En una població de l’Empordà, a 21 de juliol
de 2024
Jo li corresponc
amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo
per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica
factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que
dos paraules.
Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen
si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per
igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria
haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir
minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu.
Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada
sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells
esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en
tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline
en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula
arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix una figura menys castigada, una esquena ampla
i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de
formatges.
Però aquí no hem arribat
fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text
pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el
moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més
bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el
diner o el poder; la morbositat.
Tot allò que conec
dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia
de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar
que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la
comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres
amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de
sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable
veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.
Des que vaig tenir
aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una
història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per
aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula,
ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el
sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que
ara no li faig la cara. Tant se val.
En tot cas, des que
conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon
jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell
que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens
fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.
Salut Pierre i
Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.
Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals
sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que
guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en
Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).
