La Garriga, 20 de
març de 2020.
Es va enamorar d’ella
en aquell precís moment. Tot just veure-la a la terrassa, menter ella recollia
la roba de llit que hores abans havia colgat dels filferros tota humida. En
aquella hora incerta de la tarda, quan el sol feia per marxar dibuixant la
carena amb l’ermita i el cementiri al fons. En un altre temps hauria cridat d’alegria
fent evident com el seu cor s’enlairava cercant la seva mirada tendre. Temps ençà
hagués fet per sortir corrent i oferir la força dels seus braços per portar-li
aquell cistell de roba neta i ventilada. Ell sempre havia estat un home
disposat a lluitar per allò que de sobte esdevenia al seu voltant i en volia
ser partícip, fins i tot convertint-se en un inconscient si calia. Era el seu
tarannà tot just fins que va patir l’accident que li va malferir les cames.
Aquelles maleïdes cames es negaven a respondre com abans i feien de la seva
forma de caminar quelcom maldestre, fins i tot quan utilitzava les crosses. Era
per això que va preferir continuar mirant-la de lluny, i continuar enamorant-se
perdudament, sense remei.
Després, com molts
vespres, treia el cap a El Pot, aquell reducte de joventut on tots hi feien cap
a una hora o una altra. Ell acostumava a seure en una taula de dintre i aprofitava
la senyal del wifi gratuïta per mirar les xarxes des de el seu portàtil. A
vegades s’acostava a la taula algun ex-company de l’escola per fer-la petar una
mica. Sempre eren converses insubstancials, comentaris que no anaven quasi mai
enlloc, d’aquells que es fan per fer. Ren acabat, marxaven de camí al wc i ell
continuava el seu soliloqui particular amb el teclat que anava recopilant els seus
maldecaps i les seves cabòries. En Sisquet, sense dir res, reposava la cervesa
acabada per una altra ben freda quan calia, encara que en marxar molts cops
només li cobrava una i prou. Aquell nano, que quan eren petits semblava que
faria res de bo a la vida, havia sabut trobar al seu lloc a l’Illot i dirigia
el bar de forma eficient, fent que tots hi trobessin el seu espai ideal. Fins i
tot, els dies de mercat, la gent gran seia a la terrassa tot el mati fins l’hora del vermut. Tot ple a vessar. I
ell volava per entre les taules traginant els beures i les tapes d’olives i
patates sense parar. Feia calers en Sisquet, i en sabia prou per aguantar les
bromes sornegueres d’aquells antics companys que tornaven al poble des de la
capital, després de fer a mitges les carreres universitàries que ell no estudiaria
mai, perquè la vida li havia reservat aquell bar per anar fent via. Ell sabia
callar i omplir la bossa. Qui sap, potser algun dia podria obrir aquella braseria
en aquell tros de l’avi, prop del pou negre i sota aquells arbres que tants
estius proporcionaven aquelles tardes fresques. Aquell somni s’hauria de
acomplir algun dia i ell en seria el gerent responsable. Qui sap si amb dos o tres
cambrers eficients, d’aquells que no els hi as de dir les coses dos vegades.
Cap a les nou va
tancar l’ordinador. La tercera cervesa havia fet el seu efecte i quasi no
notava aquell dolor a l’esquena de cada dia. Aquest cop no havia fumat res fins
i tot. Va ser llavors quan la va veure entrar. Com la “bruixa del matí” que dia
la cançó de Pau Riba, va passar entre les taules tot dret cap a ell. El seu vestit
blanc realçava la seva esplèndida figura. Era la única dona del local que ell
podia veure, perquè el seu enamorament encara estava en el seu punt més àlgid. L’últim
glop de cervesa el va fer sanglotar quan ella li va somriure. Ell va sentir un
nerviosisme d’aquell que es difícil dissimular. Tot d’una es va aturar davant d’ell,
palplantada, els seus ulls blavosos i el seu somriure inquietant. – Què escrius?.
Tots el dies estàs escrivint aquí assegut i no sé mai que pots escriure tant?-
va dir-li sense deixar de somriure. Ell va continuar mirant els seus ulls ara
sense recança, omplint-se d’aquella llum que sempre havia d’observar des de
lluny i dissimuladament.
Els seus llavis van
dir, sense que ell en fos conscient – T’escric a tú!.- Va fer, i fins i tot es
va sorprendre ell mateix del que havia dit.
-
A mí? Va no facis broma. Diguem
que escrius de veritat?.- va preguntar.
-
Coses. Coses de la gent, de mi,
del poble – va continuar ell dubitatiu, i els llavis i el cor van continuar.- i
coses de tú -.
Ella va riure altre
cop com fent broma de la seva insistència. Però els cors desfermats no tenen
aturador, i això els fa més irracionals, afortunadament:
-
Vols que t’escrigui coses?
Llegiries allò que et regalés? – va proposar-li ell.
-
Coses meves? Coses de mi?.-
preguntà- Estàs boig, Josep, si no em coneixes de res?.-
Sabia se nom, i si
més no, no l’havia oblidat, va pensar.
-
Et puc escriure i tu em dius el
què, si vols, Elena?-.
Ella no deixava de
somriure com valorant què li proposava aquest noi tant diferent als companys que
l’esperaven a la taula que havia deixat enrere.
-
Si vols escriure’m, llegiré tot el
que m’enviïs, i llavors et donaré la meva opinió, val?-.
Si obria aquesta
porta no la podria tancar com si res, i els seus llavis van fer la resta que
ell no hagués dit mai:
-
Escriure la carta que mai has imaginat, aquella carta que
ho diu tot-. Ella va aixecar-se sense saber què havia acceptat del tot.
..............................................
No va poder sopar
després de parlar amb ella. Al seu estudi va començar a redactar el missatge d’amor
més gran que mai hagués pogut imaginar, perquè l’amor jove és el més expansiu,
el que no pots restringir. És aquell moment que no pots deixar escapar, on has
de treure tot allò de dins que et crema el cor.
En Josep va
abraonar-se sobre la carta, i va escampar to el sentiment de dolor contingut d’aquells
anys de recuperació, la tristor d’aquelles
revetlles perdudes, l’amor des de el balcó veient a Elena envoltada de llençols
blancs movent-se amb el vent, els seus cabells, els seus ulls, aquells llavis
que sempre havia volgut tocar amb els seus, .... Va abocar tot en aquells
fulls, perquè sabia que no hi ha res més preuat que saber-se regalar a la
persona estimada.
