La Garriga, 27 d’abril de 2020
Cau la nit al
poble i per fi la terrassa ens mostra la quietud dels arbres silenciosos.
Sembla que hom ha tancat portes i finestres per refugiar-se a la cambra, i també
que siguis l’últim individu que respira la foscor en aquest indret. Escolto per
si algun soroll descobrís un ocell valent corrent amagat entre les fulles, o potser
un gat rondant per les teulades dels garatges... Res, absolutament res. Silenci
i res més. Per sort, he decidit tancar els vincles a l’exterior via xarxes
socials. Tots els estris dormen el somni dels justos a la tauleta de nit. Tots
ells sense connexió i sense energia semblen rèptils dissecats amb ulls de vidre
que miren enlloc.
El refugi serà
la pròpia foscor, amb la seva temperatura suportable si aixeques el coll de la
jaqueta fins el nas, si mires aquell tros de lluna, una daga blanca d’estil marroquí,
i ben a prop una llum que els entesos diuen que es Júpiter, o qui sap què. Tant
se val, es preciosa de totes formes. Aquell últim cafè fa que els ulls segueixin
ben oberts i els llavis murmurin la tonada de “La vie en rose” ben a poc a poc.
La imaginació fa aparèixer un cabaret galàctic i irreal on els personatges
conformen una grup heterogeni d’antics amics, de amors oblidats i d’olors de
sempre. Feia temps que no dedicava tant de temps a mirar el cel fent volar
coloms. Segurament és una llicència que no m’he permès fins que obligatòriament
hom s’atura i el temps del dia i la nit es relativitzen, s’allarguen i s’encongeixen
capritxosament, i un no té més remei que mirar-s’ho com un espectador indolent,
sense poder fer-ne res de res.
I les llums d’aquest
cabaret baixen la intensitat per fer-se més febles encara. Costa de distingir
el nou cantant que puja al escenari mig a les fosques, i llavors comença a
sonar “Are you lonesome tonight”
en la versió més lenta possible i amb aquella veu que quasi és un murmuri. Quines coses té el confinament.
