dilluns, 27 d’abril del 2020

Elvis està viu


La Garriga, 27 d’abril de 2020

Cau la nit al poble i per fi la terrassa ens mostra la quietud dels arbres silenciosos. Sembla que hom ha tancat portes i finestres per refugiar-se a la cambra, i també que siguis l’últim individu que respira la foscor en aquest indret. Escolto per si algun soroll descobrís un ocell valent corrent amagat entre les fulles, o potser un gat rondant per les teulades dels garatges... Res, absolutament res. Silenci i res més. Per sort, he decidit tancar els vincles a l’exterior via xarxes socials. Tots els estris dormen el somni dels justos a la tauleta de nit. Tots ells sense connexió i sense energia semblen rèptils dissecats amb ulls de vidre que miren enlloc.
El refugi serà la pròpia foscor, amb la seva temperatura suportable si aixeques el coll de la jaqueta fins el nas, si mires aquell tros de lluna, una daga blanca d’estil marroquí, i ben a prop una llum que els entesos diuen que es Júpiter, o qui sap què. Tant se val, es preciosa de totes formes. Aquell últim cafè fa que els ulls segueixin ben oberts i els llavis murmurin la tonada de “La vie en rose” ben a poc a poc. La imaginació fa aparèixer un cabaret galàctic i irreal on els personatges conformen una grup heterogeni d’antics amics, de amors oblidats i d’olors de sempre. Feia temps que no dedicava tant de temps a mirar el cel fent volar coloms. Segurament és una llicència que no m’he permès fins que obligatòriament hom s’atura i el temps del dia i la nit es relativitzen, s’allarguen i s’encongeixen capritxosament, i un no té més remei que mirar-s’ho com un espectador indolent, sense poder fer-ne res de res.
I les llums d’aquest cabaret baixen la intensitat per fer-se més febles encara. Costa de distingir el nou cantant que puja al escenari mig a les fosques, i llavors comença a sonar “Are you lonesome tonight en la versió més lenta possible i amb aquella veu que quasi és un murmuri.  Quines coses té el confinament.  

diumenge, 19 d’abril del 2020

Fugir amb el Tàvec


La Garriga, 19 d’abril de 2020


Des que va començar a caminar el Tàvec a l’any 2015, com un entreteniment d’estiu en forma de contes curts, mai vaig pensar seriosament que podria ser un projecte tan apassionant. La criatura però ha anat creixent fins ara, i aconsellat per uns, i fent cas també al sentit comú, he decidit revisar-lo, relacionar les diferents entrades i cercar un altre format més propici per la seva lectura com un tot. Aquest assassí també s’ha fet gran, ha agafat experiència, i junts hem anat construint la seva història, del nen a l’home, amb tot allò que ha hagut de carregar a la seva motxilla. Ha estat apassionant fer-lo anar d’aquí cap allà, investigar-lo, tractar d’entendre’l, compartint fins i tot els seus instints. Tot això m’ha fet decidir a retirar les tretze entrades del Tàvec i un afegit (Desmuntant el Tàvec) d’aquest blog. La història es completarà amb sis parts més que estant en preparació i que tinc previst acabar en breu. Amb això hauré completat un cicle de la Col·lecció Assassins Variats, una passió com un altre... Si de cas estàs interessat en la Col·lecció completa de el Tàvec, posat en contacte.  Moltes gràcies.