La Garriga, 28 de desembre de 2014.
Baixa els esglaons cada cop més recargolats Sembla que un trepitgi a
l’altre, i així successivament, i al seu costat, com una serp negre i quasi
humida, la inevitable barana de ferro també es recargola més i més. Baixa un
pis, o dos, o qui sap quants. Aquella escala infernal no pot portar a cap lloc
bo, i de fet, la humitat es fa sentir en les parets estretes que l’envolten. Un
ambient ranci entre pel nas quan de prompte el peu no troba el següent esglaó i
llisca per la rajola molla. Ha arribat al seu destí, imagina, i una porta fosca
deixa traslluir la dèbil il·luminació que desprèn una bombeta pelada. Entra a
l’interior i instintivament, com ha fet tantes altres vegades cada dia, descorda
la bragueta per deixar sortir el seu membre. Deixa omplir altre cop els narius
d’aquella ferum d’humitat. Aquells son els serveis més depriments que podia
esperar, però estar a l’altura de les aigües del riu Arno té aquestes coses.
Per fi, quan la natura ha acomplert el seu cicle, comença l’ascensió fins al
restaurant. A dalt, tot ell està decorat amb tons blancs; cadires blanques,
taules blanques, terra blanc, plats blancs, i simpàtics cambres disposats a
descriure’t un plat de nyoquis amb oli de la Toscana. Només a un carrer de
distància, desenes de botigues mostren part dels seus tresors d’or durant tot
el recorregut del Ponte Vecchio, encara que l’autèntic tresor està damunt
d’ells, per on transcorre el passadís de Vasari.
Però de fet, aquella escala ja no existeix, pensa, ha estat substituïda per
una altra de esglaons amples i ben il·luminats, i l’olor que desprenen les
parets provenen de d’uns ambientadors que desprenen fragàncies inversemblants
per aquell lloc i per aquella època de l’any! El viatger ha mesclat passat i
present dins del somni, i Florència ha comés el mateix pecat.
