Je t’aime

 

En una població de l’Empordà, a 21 de juliol de 2024

Se’l coneix com el francès. És així com l’anomenen els veïns, o els francesos també. Son una parella que bé podrien arribar als vuitanta. Quan ens creuem per l’escala, ell sempre em diu un bon jour acompanyat d’un somrís amable, aquell somrís que saben transmetre els homes adults, jubilats, classe mitja, del sud de França. Son aquells que han sabut viure, i el més important, continuen sabent fer-ho, adorablement impermeables a tot allò que pugui esdevenir, doncs la vida i l’experiència els ha regalat aquest estatus.  

Jo li corresponc amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que dos paraules.

 Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu. Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix  una figura menys castigada, una esquena ampla i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de formatges.

Però aquí no hem arribat fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el diner o el poder; la morbositat.

Tot allò que conec dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.

Des que vaig tenir aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula, ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que ara no li faig la cara. Tant se val.

En tot cas, des que conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació  de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.

Salut Pierre i Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.

Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).