La Garriga, 17 de març de 2018:
Deixo la música sonar, com tantes altres
vegades, arrenca Signore Ascolta,
perquè la vida no seria res sense Turandot, i ella ningú sense Liu. Hom necessita la seva antítesi, i
així ha estat sempre i ningú ho podrà canviar per més que m’hi entossudeixi.
Dec començar a fer-me vell doncs accepto aquestes realitats sense la revel·lia d’altres
vegades.... I en la ment no deixo d’escoltar al amic Francisco que m’acusa de
gandul; i té raó. Fa masses mesos que aquest blog està inactiu, desat en la
memòria de les absències assolides. La inèrcia fa que el fet de no escriure un
costum, i passen els dies sense seure davant del teclat negre. Les seves
lletres et miren entre estranyades i confoses, esperant que broti aquell neguit
que les fa ballar com abans.
En Francisco em va donar el toc d’alerta i va causar
la reacció esperada. He estat tant de temps apartat d’aquest amic. Els motius
son tant variats com inconsistents. Hom té un munt d’històries desades en la
memòria esperant un instant de realitat, una trucada, i per fi, com si es
tractes d’un moment especial, preparem la retrobada a una ciutat a mig camí de
tots dos. No puc dir la barreja d’emocions que tinc, i no sé esperar el moment
de fer-li l’abraçada que he guardat tants anys!
I vull ser el màxim d’honest, vull
presentar-me sense preparar cap conversa (no caldrà), sense jutjar l’absència,
sense estalviar el somriure inevitable que ens fa veure el pas dels anys a la
pell i al cos. A voltes creus que hi ha persones que només cal mirar-les,
escoltar-les. Amb això quasi n’hi ha prou, perquè les paraules son inconsistents
i s’esvaeixen amb els silencis. Fins ven aviat, Francisco
