El Club dels Romàntics

La Garriga, 6 de setembre de 2015

Desprès dels excessos de El Tàvec, estava disposat a recuperar una antiga aspiració, aquell espai que sempre he considerat indispensable per anar passant la vida, el motor de tot plegat a la fi. Vaig imaginar primer fer el viatge en solitari, creuant els prats i alçant-me fins a dalt de tot de les muntanyes més escarpades i difícils d’escalar, baixant les valls ombrívoles on els insectes amb el seu vol construeixen la seva sintonia i mullar-me els peus al rierol verdós. Tots els camins possibles eren els desitjats, i cercar les paraules que empenyen al caminant a deixar poques petjades físiques i totes les del cor.... Volia fer via amb aquell equipatge que carrego sobre les espatlles i poca cosa més. Però el sentit comú em fa mirar al voltant i descobrir altres companys que pateixen la mateixa malaltia d’amor. M’aturo i els miro el rostre mentre sona El Signe de El carnestoltes dels animals de Camille Saint-Saëns. Els reconec a l’instant. Tots ells deixen traspuar el mateix en la mirada. Ara he escollit als meus companys de viatge. Som el Club dels Romàntics. Alço la meva copa a la salut de tots ells que em permeten no defallir.

Vessaments inconfessables

La Garriga,  11 de juliol de 2015

És un d’aquells matins que una llàgrima vessa i rellisca des de l’ull fins la galta, com si el cos no pogués retenir tota la tristor, com si allò més pessimista que continc sobresortís i el desordre emocional fes la seva, oblidant la cotilla de la formalitat. Potser és aquesta cançó de Beecake que fa escapar sentiments.

I ploro, potser una mica per tot, i una mica per tots; per aquells que van marxar massa joves quan ningú hauria de marxar, per aquella solitud que trespola aquell indret de la Costa Brava, per altres desamors que la vida ens regala, i per aquell moment que ens fa tant tendres a les portes de la UCI on ets capaç de tornar a resar o el que calgui per seguir tenint al costat a qui estimes. Ploro per tot plegat, com si hagués reservat aquest moment íntim quan el dia comença, quan els ocells fan els seus plans per volar aquí o allà.

Quina sort més gran poder escriure aquestes llàgrimes per fixar-les i recordar-les quan calgui, perquè no sabria viure sense aquests moments que em fan més humà, una mena de recurs, una medicina indispensable, la vacuna per si de cas vull abraçar-me al sense sentit de l’optimisme incansable i irracional. Tinc aquestes píndoles de tristor per administrar-les si em calen ara mateix.... Avui en tenia tantes que una ha vessat per la cara amb la cançó Please Stay  de Beecake. Afortunadament el coixí i aquesta pàgina l’ha eixugat i tot s’ha solucionat una altra vegada.

Gracies Senyor Billy Boyd!  

CiU, i altres sentencies de divorci

La Garriga, 24 de juny de 2015.

Els divorcis van en alça, i això fa pensar que, si em de fer cas als entesos, que l’economia va millor que abans. D’entrada fa l’efecte que l’economia, a nivell social, va tant malament com fa uns anys, però la realitat és que augmenta el nombre de trencaments familiars. Altrament, el divorci Catalunya – Espanya sembla que cada com es radicalitza més, i per tal de no fer servir aquesta paraula tant estigmatitzada, aquest trencament es dicotomitza amb més força. Fa una setmana oficialitzen la separació amistosa de Convergència amb Unió (totes dues molt democràtiques). Feia molt de temps que compartien pis però ja no dormien al mateix llit. Els nostàlgics, embolcallats d’una resistència nostàlgica, intentaven aconseguir una reconciliació, i fins i tot altres més oportunistes optaven també per fer la viu-viu per mantenir un estatus d’estabilitat inestable per seguir fent servir cotxes oficials i altres despeses extres....

                Ara arriba el temps de posar una creu a una casella o una altra, i els partits han d’ensenyar quina és la seva casella de forma inequívoca o en sortiran perjudicats. Cal que aquests aparells encarcarats entenguin que ara és la gent que agafa el protagonisme doncs cadascú ha entès quina és la importància del seu vot, com una pistola carregada que cada ciutadà disposa per prémer el gatell. 

Camargate o ni això

La Garriga, 11 d’Abril de 2015.

Aquesta setmana hem hagut d’escoltar tot allò que s’esdevé des que dos dones van dinar a La Camarga i es va gravar la conversa que mantenien. Lamentablement vivim en un país ven curiós. Hom està emetent a una fotesa com aquesta. Que “si cuatro sin sacarla” i coses per l’estil. Quin nivell més baix tenim. No hi podem fer més. No hi ha una altra explicació. Ni que si som  llatins ni hòsties de plom. Això fa pena, doncs a banda d’aquestes coses, el que crida més l’atenció és, a banda d’això, el futbol i poca cosa més. No ens mereixem res de bo, hi ho dic en plural perquè tots en tenim responsabilitat. En un altre temps, aquestes persones rebrien una piulada sonadíssima en entrar al Liceu o qualsevol altre lloc, i marxarien avergonyides per sempre més. Lluny d’això, a les poques hores tornen a sortir amb la cara ben alta i amenaçant a tort i a dret. La vergonya la tenim tots els altres per haver-los col·locat allí on son. Quin fàstic tot plegat!    

Pseudomizar-se

La Garriga, 14 de març de 2015

He decidit presentar-me a un certamen literari. No cal donar detalls; ni termes, ni localitzacions, ni pseudònims... Ja està fet i aquest matí entregaré el sobre i que sigui el que Deu vulgui. M’ha costat molt. Sort que un amic ha sabut desencallar allò que estava obstruït fa massa temps. Els blogs estan bé, no cal dir-ho, però també és respectable optar altres sortides més tradicionals. És fantàstic baixar a la arena amb el pit obert, i em fa feliç compartir, cada cop més. Si de cas, m'avergonyeixo de no haver-ho fet abans i més vegades. En tot cas, el camí ara és més planer. Ha estat tant fàcil com això. Gràcies Ignasi per la empenta. Sempre estàs disposat a dinamitzar i iniciar mil projectes, i a voltes fas que els demés ens sentim capaços de retrobar els ànims que creiem amortits. A la fi, allò més complicat ha estat trobar un pseudònim apropiat. Una abraçada.   

diumenges amb esperança

La Garriga, 25 de gener de 2015.

La llum ens regala un dia esplèndid. Fa un sol de gener, sense estridències pròpies de l’estiu ni candideses de la tardor. Aquests dies son ideals per passejar per la costa i escoltar la remor del mar que juga amb el vent. Les onades i les fades que les fan saltar son alegres. Frueixen fent que l’escuma rebroti blanca a cada moment. L’espectacle no deixa indiferent a ningú, i sovint, en aquestes passejades prop del mar veus a joves i vells abstrets mirant l’horitzó, com el que espera que retorni l’estimat o l’estimada en un vaixell.

Jo abans pensava que esperar per esperar no tenia sentit, i estava d’allò més equivocat. La essència d’esperar esdevé virtut quan succeeix com el creient, i aquesta virtut no cal que sigui reconeguda, sinó que s’amplifica dins d’un mateix i amb això és suficient. Cadascú es val per si mateix en aquestes qüestions, i hauria de ser sempre així. Un ha de saber quin es l’abast de la seva esperança i deixar les tragèdies per les altres instàncies, que la lírica ja en fa prou si en tens necessitat. L’esperança és el motor que, sense haver de consolidar-se com a obsessió, ha de fer per mantenir la flama encesa , la energia que fa funcionar el nostre motor, ens dona alè quan defallim, i en recorda el sentit propi d’estar i de ser.

Filosofies a banda, caldrà marxar el més aviat possible a mirar el mar, a fruir d’un vermut negre amb gel  i llimona, degustar quatre ametlles salades i unes escopinyes. Els diumenges son els diumenges.   

Per si et cal...

La Garriga, 17 de gener de 2015.

Per aquelles ocasions que , sense saber perquè, trobem un sotrac al camí, una bufetada que no sabem ni de on arriba, per aquells moments que ens deixen amb aquella cara entre sorpresa i esglai, per aquells instants que, per més que hi pensem, son injustos i improvisats,.... Per si de cas passa, compte amb mi. No fa res l’hora que sigui, de dia o de nit, encara que estigui dins de l’horari laboral o en moments d’esbarjo; tant li fa! Truca’m  i m’acosto, encara que sigui com a xofer, com acompanyant mut, com ombra inherent. Avisa’m i vindré el més ràpid que pugui. És el millor que puc donar, a banda d’una amistat que arriba on arriba, que fa el que creu... Hi això ho regalo de bon grat, perquè a voltes també he rebut abraçades i cafè calent quan em calia.

Moltes vegades desconeixem els motius pels quals ens passen les coses, i potser millor que sigui així, però podem estar contents de poder-les compartir totes, des de les més minses i les més grosses, de les alegres a les tristes. Afortunadament això ens fa més humans, i a la fi aquest és el sentit últim al que podem aspirar.  

Trobar Pau a Ho Chí Minh

 La Garriga, 10 de gener de 2015

Compartir la Il·lusió sempre és un regal, i ahir vàrem poder compartir-ne una de gran. Viatjar a Ho Chí Minh per abraçar una part de tu mateix, un obsequi que fa que la nostra amiga deixi escapar una brillantor al ulls mentre ens fa partícips d’aquesta excitació tant humana i maternal. Els que l’escoltem fem també una mica aquest llarg trajecte i cerquem aquesta retrobada esperada. Estar emetent quan floreixen aquests sentiments i deixar-se empastifar d’aquesta alegria és com tocar una mica el cel amb els dits. Acariciar aquests serrells de vida fa sentir millor, i és una plaer impagable que et permetin assabentar-te d’allò que l’omple tant. Aquestes coses fan que pagui la pena estar viu.

Val a dir que tota aquesta teranyina emocional no hagués estat possible sense la complicitat de Marta, companya ideal per fer costat durant el viatge, i encara més injust seria oblidar-se de qui ha dirigit tot aquest tour sentimental, amb la delicadesa i mestratge que requereixen aquests affaires, allò on les persones hi posem més el cor que cap altre cosa.    

Tots anem una mica a Ho Chí Minh amb vosaltres.  Que tingueu molt bon viatge!

Moment poètic

En algun lloc de Barcelona, 24 de desembre de 2014.

A cops voldria fer-me fonedís,

 o transparent o invisible.

Convertit en una absència evitable,

un espai obscur que no entorpeix perquè ningú en fa cap.

Seria el millor suïcidi sense dolor;

l’absència, aquesta paraula que cada cop m’atrau més.

És allò que em cal,

el brou calent que fa tornar a obrir els ulls sense recances,

oblidant la mandra de viure,

l’espai inexistent on tots els pensaments son benvinguts

 perquè ningú els escolta.

Saltar, ballar i cantar sense soroll,

 com si la ceguesa i la sordesa esdevinguessin de cop

 i em traslladessin al nores.

 La solitud quan vols sentir la veu, la teva, i els olors i la llum,

 i els cerrells que la vida et deixa tocar amb els dits.

 Desig de no tenir desig, d’oblidar-ho tot, d’oblidar-me.