Somorrostro

 La Garriga, 9 de setembre de 2024.

Llegeixo que la Guardia Urbana ha prohibit als banyistes de la platja del Somorrostro de poder-se banyar al mar degut a la celebració de la Copa Amèrica. Per qui no ho sàpiga, el Somorrostro era un barri de barraques de Barcelona. La platja del Somorrostro s’estén entre l’espigó del gas fins el port olímpic.

Val a dir que es impossible anar contra les infraestructures esportiu-econòmiques. Ta
mpoc és la meva intenció fer-ho (seria una pretensió estèril segurament). La reflexió seria si cal deixar als ciutadans sense accés a quelcom tant bàsic com una platja per motius tant espuris com la celebració d’un esdeveniment esportiu. A la majoria de barcelonins, la Copa Amèrica no els aporta res de res. Ni treballen més, ni milloren el seu salari, ni frueixen de l’espectacle. És a dir, no els hi resulta beneficiós o gratificant. Si de cas, alguns empresaris llogaran més habitacions en complexes hotelers on el ciutadà de peu no hi anirà mai a la vida, o s’ompliran els restaurants luxosos on el preu de la carta ascendeix a quantitats gens populars  (menú no en deuen fer, segurament). En poques paraules, la riquesa d’uns pocs augmentarà i poca cosa més.

La imatge de la ciutat o del país en sortirà enfortida? Doncs sincerament, no. Un territori no s’enalteix per la quantitat de esdeveniments esportius que celebra. La cultura, la llengua, l’art en qualsevol de les seves expressions, beu d’altres fonts que no tenen res a veure amb vaixells veloços o en dinars, sopars i convencions vinculats a la Copa Amèrica. En aquesta menjadora es nodreixen altres estómacs. Son individus que han sabut aprofitar l’oportunitat, aquells que suquen pa en totes les salses que serveixin per fer-se veure, llueixen vestits cars, condueixen automòbils potents i es deleixen per ser fotografiats al costat de altres persones que acaben de conèixer, de les que no en saben res. Tot és imatge, tràfec d’influències, glamur de baixa estopa, un batibull pudent que embafa la ciutat de falses esperances, de mentides evidents disfressades de  promeses que mai s’han acomplert i mai ho seran.

Em resulta absurd que un infant i la seva família no gaudeixi d’un bany de mar perquè un alcalde, regidor, president, hoteler, empresari, o d'altres, assisteixin a una cursa. Les televisions i altres medis no en parlaran de tot això. El motiu és evident; també hi suquen a la mateixa sopa. Aquell infant no se n’adonarà de tot plegat. El distrauran amb un gelat i un vol en bicicleta, però la ciutat i el país continuarà sent cada cop més provincià i més pobre. Aquesta Catalunya serà menys cada cop.

Benvolguda Marta

 

La Garriga, 4 d’agost de 2024.

               Han estat uns quants anys de compartir molts moments. Alguns han estat bons i d’altres menys bons. Tot el conjunt és un batibull d’emocions que es mesclen i fa molt difícil extreure’n conclusions que descriguin un resum complert. Tant se val. Poder encara no ha passat prou temps per fer un balanç encertat del tot.

Sigui com sigui, i com diuen els contes per infants, n’era una vegada i no era, jo sempre vaig poder comptar amb tu per a tot, i amb tot, i amb aquestes quatre ratlles només voldria agrair-te aquest temps compartit, aquells nervis i corregudes, les incerteses, els somriures i la gresca, i també, les abraçades en els moments que la vida ens ha regalat sotracs. Gràcies Marta per ser-hi, per donar-me suport quan em mancava i per escoltar sempre.

               Ara ja no ens veiem cada dia, ja no fem el cafè plegats tot repartint-nos les tasques entre el fum de la teva cigarreta i el bon humor, però em queda el regust d’haver conegut una bona persona, i alhora, haver-me deixat ser membre de la “Junta” amb les teves amigues Laura, Silvia, Carme i Pepi, totes elles també bones persones. Això ho dic amb convenciment de totes elles. Ens hem explicat tantes coses, i hem compartit experiencies tant properes, que sento que totes heu estat part indispensable. Tot allò del Claraboia es queda al Claraboia, per descomptat. Ha estat gratificant i enriquidor.

               Ja tinc ganes que la casualitat o allò que sigui ens faci retrobar-nos per l’Empordà i fer-la petar una estona compatint aquell esclat de bonhomia que sempre acompanyes. Fins aviat, i visca els nuvis!

Je t’aime

 

En una població de l’Empordà, a 21 de juliol de 2024

Se’l coneix com el francès. És així com l’anomenen els veïns, o els francesos també. Son una parella que bé podrien arribar als vuitanta. Quan ens creuem per l’escala, ell sempre em diu un bon jour acompanyat d’un somrís amable, aquell somrís que saben transmetre els homes adults, jubilats, classe mitja, del sud de França. Son aquells que han sabut viure, i el més important, continuen sabent fer-ho, adorablement impermeables a tot allò que pugui esdevenir, doncs la vida i l’experiència els ha regalat aquest estatus.  

Jo li corresponc amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que dos paraules.

 Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu. Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix  una figura menys castigada, una esquena ampla i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de formatges.

Però aquí no hem arribat fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el diner o el poder; la morbositat.

Tot allò que conec dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.

Des que vaig tenir aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula, ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que ara no li faig la cara. Tant se val.

En tot cas, des que conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació  de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.

Salut Pierre i Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.

Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).  

Cop de realitat

Sant Feliu de Guíxols,  18 de maig de 2024.

Ha voltes cerco el moment de trucar-te per saber com estàs, com has passa't el dia, si has dormit bé i si et manca quelcom. Llavors un cop al pit i a l'ànima em fa tornar a la realitat i em recorda que ja no hi ets, que vas marxar fa dies. Ho vas fer tant ràpid i discretament, en silenci, amb aquella mirada que callava moltes coses i només exhibia la brillantor dels teus ulls verds. 

Haig de fer per acostumar-me a la teva absència, com a l'absència del pare. Us recordo, i tot i que intento fer el cor fort, sovint us imagino agafats de la mà, un al costat de l'altre, mirant el mar, xiuxiuejant cançons dolçament. 

Que la terra et sigui lleu, mare.

Carta malastrugança

 Sant Feliu de Guíxols, 13 d'abril de 2024.

Estimada malastrugança, avui t'escric des de la costa per comunicar-te que properament no estaré disponible per rebre't com et mereixes. T’has acostumant a visitar-me sense previ avís, de sobte. Apareixes sense més ni més, obviant les normes més bàsiques de cortesia, i sempre amb presses!. Això no pot continuar passant. Hem de fer ambdós per normalitzar la nostra relació i fer-la més conciliadora i més justa. Vull veure't, quan s'escau, de tant en tant, dosificant les estones que passem junts, i així aconseguir donar més qualitat a aquest vincle que ens acompanya fa tant de temps.

No és rancúnia per haver-me regalat moments difícils. 

Nou partit

 La Garriga, 8 d'abril de 2024.

Treure lo millor d'un mateix és un exercici que no tothom està disposat a fer. Calen unes condicions idònies, una predisposició a fer-ho, i segurament altres coses que ara no sabria concretar. Jo segurament he errat molts cops i no he estat capaç de fer precisament això; fer allò que és més èticament correcte, amb la única pretensió de quedar-me amb un bon gust de boca, per sentir-me bé, espiritualment complagut amb mi mateix. Faig proposta d’esmena ara mateix i via fora!.

I ara que decideixo fer el pas ençeto el nou espai amb la convicció d’haver d’escoltar molt més, d’estar amatent als que l'envolten, com un fidel religionari. Aviam que en surt de tot això. Grans canvis comporten grans esmenes, I segurament avui he decidit jugar aquest nou partit amb nova reglamentació per poder adaptar-me als nous temps que s’acosten, o millor dit, els temps que ja han arribat

. 

Retrobar-me, retrobar-se.

 La Garriga, 2 d'abril de 2024

Panticosa

Tornar al blog és un exercici necessari després d'aquest impass. Haig de fer per compensar el deliri i l'oblit, l'apatia i el desencís a que m'he sotmès voluntàriament, aquell estat en el que no aprofito res del que m'envolta realment, I de fet ha estat fàcil de imaginar que seria possible (sobretot després de les lectures que la meva filla m'adreça….). Tot està per començar i per aconseguir perquè no hi ha qui m'aturi ara que he començat a picar el teclat nerviosament. Les paraules i els fets van sorgint amb el poc senderi que habitual, perquè mai he pogut seguir un fil conductor gaire estona (la medicació suposo….), i de fet vull que sigui una mica així mateix. A hores d'ara, aquest blog deu de ser el blog menys llegit del planeta, i per tant, sóc lliure de fer i escriure el que em roti sense aturador. Aquesta llibertat és fantàstica.