La Garriga, 6 de setembre
de 2015
Desprès dels excessos
de El Tàvec, estava disposat a recuperar una antiga aspiració, aquell espai que
sempre he considerat indispensable per anar passant la vida, el motor de tot
plegat a la fi. Vaig imaginar primer fer el viatge en solitari, creuant els
prats i alçant-me fins a dalt de tot de les muntanyes més escarpades i difícils
d’escalar, baixant les valls ombrívoles on els insectes amb el seu vol construeixen
la seva sintonia i mullar-me els peus al rierol verdós. Tots els camins
possibles eren els desitjats, i cercar les paraules que empenyen al caminant a
deixar poques petjades físiques i totes les del cor.... Volia fer via amb
aquell equipatge que carrego sobre les espatlles i poca cosa més. Però el
sentit comú em fa mirar al voltant i descobrir altres companys que pateixen la
mateixa malaltia d’amor. M’aturo i els miro el rostre mentre sona El Signe de
El carnestoltes dels animals de Camille Saint-Saëns. Els reconec a l’instant.
Tots ells deixen traspuar el mateix en la mirada. Ara he escollit als meus
companys de viatge. Som el Club dels Romàntics. Alço la meva copa a la salut de
tots ells que em permeten no defallir.