dissabte, 23 de febrer del 2019

anhels


La Garriga, 23 de febrer de 2019

Escolto unes notes desconegudes d’un piano i només em va al cap la imatge d’aquells home si dones tancats a la presó, esperant el judici de la mentida, la farsa que l’odi i la venjança inventa, el dolor de la absència dels estimats i el plor que desconsolat deu aparèixer i que ningú vol admetre. S’escola la vesprada, i ells  potser segueixen davant de la llibreta omplint els fulls de idees per expressar tota la injustícia que senten. Privar-los de la llibertat, engarjolar-los com a bèsties, no fa altra cosa que omplir-nos a tots de més dolor i de més fam de justícia. Un poble es fa gran amb les derrotes, i aquest creix cada cop més, dia a dia. Tots aquells que sentim el desànim, no defallim del desig col·lectiu. No poden tancar-nos a tots, no poden fer callar l’esperit. El seu poder és només fer por, fer mal, castigar, colpejar. Quin error més gran pensar que aquest és un triomf. No poden ser tant rucs de creure que aquesta venjança serveixi per quelcom més que aplaçar allò què és inevitable. Aquesta presó efímera fa que el poble encengui noves flames i anhels.