diumenge, 28 de març de 2021

Els esquerdats


 La Garriga, 28 de març de 2021.

Em llevo ben d’hora amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix per a tot i per a ningú més alhora.

Per sort, avui tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.

La teràpia no pot aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor, fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres, com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.

A tots aquests els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.

Fa un temps, sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer. Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte personal augmenta cada segon sense parar.    

dissabte, 23 de gener de 2021

L'hereu d'en Pomés

 

Col·lecció:    Assassins variats

 

Sèrie: Confessions i motivacions                              d’assassins

 

Títol :  L’hereu d‘en Pomés   

 

24 de Gener de 2021

Jo no mato per matar, perquè toca, avui si i un altre dia també. Tinc un motiu definit, allò que ara en diuen un mòbil. Ho faig i punt. Jo també haig de morir un dia o un altre. Tant se val si aquell desgraciat tornava tard a casa després de treballar tot el dia, o si aquella infeliç travessava aquell pont al vespre. El moment, el lloc, i fins i tot la víctima és aleatori, com també ho és tot allò que m’envolta. Si ho hagués planejat tot molt abans, si hagués fet càbales de com hauria de succeir tot plegat, llavors seria un assassí de poca volada. Com aquells que les series televisives descriuen tants cops, amb el seu drama personal, amb un trauma que els ha marcat des de petits, amb maltractaments a casa i tota aquesta motxilla que sempre els descriu. No, no, res d’això. No em calen aquestes reflexions, ni aquetes conseqüències. Tot és molt més simple. Jo immortalitzo l’instant.

Quan et sorprèn un quadre en una galeria, o una musica que escoltes en una emissora, o un llibre trobat a l’estanteria; no esculls el moment. El frueixes i punt. Saps que allò és el què cercaves, allò què et demanava el cos per aixecar els ànims, per fer aquell moment un moment especial que recordaràs. Matar és el mateix, i m’agrada fer-ho bé, recreant-me en detalls que a algú li poden semblar innecessaris, respectant fins i tot la imatge de la víctima refredant-se lentament i copsant el moment, com una fotografia artística que dona al conjunt un referent harmoniós.

Qui trobi aquells cadàvers que deixo escampats, ha de quedar meravellat, doncs no cerco un esglai, ni vull fer por, ni fer venir fàstic. Tot al contrari. L’observador ha de fruir de la instantània, ha de ser un espectador que quedi corprès per aquell conjunt que se li presenta. Aconseguir-ho o no és responsabilitat meva, i prec moltes molèsties per fer bé la meva feina! No és improvisació. És saber prémer el boto en el moment exacte per copsar la mirada, el gest, l’expressió dels llavis, la posició de les cames,...   

divendres, 25 de desembre de 2020

 Sóc ferralla...

 La Garriga, 25 de desembre de 2020.

 "Sóc ferralla, material de desguàs, inservible, allò que ha arribat al final de la vida útil, si algun cop he estat útil, si no he estat sempre això, ferralla." Repeteix aquest manifest amb aquell somriure funest cada matí quan comença a afaitar-se. Les galtes empastifades de sabó aturen unes llàgrimes indecises que mai saben si relliscar del tot o humitejar els ulls només, com aquell avís discret que serveix per saber on estàs sense que ningú més se n'adoni. "Sóc ferralla" repeteix un com més, amb decisió. Llavors les fulles tallen ben arran i s'enduen tot; sabó, llàgrimes, tot plegat, i la cara seriosa es dibuixa al mirall després de refrescar la pell amb aigua freda. Un matí més cal dissimular l'olor amb l'olor
de desodorant, amb l'aigua de colònia i amb aquells cabells rebels que s'entesten a cobrir els forats cada cop més evidents de la testa.

Inicia ara el ritual del cafè. Fa temps que ha recuperat aquell molinet elèctric que ningú fa servir ara. Els grans torrats i negres repiquen contra el plàstic i es fan miques per acabar convenint-se en pols. Torna a somriure en pensar-hi. Tot acaba convertint-se en pols que el vent pot escampar com ara fa tothom amb les cendres, les cendres dels difunts. Ara el cap repassa els vestits que pengen a l'armari. "Seran els adequats per anar als propers funerals?" Serà suficient aquell més fosc pel seu propi funeral? De fet, cal fer un funeral? La ferralla acostuma a trobar al seu final en qualsevol descampat. Va tornant-se cada cop més fosca, rovellada, inservible. Tot una mica com li succeeix. El rovell l'ha fet menys dúctil als canvis, més rígid i encarcarat.
Decideix esborrar tristors i cabòries amb un Silvio Rodríguez que decideix anar Camino a Camagüey, un viatge de feina i un viatge vital, un acomiadament discontinuo per acomplir un encàrrec de feina en terres llunyanes, una distància suficient per compondre nous himnes i alhora deixar a les claus a qui tu ja saps on sempre acostumen a estar, per si decideix tornar. Malenconia inevitable, segell de la casa impregnat a la pell per sempre, puix que mai escapem del tot a l'evidència personal, a la genètica emocional que ens conforma.
Mira l'horitzó amb la taca a la mà i pensa: "Opto per les ombres i la boira romàntica d'en Caspar David Friedrich, un paisatge on m'hi trobo segur, a gust, perquè el silenci fred engoleix la insofrible estridència de la realitat capritxosament optimista i enlluernadora i l'ésser pot fer per convertir-se en quelcom absent, immaterial. Pot fer fins i tot per deixar de ser ferralla, o ser foc, o ser la fotografia de tot. Desapareix amb el so silent de quan ha acabat de nevar i tothom dorm." I tement el despertar proper d'un nou dia, cerca aquell medicament que el podrà guarir un cop més, la píndola diària de Xostakóvitx, el narcòtic ineluctable del preludi Op.87. Aquesta ferralla hauria desaparegut fa temps entre els esbarzers si no fos per les flors que l'acompanyen, i sent que ha estat injust i desconsiderat des que ha començat a marcir-se. No hi té dret a fer la seva sense comptar amb els altres. Farà per amagar terapèuticament també la foscúria i reservar-la per aquelles matinades fredes que l'insomni li regala davant del teclat on escriu "sóc ferralla".

dimecres, 22 de juliol de 2020

Declaració



Santa Cristina d’Aro, a 22 de juliol de 2020.

El sol s’alça dos pams ben bons per l’horitzó, i encara son molts que dormen i fan mandres entre els llençols. Es llavors quan el cor s’obre i esclata el desig d’escriure’t, de trobar-te. Aquelles paraules que fan per sortir tantes vegades, i ara de cop i volta flueixen pel rierol dels sentiments i descansen finalment en el teclat. T’haig d’agrair tan i tan. Fa molts anys que ets al meu costat, incansable, suportant els entrebancs que la vida ens regala, i alhora restes aquí, com el primer dia, amb aquella energia que encomanes a cada instant. Tremolo només amb els teus silencis, allò que fa témer, el presagi del dolor, i en canvi, sempre tens apunt la innocència i l’excelsa curiositat de l’infant que et fa propera. T’estimo, des de l’infinit fins aquí mateix, i prefereixo sempre caminar amb tu, el meu obsequi de vida més apreciat, i de retruc i des de fa uns anys, els nostres fills completen el quadre, la nostra obra d’art particular. Amb ningú més voldria continuar  aquest camí.  

dilluns, 27 d’abril de 2020

Elvis està viu


La Garriga, 27 d’abril de 2020

Cau la nit al poble i per fi la terrassa ens mostra la quietud dels arbres silenciosos. Sembla que hom ha tancat portes i finestres per refugiar-se a la cambra, i també que siguis l’últim individu que respira la foscor en aquest indret. Escolto per si algun soroll descobrís un ocell valent corrent amagat entre les fulles, o potser un gat rondant per les teulades dels garatges... Res, absolutament res. Silenci i res més. Per sort, he decidit tancar els vincles a l’exterior via xarxes socials. Tots els estris dormen el somni dels justos a la tauleta de nit. Tots ells sense connexió i sense energia semblen rèptils dissecats amb ulls de vidre que miren enlloc.
El refugi serà la pròpia foscor, amb la seva temperatura suportable si aixeques el coll de la jaqueta fins el nas, si mires aquell tros de lluna, una daga blanca d’estil marroquí, i ben a prop una llum que els entesos diuen que es Júpiter, o qui sap què. Tant se val, es preciosa de totes formes. Aquell últim cafè fa que els ulls segueixin ben oberts i els llavis murmurin la tonada de “La vie en rose” ben a poc a poc. La imaginació fa aparèixer un cabaret galàctic i irreal on els personatges conformen una grup heterogeni d’antics amics, de amors oblidats i d’olors de sempre. Feia temps que no dedicava tant de temps a mirar el cel fent volar coloms. Segurament és una llicència que no m’he permès fins que obligatòriament hom s’atura i el temps del dia i la nit es relativitzen, s’allarguen i s’encongeixen capritxosament, i un no té més remei que mirar-s’ho com un espectador indolent, sense poder fer-ne res de res.
I les llums d’aquest cabaret baixen la intensitat per fer-se més febles encara. Costa de distingir el nou cantant que puja al escenari mig a les fosques, i llavors comença a sonar “Are you lonesome tonight en la versió més lenta possible i amb aquella veu que quasi és un murmuri.  Quines coses té el confinament.  

diumenge, 19 d’abril de 2020

Fugir amb el Tàvec


La Garriga, 19 d’abril de 2020


Des que va començar a caminar el Tàvec a l’any 2015, com un entreteniment d’estiu en forma de contes curts, mai vaig pensar seriosament que podria ser un projecte tan apassionant. La criatura però ha anat creixent fins ara, i aconsellat per uns, i fent cas també al sentit comú, he decidit revisar-lo, relacionar les diferents entrades i cercar un altre format més propici per la seva lectura com un tot. Aquest assassí també s’ha fet gran, ha agafat experiència, i junts hem anat construint la seva història, del nen a l’home, amb tot allò que ha hagut de carregar a la seva motxilla. Ha estat apassionant fer-lo anar d’aquí cap allà, investigar-lo, tractar d’entendre’l, compartint fins i tot els seus instints. Tot això m’ha fet decidir a retirar les tretze entrades del Tàvec i un afegit (Desmuntant el Tàvec) d’aquest blog. La història es completarà amb sis parts més que estant en preparació i que tinc previst acabar en breu. Amb això hauré completat un cicle de la Col·lecció Assassins Variats, una passió com un altre... Si de cas estàs interessat en la Col·lecció completa de el Tàvec, posat en contacte.  Moltes gràcies.

divendres, 20 de març de 2020

Una carta per Elena


La Garriga, 20 de març de 2020.

Es va enamorar d’ella en aquell precís moment. Tot just veure-la a la terrassa, menter ella recollia la roba de llit que hores abans havia colgat dels filferros tota humida. En aquella hora incerta de la tarda, quan el sol feia per marxar dibuixant la carena amb l’ermita i el cementiri al fons. En un altre temps hauria cridat d’alegria fent evident com el seu cor s’enlairava cercant la seva mirada tendre. Temps ençà hagués fet per sortir corrent i oferir la força dels seus braços per portar-li aquell cistell de roba neta i ventilada. Ell sempre havia estat un home disposat a lluitar per allò que de sobte esdevenia al seu voltant i en volia ser partícip, fins i tot convertint-se en un inconscient si calia. Era el seu tarannà tot just fins que va patir l’accident que li va malferir les cames. Aquelles maleïdes cames es negaven a respondre com abans i feien de la seva forma de caminar quelcom maldestre, fins i tot quan utilitzava les crosses. Era per això que va preferir continuar mirant-la de lluny, i continuar enamorant-se perdudament, sense remei.
Després, com molts vespres, treia el cap a El Pot, aquell reducte de joventut on tots hi feien cap a una hora o una altra. Ell acostumava a seure en una taula de dintre i aprofitava la senyal del wifi gratuïta per mirar les xarxes des de el seu portàtil. A vegades s’acostava a la taula algun ex-company de l’escola per fer-la petar una mica. Sempre eren converses insubstancials, comentaris que no anaven quasi mai enlloc, d’aquells que es fan per fer. Ren acabat, marxaven de camí al wc i ell continuava el seu soliloqui particular amb el teclat que anava recopilant els seus maldecaps i les seves cabòries. En Sisquet, sense dir res, reposava la cervesa acabada per una altra ben freda quan calia, encara que en marxar molts cops només li cobrava una i prou. Aquell nano, que quan eren petits semblava que faria res de bo a la vida, havia sabut trobar al seu lloc a l’Illot i dirigia el bar de forma eficient, fent que tots hi trobessin el seu espai ideal. Fins i tot, els dies de mercat, la gent gran seia a la terrassa tot el mati  fins l’hora del vermut. Tot ple a vessar. I ell volava per entre les taules traginant els beures i les tapes d’olives i patates sense parar. Feia calers en Sisquet, i en sabia prou per aguantar les bromes sornegueres d’aquells antics companys que tornaven al poble des de la capital, després de fer a mitges les carreres universitàries que ell no estudiaria mai, perquè la vida li havia reservat aquell bar per anar fent via. Ell sabia callar i omplir la bossa. Qui sap, potser algun dia podria obrir aquella braseria en aquell tros de l’avi, prop del pou negre i sota aquells arbres que tants estius proporcionaven aquelles tardes fresques. Aquell somni s’hauria de acomplir algun dia i ell en seria el gerent responsable. Qui sap si amb dos o tres cambrers eficients, d’aquells que no els hi as de dir les coses dos vegades.
Cap a les nou va tancar l’ordinador. La tercera cervesa havia fet el seu efecte i quasi no notava aquell dolor a l’esquena de cada dia. Aquest cop no havia fumat res fins i tot. Va ser llavors quan la va veure entrar. Com la “bruixa del matí” que dia la cançó de Pau Riba, va passar entre les taules tot dret cap a ell. El seu vestit blanc realçava la seva esplèndida figura. Era la única dona del local que ell podia veure, perquè el seu enamorament encara estava en el seu punt més àlgid. L’últim glop de cervesa el va fer sanglotar quan ella li va somriure. Ell va sentir un nerviosisme d’aquell que es difícil dissimular. Tot d’una es va aturar davant d’ell, palplantada, els seus ulls blavosos i el seu somriure inquietant. – Què escrius?. Tots el dies estàs escrivint aquí assegut i no sé mai que pots escriure tant?- va dir-li sense deixar de somriure. Ell va continuar mirant els seus ulls ara sense recança, omplint-se d’aquella llum que sempre havia d’observar des de lluny i dissimuladament.
Els seus llavis van dir, sense que ell en fos conscient – T’escric a tú!.- Va fer, i fins i tot es va sorprendre ell mateix del que havia dit.
-          A mí? Va no facis broma. Diguem que escrius de veritat?.- va preguntar.
-          Coses. Coses de la gent, de mi, del poble – va continuar ell dubitatiu, i els llavis i el cor van continuar.- i coses de tú -.
Ella va riure altre cop com fent broma de la seva insistència. Però els cors desfermats no tenen aturador, i això els fa més irracionals, afortunadament:
-          Vols que t’escrigui coses? Llegiries allò que et regalés? – va proposar-li ell.
-          Coses meves? Coses de mi?.- preguntà- Estàs boig, Josep, si no em coneixes de res?.-
Sabia se nom, i si més no, no l’havia oblidat, va pensar.
-          Et puc escriure i tu em dius el què, si vols, Elena?-.
Ella no deixava de somriure com valorant què li proposava aquest noi tant diferent als companys que l’esperaven a la taula que havia deixat enrere.
-          Si vols escriure’m, llegiré tot el que m’enviïs, i llavors et donaré la meva opinió, val?-.
Si obria aquesta porta no la podria tancar com si res, i els seus llavis van fer la resta que ell no hagués dit mai:
-          Escriure la  carta que mai has imaginat, aquella carta que ho diu tot-. Ella va aixecar-se sense saber què havia acceptat del tot.
..............................................

No va poder sopar després de parlar amb ella. Al seu estudi va començar a redactar el missatge d’amor més gran que mai hagués pogut imaginar, perquè l’amor jove és el més expansiu, el que no pots restringir. És aquell moment que no pots deixar escapar, on has de treure tot allò de dins que et crema el cor.
En Josep va abraonar-se sobre la carta, i va escampar to el sentiment de dolor contingut d’aquells anys de recuperació,  la tristor d’aquelles revetlles perdudes, l’amor des de el balcó veient a Elena envoltada de llençols blancs movent-se amb el vent, els seus cabells, els seus ulls, aquells llavis que sempre havia volgut tocar amb els seus, .... Va abocar tot en aquells fulls, perquè sabia que no hi ha res més preuat que saber-se regalar a la persona estimada.