Je t’aime

 

En una població de l’Empordà, a 21 de juliol de 2024

Se’l coneix com el francès. És així com l’anomenen els veïns, o els francesos també. Son una parella que bé podrien arribar als vuitanta. Quan ens creuem per l’escala, ell sempre em diu un bon jour acompanyat d’un somrís amable, aquell somrís que saben transmetre els homes adults, jubilats, classe mitja, del sud de França. Son aquells que han sabut viure, i el més important, continuen sabent fer-ho, adorablement impermeables a tot allò que pugui esdevenir, doncs la vida i l’experiència els ha regalat aquest estatus.  

Jo li corresponc amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que dos paraules.

 Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu. Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix  una figura menys castigada, una esquena ampla i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de formatges.

Però aquí no hem arribat fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el diner o el poder; la morbositat.

Tot allò que conec dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.

Des que vaig tenir aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula, ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que ara no li faig la cara. Tant se val.

En tot cas, des que conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació  de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.

Salut Pierre i Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.

Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).  

Cop de realitat

Sant Feliu de Guíxols,  18 de maig de 2024.

Ha voltes cerco el moment de trucar-te per saber com estàs, com has passa't el dia, si has dormit bé i si et manca quelcom. Llavors un cop al pit i a l'ànima em fa tornar a la realitat i em recorda que ja no hi ets, que vas marxar fa dies. Ho vas fer tant ràpid i discretament, en silenci, amb aquella mirada que callava moltes coses i només exhibia la brillantor dels teus ulls verds. 

Haig de fer per acostumar-me a la teva absència, com a l'absència del pare. Us recordo, i tot i que intento fer el cor fort, sovint us imagino agafats de la mà, un al costat de l'altre, mirant el mar, xiuxiuejant cançons dolçament. 

Que la terra et sigui lleu, mare.

Carta malastrugança

 Sant Feliu de Guíxols, 13 d'abril de 2024.

Estimada malastrugança, avui t'escric des de la costa per comunicar-te que properament no estaré disponible per rebre't com et mereixes. T’has acostumant a visitar-me sense previ avís, de sobte. Apareixes sense més ni més, obviant les normes més bàsiques de cortesia, i sempre amb presses!. Això no pot continuar passant. Hem de fer ambdós per normalitzar la nostra relació i fer-la més conciliadora i més justa. Vull veure't, quan s'escau, de tant en tant, dosificant les estones que passem junts, i així aconseguir donar més qualitat a aquest vincle que ens acompanya fa tant de temps.

No és rancúnia per haver-me regalat moments difícils. 

Nou partit

 La Garriga, 8 d'abril de 2024.

Treure lo millor d'un mateix és un exercici que no tothom està disposat a fer. Calen unes condicions idònies, una predisposició a fer-ho, i segurament altres coses que ara no sabria concretar. Jo segurament he errat molts cops i no he estat capaç de fer precisament això; fer allò que és més èticament correcte, amb la única pretensió de quedar-me amb un bon gust de boca, per sentir-me bé, espiritualment complagut amb mi mateix. Faig proposta d’esmena ara mateix i via fora!.

I ara que decideixo fer el pas ençeto el nou espai amb la convicció d’haver d’escoltar molt més, d’estar amatent als que l'envolten, com un fidel religionari. Aviam que en surt de tot això. Grans canvis comporten grans esmenes, I segurament avui he decidit jugar aquest nou partit amb nova reglamentació per poder adaptar-me als nous temps que s’acosten, o millor dit, els temps que ja han arribat

. 

Retrobar-me, retrobar-se.

 La Garriga, 2 d'abril de 2024

Panticosa

Tornar al blog és un exercici necessari després d'aquest impass. Haig de fer per compensar el deliri i l'oblit, l'apatia i el desencís a que m'he sotmès voluntàriament, aquell estat en el que no aprofito res del que m'envolta realment, I de fet ha estat fàcil de imaginar que seria possible (sobretot després de les lectures que la meva filla m'adreça….). Tot està per començar i per aconseguir perquè no hi ha qui m'aturi ara que he començat a picar el teclat nerviosament. Les paraules i els fets van sorgint amb el poc senderi que habitual, perquè mai he pogut seguir un fil conductor gaire estona (la medicació suposo….), i de fet vull que sigui una mica així mateix. A hores d'ara, aquest blog deu de ser el blog menys llegit del planeta, i per tant, sóc lliure de fer i escriure el que em roti sense aturador. Aquesta llibertat és fantàstica.

El remei d'escriure

 

La Garriga, 13 de novembre de 2022

 

Va bé escriure. Funciona perfecte per molts motius i serveix per una quantitat enorme d’utilitats. Seria pràcticament impossible enumerar-les doncs això de posar sobre el paper els pensaments, les idees, els deliris i fins i tot els capricis és quelcom  que fa l’home des de sempre. Sortosament disposem d’aquesta eina i cada cop la podem fer servir per motius ben diferents. Jo en gaudeixo quasi en secret, perquè així evito les crítiques descarnades, les errades sintàctiques i una bona colla de membres de la censura social disposat a fer el que sigui per fer-se ressò d’allò que no els acaba de satisfer. En aquest país ho ha molta afició a opinar gratuïtament (i amb molta mala bava) de tot plegat. De fet, tan li fa del cert allò que diguis, perquè sempre surt l’impertinent de torn opinant en contra, per sistema. Ja ho dius, qui no té feina el gat pentina, o més exactament, hi ha moltes persones que s’ho prenen com una afició això d’opinar de tot, talment com els tertulians que escoltem a les emissores de ràdio o televisió. Saben de tot. Ja els hi pots proposar el tema que sigui, de la matèria que vulguis, del lloc de món on mai han estat... Tant li fa. Sempre tenen quelcom a dir. Ells rai que ho fan per treure’n algun rendiment, ja sigui econòmic o de qualsevol altre classe, tan me fa. D’altres ho fan per afició, per allò de dir la seva encara que la seva sigui una absurditat mal documentada i inconsistent. Pobrets si no tenen res més a fer a la vida.

Jo escullo fer-ho com una mena de teràpia, o millor dit escric com qui pren una medicina que m’alleugera l’esperit de mals de cap, de situacions que em poguessin angoixar. Ho faig servir així, per descarregar aquelles coses que fan mal, les que no aporten res i paga la pena desfer-se’n com un mocador brut i fet servir.    Alhora, i per ser justos, també en faig ús per tot el contrari (menys cops si de cas). En ocasions hi descric els sentiments més elevats, l’admiració, l’amistat, l’amor als meus. Quan ho faig així m’agrada molt sentir que en pensen les persones a qui ho dirigeixo. Em resulta molt més fàcil expressar-me per escrit que verbalment i sóc capaç de brodar els sentiments amb tots els ets i uts que mereixen ser transmesos.

Amb tot això, de segur que els terapeutes podrien fer bona feina amb mi, però no cerco ajut ara com ara en aquest aspecte. Fa molt de temps que acostumo a fer la meva amb les meves coses més personals, i en poques ocasions i amb poques persones frueixo compartint-les. Cadascú és com és, i jo sóc reservat tot i disfressar-ho amb una falsa extroversió. Que hi farem.  

Els esquerdats

 La Garriga, 28 de març de 2021.

Em llevo ben d’hora amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix per a tot i per a ningú més alhora.

Per sort, avui tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.

La teràpia no pot aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor, fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres, com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.

A tots aquests els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.

Fa un temps, sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer. Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte personal augmenta cada segon sense parar.