La Garriga, 21 d’agost
de 2016.
Comença el ball
amb la fressa i alhora amb la tendresa, amb el color de les sedes de les dones
de mirada intensa i cabells recollits, amb les sabates llustrades dels ballarins
que dolçament les envolten. Aquesta música fa moure els dits inexperts pels
genolls com si acaronessin el teclat i fa aclucar els ulls per observar a
través de la copa de cristall el gran saló on es desenvolupa la escena:
La donzella amb
aquell vestit d’esquena descoberta arriba fins la terrassa que dona al jardí, i el jove la
segueix embadalit al darrera. Les poques paraules d’ella el conviden a ser un xic
més atrevit, a prendre-li la mà, i potser a la llum de la lluna fins a tot a vessar-li.
L’estàtua de pedra blanca del jardí pica l’ullet amb complicitat, i convida als
ex balladors fins al començament del laberint, verd, i fosc, regalat per les
notes del fortepiano que arriben del saló, i per la remor de la font ombrívola
que fa brollar un serafí rialler des de
el seu canti. I les propostes d’ell i d’ella coincideixen de forma inevitable,
com les forces naturals que fan que el vent sigui vent i el foc sigui foc.
No calen més
paraules entre els dos que ara seuen al banc del jardí. Les carícies i petons
esdevenen l’incendi desitjat, la conversa suficient dels amants, aquell joc que
es pot jugar sense regles i normes, doncs el cor no en sap de fronteres ni de
cotilles. I és així com s’estima de veritat, i aquest és el motiu que fa que
els vestits s’embrutin de fang i les galtes s’enrojolin, i els sospirs cerquin
la complicitat de les fulles sorpreses que aquella nit només esperaven la rosada.
Ara els valsos
van acostant el final de la revetlla. Ambdós retornen a la llum de la terrassa,
prop de la fresa del ball. Una flor farà de penyora per retrobar-se, com va fer
Violeta amb Alfredo, i ell la fa desaparèixer discretament a la butxaca com qui
amaga les claus del tresor. Només haurà d’esperar que el panseixi per
retrobar-se. Però les mirades ara volen tornar a ser prudents, socials, tot i
que qui ha viscut l’esclat d’amor no pot deixar de fruir del records de fa un
instant. Poc desprès, mica en mica, hom recull els seus abrics per combinar el agraïment
pel convit i acomiadar-se.
