Els esquerdats

 La Garriga, 28 de març de 2021.

Em llevo ben d’hora amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix per a tot i per a ningú més alhora.

Per sort, avui tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.

La teràpia no pot aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor, fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres, com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.

A tots aquests els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.

Fa un temps, sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer. Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte personal augmenta cada segon sense parar.    

L'hereu d'en Pomés

 

Col·lecció:    Assassins variats

 

Sèrie: Confessions i motivacions                              d’assassins

 

Títol :  L’hereu d‘en Pomés   

 

24 de Gener de 2021

Jo no mato per matar, perquè toca, avui si i un altre dia també. Tinc un motiu definit, allò que ara en diuen un mòbil. Ho faig i punt. Jo també haig de morir un dia o un altre. Tant se val si aquell desgraciat tornava tard a casa després de treballar tot el dia, o si aquella infeliç travessava aquell pont al vespre. El moment, el lloc, i fins i tot la víctima és aleatori, com també ho és tot allò que m’envolta. Si ho hagués planejat tot molt abans, si hagués fet càbales de com hauria de succeir tot plegat, llavors seria un assassí de poca volada. Com aquells que les series televisives descriuen tants cops, amb el seu drama personal, amb un trauma que els ha marcat des de petits, amb maltractaments a casa i tota aquesta motxilla que sempre els descriu. No, no, res d’això. No em calen aquestes reflexions, ni aquetes conseqüències. Tot és molt més simple. Jo immortalitzo l’instant.

Quan et sorprèn un quadre en una galeria, o una musica que escoltes en una emissora, o un llibre trobat a la prestatgeria; no esculls el moment. El frueixes i punt. Saps que allò és el què cercaves, allò què et demanava el cos per aixecar els ànims, per fer aquell moment un moment especial que recordaràs. Matar és el mateix, i m’agrada fer-ho bé, recreant-me en detalls que a algú li poden semblar innecessaris, respectant fins i tot la imatge de la víctima refredant-se lentament i copsant el moment, com una fotografia artística que dona al conjunt un referent harmoniós.

Qui trobi aquells cadàvers que deixo escampats, ha de quedar meravellat, doncs no cerco un esglai, ni vull fer por, ni fer venir fàstic. Tot al contrari. L’observador ha de fruir de la instantània, ha de ser un espectador que quedi corprès per aquell conjunt que se li presenta. Aconseguir-ho o no és responsabilitat meva, i prec moltes molèsties per fer bé la meva feina! No és improvisació. És saber prémer el boto en el moment exacte per copsar la mirada, el gest, l’expressió dels llavis, la posició de les cames,...