa temps que ha recuperat aquell molinet elèctric que ningú fa servir ara. Els grans torrats i negres repiquen contra el plàstic i es fan miques per acabar convenint-se en pols. Torna a somriure en pensar-hi. Tot acaba convertint-se en pols que el vent pot escampar com ara fa tothom amb les cendres, les cendres dels difunts. Ara el cap repassa els vestits que pengen a l'armari. "Seran els adequats per anar als propers funerals?" Serà suficient aquell més fosc pel seu propi funeral? De fet, cal fer un funeral? La ferralla acostuma a trobar al seu final en qualsevol descampat. Va tornant-se cada cop més fosca, rovellada, inservible. Tot una mica com li succeeix. El rovell l'ha fet menys dúctil als canvis, més rígid i encarcarat.
Decideix esborrar tristors i cabòries amb un Silvio Rodríguez que decideix anar Camino a Camagüey, un viatge de feina i un viatge vital, un acomiadament discontinuo per acomplir un encàrrec de feina en terres llunyanes, una distància suficient per compondre nous himnes i alhora deixar a les claus a qui tu ja saps on sempre acostumen a estar, per si decideix tornar. Malenconia inevitable, segell de la casa impregnat a la pell per sempre, puix que mai escapem del tot a l'evidència personal, a la genètica emocional que ens conforma.
Mira l'horitzó amb la taca a la mà i pensa: "Opto per les ombres i la boira romàntica d'en Caspar David Friedrich, un paisatge on m'hi trobo segur, a gust, perquè el silenci fred engoleix la insofrible estridència de la realitat capritxosament optimista i enlluernadora i l'ésser pot fer per convertir-se en quelcom absent, immaterial. Pot fer fins i tot per deixar de ser ferralla, o ser foc, o ser la fotografia de tot. Desapareix amb el so silent de quan ha acabat de nevar i tothom dorm." I tement el despertar proper d'un nou dia, cerca aquell medicament que el podrà guarir un cop més, la píndola diària de Xostakóvitx, el narcòtic ineluctable del preludi Op.87. Aquesta ferralla hauria desaparegut fa temps entre els esbarzers si no fos per les flors que l'acompanyen, i sent que ha estat injust i desconsiderat des que ha començat a marcir-se. No hi té dret a fer la seva sense comptar amb els altres. Farà per amagar terapèuticament també la foscúria i reservar-la per aquelles matinades fredes que l'insomni li regala davant del teclat on escriu "sóc ferralla".

dimecres, 22 de juliol del 2020

Declaració



Santa Cristina d’Aro, a 22 de juliol de 2020.

El sol s’alça dos pams ben bons per l’horitzó, i encara son molts que dormen i fan mandres entre els llençols. Es llavors quan el cor s’obre i esclata el desig d’escriure’t, de trobar-te. Aquelles paraules que fan per sortir tantes vegades, i ara de cop i volta flueixen pel rierol dels sentiments i descansen finalment en el teclat. T’haig d’agrair tan i tan. Fa molts anys que ets al meu costat, incansable, suportant els entrebancs que la vida ens regala, i alhora restes aquí, com el primer dia, amb aquella energia que encomanes a cada instant. Tremolo només amb els teus silencis, allò que fa témer, el presagi del dolor, i en canvi, sempre tens apunt la innocència i l’excelsa curiositat de l’infant que et fa propera. T’estimo, des de l’infinit fins aquí mateix, i prefereixo sempre caminar amb tu, el meu obsequi de vida més apreciat, i de retruc i des de fa uns anys, els nostres fills completen el quadre, la nostra obra d’art particular. Amb ningú més voldria continuar  aquest camí.  

dilluns, 27 d’abril del 2020

Elvis està viu


La Garriga, 27 d’abril de 2020

Cau la nit al poble i per fi la terrassa ens mostra la quietud dels arbres silenciosos. Sembla que hom ha tancat portes i finestres per refugiar-se a la cambra, i també que siguis l’últim individu que respira la foscor en aquest indret. Escolto per si algun soroll descobrís un ocell valent corrent amagat entre les fulles, o potser un gat rondant per les teulades dels garatges... Res, absolutament res. Silenci i res més. Per sort, he decidit tancar els vincles a l’exterior via xarxes socials. Tots els estris dormen el somni dels justos a la tauleta de nit. Tots ells sense connexió i sense energia semblen rèptils dissecats amb ulls de vidre que miren enlloc.
El refugi serà la pròpia foscor, amb la seva temperatura suportable si aixeques el coll de la jaqueta fins el nas, si mires aquell tros de lluna, una daga blanca d’estil marroquí, i ben a prop una llum que els entesos diuen que es Júpiter, o qui sap què. Tant se val, es preciosa de totes formes. Aquell últim cafè fa que els ulls segueixin ben oberts i els llavis murmurin la tonada de “La vie en rose” ben a poc a poc. La imaginació fa aparèixer un cabaret galàctic i irreal on els personatges conformen una grup heterogeni d’antics amics, de amors oblidats i d’olors de sempre. Feia temps que no dedicava tant de temps a mirar el cel fent volar coloms. Segurament és una llicència que no m’he permès fins que obligatòriament hom s’atura i el temps del dia i la nit es relativitzen, s’allarguen i s’encongeixen capritxosament, i un no té més remei que mirar-s’ho com un espectador indolent, sense poder fer-ne res de res.
I les llums d’aquest cabaret baixen la intensitat per fer-se més febles encara. Costa de distingir el nou cantant que puja al escenari mig a les fosques, i llavors comença a sonar “Are you lonesome tonight en la versió més lenta possible i amb aquella veu que quasi és un murmuri.  Quines coses té el confinament.  

diumenge, 19 d’abril del 2020

Fugir amb el Tàvec


La Garriga, 19 d’abril de 2020


Des que va començar a caminar el Tàvec a l’any 2015, com un entreteniment d’estiu en forma de contes curts, mai vaig pensar seriosament que podria ser un projecte tan apassionant. La criatura però ha anat creixent fins ara, i aconsellat per uns, i fent cas també al sentit comú, he decidit revisar-lo, relacionar les diferents entrades i cercar un altre format més propici per la seva lectura com un tot. Aquest assassí també s’ha fet gran, ha agafat experiència, i junts hem anat construint la seva història, del nen a l’home, amb tot allò que ha hagut de carregar a la seva motxilla. Ha estat apassionant fer-lo anar d’aquí cap allà, investigar-lo, tractar d’entendre’l, compartint fins i tot els seus instints. Tot això m’ha fet decidir a retirar les tretze entrades del Tàvec i un afegit (Desmuntant el Tàvec) d’aquest blog. La història es completarà amb sis parts més que estant en preparació i que tinc previst acabar en breu. Amb això hauré completat un cicle de la Col·lecció Assassins Variats, una passió com un altre... Si de cas estàs interessat en la Col·lecció completa de el Tàvec, posat en contacte.  Moltes gràcies.