La Garriga, 23 de febrer de 2019
Escolto unes notes desconegudes d’un
piano i només em va al cap la imatge d’aquells home si dones tancats a la presó,
esperant el judici de la mentida, la farsa que l’odi i la venjança inventa, el
dolor de la absència dels estimats i el plor que desconsolat deu aparèixer i
que ningú vol admetre. S’escola la vesprada, i ells potser segueixen davant de la llibreta omplint
els fulls de idees per expressar tota la injustícia que senten. Privar-los de
la llibertat, engarjolar-los com a bèsties, no fa altra cosa que omplir-nos a
tots de més dolor i de més fam de justícia. Un poble es fa gran amb les
derrotes, i aquest creix cada cop més, dia a dia. Tots aquells que sentim el
desànim, no defallim del desig col·lectiu. No poden tancar-nos a tots, no poden
fer callar l’esperit. El seu poder és només fer por, fer mal, castigar, colpejar.
Quin error més gran pensar que aquest és un triomf. No poden ser tant rucs de
creure que aquesta venjança serveixi per quelcom més que aplaçar allò què és
inevitable. Aquesta presó efímera fa que el poble encengui noves flames i anhels.
