Game over...

 

La Garriga, 30 de novembre de 2024.

El cap fa la seva pensant mica en mica que del tot no marxen mai els morts, ens deixen de cos però fan per estar encara benestants al nostre costat, i no ho diu el cap com si fossin fantasmes, ànimes en pena que romanen al voltant, sinó com allò de més que carregues a l’esquena penjant de la bossa que mai deixes enrere, com una calcomania de les que abans enganxaves a la pell, però si de cas, unes que no s’esborren amb el temps. A voltes fas per mirar si continuen allí tot i que no et cal doncs sents la seva presència, i el cap fa que si, que si, que ja ho té en compte, i de mentrestant el  dia va aixecant el sol enlaire, no gaire perquè arriba el hivern avui que és Sant Andreu, i ara que el pare en faria ja els noranta i tres anys, temps de sobre per veure-les venir totes, i encara així, m’hi jugo un pèsol que encara no hauria perdut la seva capacitat de sorprendre’s, una qualitat que no disposo però desitjo. La sorpresa és la conseqüència de l’ingenu, allò que passa quan la realitat és inesperada i et dona una plantofada que no esperes. Altra cosa, diu el cap, és que t’agradi o no, que sàpigues entomar allò que no esperes com si fos una llisó necessària en comptes d’una agressió.

Els morts no es sorprenen, ni s’ofenen, diu el pensament amb convenciment; els morts saben tot allò que ha succeït i no s’han fan creus d’allò que pot succeir ara, al present, ni d’allò que esdevindrà, i s’ho miren tot gestionant perfectament l’actualitat punyent que els vius vivim amb intensitat. Se’ls en fot un rave un congrés d’un partit polític o un altre, o com s’ho fan els desafortunats que han vist desaparèixer tot lo seu per una torrentada i no poden ni dinar ni dormir a casa seva. El fangà dels vius és un pastís complexa i de difícil digestió, i els morts ja ho tenen tot menjat i begut, i digerit, viuen de forma diferent, o millor es dir-ne que moren de forma diferent, com només els morts saben fer-ho.

I tot plegat el cap diu que aquest text no ha estat més que un exercici que ha volgut fer per imitar aquella perfecte forma d’escriure històries que fa el mestre Cabré i que mai no sabrà imitar ningú, ni viu ni mort. Els mestres ho son per quelcom i el cap no li arriba a la sola de la sabata, i tot i saber-ho vol jugar i jugarà així.

Game over.

No m’hi sé estar.

 

La Garriga, 23 de novembre de 2024

La miro i sé amb que toco el cel. La observo, a voltes d'amagatotis, imaginant que no sap que hi soc, com l’infant que torna la mirada cercant a la mare, com l’ocell que fa per seguir el vol dels seus, i aquells moments, guaitant el seu somrís, els seus ulls quasi amagats en una escletxa, i en aquell instant frego la felicitat amb els dits. I no deu ser correcte, però tant si val! Si no ho dic, si perdo l’oportunitat, em trairia a mi mateix, com un devot trairia la seva fe. No hi puc fer més. He estat incapaç des que la vaig mirar per primer cop. En saps el moment quan arriba; el cor s’esvalota i quelcom s’eixampla dins l’ànima, ineluctablement. No et cal cap més senyal. Succeeix i ja està fet.

I sempre està present aquella mirada tremenda de nena petita que vol fer una malifeta i esclatar a riure, que fa per trepitjar l’aigua dels bassals, per volar en el gronxador aixecant les cames  i per tancar els ulls quan fa una queixalada a aquell gelat de nom impronunciable.

Toco el cel cada dia amb ella i no puc més que estar agraït de saber-me al seu costat, de compartir projectes, viatges, fills i amics. Gràcies, amor meu, un altre cop.

Amics de pedra picada

 

La Garriga, 9 de novembre de 2024.

 

Hi ha coses que procuro fer cada dia, per poc que pugui. Son simplicitats, rutines que s’han convertit en costums que em constitueixen, parts inalienables d’un mateix, aquelles que et conformen i alhora et fan ser com ets; allò que el Mestre diria esdevenir i-n-e-l-u-c-t-a-b-l-e (això només ho pot dir el Mestre, és clar, i de vegades els seus acòlits entre els quals voldria inclourem...). 

Estic parlant de coses tant simples com veure despertar el dia des de la foscor fins el començament de la llum, escoltar el silenci del moment (rares vegades s’aconsegueix), prendre el primer cafè amb llet (tebi perquè estic escrivint i es refreda), ingerir la medicació per l’àcid úric i altres drogues de rigor, afaitar-me, mirar els ulls i les bosses dels ulls, si s’escau, de la gran persona que m’acompanya, pensar en què consistiran els àpats del dia i la forma de preparar les viandes corresponents, fer la migdiada sempre que sigui possible, planificar la combinació perfecte i proporcionada d’esforç físic (normalment de poc a mínim) i de “formació cultural” (10 % notícies d’actualitat, 25 % entreteniment, 20 % tertúlies de tertulians que saben de tot i força de res, 25 % de novel·la negra, si pot ser nòrdica i/o similar, i el % restant amb programes de televisió sense cap criteri concret).

També faig una despesa important, i cal reconèixer que això em costa un esforç, en escoltar els problemes i inquietuds de les persones que m’envolten i de les persones que trobo de forma casual. Durant molt de temps penso que sovint he regalat més que no pas he rebut, com si necessités obsequiar les meves vivències i particularitats, compartir-les de forma gratuïta. Val a dir que això ha estat un error doncs sovint aquest costum no t’aporta gaire. Paga més la pena fer-ho quan és una necessitat de buidar-se, d’esbravar l’efervescència de sentiments que tots acumulem dins nostre, però això cal fer-ho en mesura per no exhaurir existències.

Però avui hi ha quelcom que em trepitja el cor: friso per retrobar un amic de joventut està jugant el seu últim partit, acabant el camí després d’una malaltia llarga i injusta. És un amic que de fa molts anys no en sé res, amb qui no mantenia contacte. Un company que va conèixer i descobrir la necessitat d’escriure, com ara faig. Un altre nàufrag que utilitza aquesta taula de salvació que és posar en lletres els seus sentiments i tot plegat. Un amic que avui reclama veurem i acomiadar-nos.

Arribo a Sant Pau, amic, i em reconeixes tot d’una, com si no hagueren passat quaranta anys. Somriem junts despès de tanta absència. Les teves paraules em tranquil·litzen, em contagien a ser valent com tu, a fer d’aquest passeig un camí planer. La teva mirada convida a sentir-me a prop, a rememorar un temps que vàrem fruir plegats, allí on vam rebre un antídot contra l’absurditat que ens envoltava.

Ens fem possiblement l’última abraçada. Gràcies amic per compartir novament tot aquells records, per fer-me sentir proper a tu mateix, i per estrènyer altre cop la teva mà. Fer-nos aquesta abraçada ha estat el millor que em podia passar. Jordi ets un gran tipus i et mereixes tot el millor. No podem saber com ni quan ens retrobarem però avui m’has omplert de vida i això t’ho agrairé sempre. No hi ha llàgrimes que pagui la pena esmerçar perquè ELS AMICS SON PER SEMPRE i no es perden mai. Endavant amic Lapedra.

“Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen.” I la canalla crida: “Petites i dolentes; de les vuit, set de pudentes.”

 

La Garriga 3 d’octubre de 2024.

 

Passen els anys i avui en fa tres que vas marxar, sense fer soroll, amb aquella mirada que deia molt més que les paraules que mai ens dèiem, perquè no calia, perquè l’evidència era suficient per entendre’ns sense implicar gaire bé res més. Era un joc que sempre pra
cticàvem. Com si es tractés d’un fil invisible que ens unia i resultava allò que ens calia per acabar sabent que pensàvem pràcticament el mateix, que la realitat irremissible cau com la fruita madura, i mentrestant, deixem que les fulles que ens envolten volin jugant i fent cabrioles però sempre agafades per la tija a la branca forta.

Era tant simple com això. Crec que el teu pare et va ensenyar el mateix, o potser, simplement ho va fer també evident amb el silenci, i ho van adoptar com una segona pell que s’enganxa a la teva i la fa necessària i indissociable. Era un virus inoculat que, sense saber perquè, t’acompanya sempre i des que mai te’n desfaràs fins que acabis a la caixa. Ho saps i frises per saber qui en serà l’hereu.

Et trobo a faltar a voltes. Voldria tornar a veure´t assegut a la teva cadira i poder explicar-te coses sabent que m’escoltes, em jutges i m’acompanyes. Voldria tornar a saber que la teva experiència sabia veure les coses en perspectiva, prenent la distància necessària per concebre tot el conjunt al complert.

Però el joc continua, inexorable com el temps, i cal agafar forces i ànims per continuar, fent bullir l’olla, remenant els ingredients per fer un brou comestible, apropiat, suficient debades. Ens farem mal tots plegats algunes vegades, Ho sé i no hi puc fer més. Cada cop em costa més. El cert és que estic cansat, esgotat per ser del tot sincer. Començo a ser massa intransigent (més del que és habitual en mi). Sempre he sabut de la meva intolerància, un tret distintiu de la meva personalitat que resta molt, em perjudica fins i tot, i també, per dir-ho clar, em distingeix. És aquell regust amarg que trasllueix en les fotografies que em fan. No vull dignificar aquest modus operandi. Cadascú sap, o hauria de saber, quina és la seva càrrega i ser-ne conseqüent. Jo intento fer-ho amb la meva.

Refaré els ponts esquerdats. No sé quan ho faré. Haig de descansar primer, retirar-me a la caserna d’hivern i guarir-me dels cop i dels blaus que l’ànima ha rebut. Refer-me i escoltar les veus que s’escolen per les esquerdes de les làpides, entre silenci i silenci, el soroll dels que ja no hi son. És un exercici de soledat. I després, quan em senti amb forces suficients, i només llavors, tornaré a escoltar el vent, els arbres i les fulles.

Gener de Sang o l’infern de Glasgow en novel·la negra.

 

La Garriga, 21 de setembre de 2024.

Alan Parks destil·la pessimisme per allà on escriu. Un paisatge desolat de Gasgow a l’any 1973, de cases petites i maldestres formant barris humits i fàbriques tancades que només  serveixen per als més desvalguts d’aquella societat desfeta. Tot un reguitzell d’homes i dones que juguen a dissociar-se d’aquella realitat que els conforma, i s’entreguen sense embuts al alcohol i les drogues; joguines trencades que volen continuar estar trencades indefinidament, doncs no han tingut mai preses on agafar-se. La riera de fems, pluja i vòmit els ha arrastrat des de sempre, inevitablement, i ells també s’han  deixat arrossegar voluntariament. Quan no hi veus més sortida, quan ningú t’ha mostrat un altre camí, optes per fer allò que et sembla normal, acceptablement degradant. Et desfàs com individu i et converteixes en deixalla com la resta dels teus veïns. Et mores en vida i així vas fent fins el final.

McCoy investiga per inèrcia, per allò de fer el que toca, empastifant-se amb la ferum a suor i brutícia on viu com a policia i com a víctima alhora. Per més que et pugui sorprendre, tot allò passa sense més tristor que aquella que sempre ha viscut. No li cal res més doncs no coneix res més. Amb tot allò en té prou i via fora. I no ho pots considerar resiliència com a tal. És únicament resistència estèril, acceptació de la tristor, allò que el mestre Cabré en diu INELUCTABLE.

Gener de Sang et transporta allà on no voldries viure, però avui hem adoptat la necessitat de ser feliços i no volem sortir d’aquesta moda. Ens han fet creure que només paga la pena aquesta esclavitud de l’alegria del si o si. No voldria ser un mal averany però aquesta tendència em sembla  tan desencertada i nefasta com la de McCoy.

El teu somriure

 

La Garriga, 19 de setembre de 2024

Dono gràcies al meu insomni habitual que em permet robar-li aquests minuts a l’albada, i ara que el sol encara no s’atreveix a treure el cap, aprofito el moment per recordar el regal del teu somriure d’ahir, i la teva abraçada. Hi ha instants a la vida que no calen paraules. El cor parla molt més clar i expressa els sentiments de forma més evident i clara, i vull creure que tu també em sents proper. Tot i la distància que les obligacions professionals imposen, tot i que ara ja no fem un cafè arraulits al voltant de la taula del bar amb les companyes, tot i això, vull que sàpigues que hi soc, emetent, per tot el que et calgui. T’ho dic de tot cor, perquè estimo a les persones que son bones persones, i tu ets una molt bona persona. Ho sé del cert. Ja ho deia la cançó, “no et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet, però compta amb mi...”. Compta-hi de veritat, sense recança. Comparteix el mals de cap, si et ve de gust, amb els que t’envoltem perquè també estem aquí per això i ho farem de bon grat.

Et torno l’abraçada, i el somriure, i els petons. Endavant!.  

Idees per un poemari que anuncia la tardor.

Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024

Ferit d’actualitat feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries, per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs per abonar més vida més endavant.

Tot serà serenor per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen, perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el tresor que tinc i vull, els elements que em componen.

I sense voler-ho, aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.