La Garriga, 25 de
gener de 2015.
La llum ens
regala un dia esplèndid. Fa un sol de gener, sense estridències pròpies de
l’estiu ni candideses de la tardor. Aquests dies son ideals per passejar per la
costa i escoltar la remor del mar que juga amb el vent. Les onades i les fades
que les fan saltar son alegres. Frueixen fent que l’escuma rebroti blanca a
cada moment. L’espectacle no deixa indiferent a ningú, i sovint, en aquestes
passejades prop del mar veus a joves i vells abstrets mirant l’horitzó, com el
que espera que retorni l’estimat o l’estimada en un vaixell.
Jo abans pensava
que esperar per esperar no tenia sentit, i estava d’allò més equivocat. La
essència d’esperar esdevé virtut quan succeeix com el creient, i aquesta virtut
no cal que sigui reconeguda, sinó que s’amplifica dins d’un mateix i amb això
és suficient. Cadascú es val per si mateix en aquestes qüestions, i hauria de
ser sempre així. Un ha de saber quin es l’abast de la seva esperança i deixar
les tragèdies per les altres instàncies, que la lírica ja en fa prou si en tens
necessitat. L’esperança és el motor que, sense haver de consolidar-se com a obsessió,
ha de fer per mantenir la flama encesa , la energia que fa funcionar el nostre
motor, ens dona alè quan defallim, i en recorda el sentit propi d’estar i de
ser.
Filosofies a
banda, caldrà marxar el més aviat possible a mirar el mar, a fruir d’un vermut
negre amb gel i llimona, degustar quatre
ametlles salades i unes escopinyes. Els diumenges son els diumenges.
