Poesia i altres

La Garriga, 26 de desembre de 2016.

Sempre apunt per tornar-hi

(per a tu, Dolors)

I quan no pugui escriure’t més

Et dibuixaré altra vegada,

Amb totes les teves formes

                                               Irrepetibles.

I amb aquells colors

                                               Innombrables

I així restaràs immòbil,

Infinitament quieta, mirant-me.

Els dos sabrem tot amb aquell silenci estèril.

Sant Esteve

Arriba un nou Sant Esteve, aquest dia tant inservible, aquell que sembla de segona divisió després de la grandiositat del dinar de Nadal. Avui és el dia dels canalons, per dir-ho d’alguna forma amable, el dia de acabar les existències del moble-bar, la traca final d’unes Bones Festes, vulguis o no vulguis, d’aquelles que tampoc han vingut arrossegant un premi de loteria. Hi ha qui fa per veure que tot continua com ahir, però la realitat és molt més trista i previsible; s’acaba la laca que mantenia el pentinat en la seva posició original, i fins i tot el perfum ha perdut el seu vigor. Son les segones núpcies, aquelles que intenten inútilment ser la rèplica perfecte de la primera però que no és més que una còpia barata i maldestre de la primera. Germans, aneu-vos-en en pau.  

Ferran Sor amb Josep Mª Roger

La Garriga, 21 d’agost de 2016.

  

Comença el ball amb la fressa i alhora amb la tendresa, amb el color de les sedes de les dones de mirada intensa i cabells recollits, amb les sabates llustrades dels ballarins que dolçament les envolten. Aquesta música fa moure els dits inexperts pels genolls com si acaronessin el teclat i fa aclucar els ulls per observar a través de la copa de cristall el gran saló on es desenvolupa la escena:

La donzella amb aquell vestit d’esquena descoberta arriba  fins la terrassa que dona al jardí, i el jove la segueix embadalit al darrera. Les poques paraules d’ella el conviden a ser un xic més atrevit, a prendre-li la mà, i potser a la llum de la lluna fins a tot a vessar-li. L’estàtua de pedra blanca del jardí pica l’ullet amb complicitat, i convida als ex balladors fins al començament del laberint, verd, i fosc, regalat per les notes del fortepiano que arriben del saló, i per la remor de la font ombrívola que fa brollar un serafí  rialler des de el seu canti. I les propostes d’ell i d’ella coincideixen de forma inevitable, com les forces naturals que fan que el vent sigui vent i el foc sigui foc.

No calen més paraules entre els dos que ara seuen al banc del jardí. Les carícies i petons esdevenen l’incendi desitjat, la conversa suficient dels amants, aquell joc que es pot jugar sense regles i normes, doncs el cor no en sap de fronteres ni de cotilles. I és així com s’estima de veritat, i aquest és el motiu que fa que els vestits s’embrutin de fang i les galtes s’enrojolin, i els sospirs cerquin la complicitat de les fulles sorpreses que aquella nit només esperaven la rosada.

Ara els valsos van acostant el final de la revetlla. Ambdós retornen a la llum de la terrassa, prop de la fresa del ball. Una flor farà de penyora per retrobar-se, com va fer Violeta amb Alfredo, i ell la fa desaparèixer discretament a la butxaca com qui amaga les claus del tresor. Només haurà d’esperar que el panseixi per retrobar-se. Però les mirades ara volen tornar a ser prudents, socials, tot i que qui ha viscut l’esclat d’amor no pot deixar de fruir del records de fa un instant. Poc desprès, mica en mica, hom recull els seus abrics per combinar el agraïment pel convit i acomiadar-se.

 Les notes de Ferran Sor a les mans de Josep Ma Roger fan que hom pugui inventar un imaginari de nits de ball i de tendresa. Regals com aquests ens son les píndoles imprescindibles per fer via. Gràcies.               

Memòria d’amor.

La Garriga, 20 d’agost de 2016.

Si haig de marxar,

si el camí s’acaba de cop i volta,

vull deixar escrit per a tu,

tot allò que no s’ha acabarà

i tot el camí fet.

Si em veus tristesa als ulls,

no és pas la recança del nou viatge,

sinó el dolor d’acabar aquest present,

allò de  tocar una mica el cel cada dia.

Si no tinc temps de regalar un bon comiat,

si les presses de la sortida son tantes,

deixem descriure’t ara la joia,

la flor excelsa que imaginava Papasseit.

Aquest secret d’amor no es pot amagar,

ha de brollar com la font Tornadissa,

inevitable i riallera,

fresca i propera, com tu.  

Sóc una part de tot el que he trobat en el meu camí. - Alfred Tennyson

La Garriga, 30 de juliol de 2016.

Benvolgut Joan, avui he tornat a veure’t, com altres cops entre les columnes de l’església de Sants Gervasi i Protasi. Aquest cop, però, estaves al costat del plataner aquell de Muntaner amb la Diagonal, aquell que et va llevar la vida. Em costa molt tornar a fer aquell camí. De fet he evitat quasi sempre tornar a passar-hi, per la cremor de la pèrdua, pel dolor de la injustícia. Fa mal encara, i els anys no esborren el record.

Tots tenim fantasmes, i més d’un, si saps trobar la perspectiva vital. En Sergi, en Pere, i tants altres que es redimensionen deixant de banda l’evidència real. El temps i la ment els situa en una dimensió incerta, auto-avaluable i personal. Fins i tot el Pepe, aquell sogre que vaig fruir poc perquè la malaltia va fer el seu camí indestriable i insensible. Que bo seria poder asseure una altra nit d’estiu, davant una truita i un got de vi, i escoltar aquella lògica fantàsticament planera que regalava a qui volia escoltar-lo.

Fins i tot els silencis a voltes omplen més que totes les paraules, i de silencis Joan tu també en sabies molt. El silenci de la incomprensió, el silenci d’un pare que també va marxar massa aviat, el silenci de la inadaptació a un quadre educatiu intransigent. Sort en teníem de fugir accelerant i sentint l’aire fresc a la cara. Sempre recordo que eres dels pocs que sempre portaves casc, quan d’altres no ho fèiem, però la rigidesa d’aquell plataner va desfer la resistència de les proteccions artificials (la natura sempre guanya).

Tornar a veure’t aquest moment és un joc especial que no vull perdre, perquè saber que encara hi ets em fa sentir viu i proper, senzill i real. Gràcies per ser-hi encara, per escoltar-me des de no sé on, per acompanyar-me quan les forces em manquen.    

El foc amic edulcorat amb fados d’Ana Moura

La Garriga, 20 de març de 2016.

Com imaginar d’altra forma la nostra intima realitat? Fa masses anys que ens dediquem les atencions, i fins i tot els malentesos, perquè ara deixin de ser precisament això. Aquesta maleta que carreguem a voltes es fa feixuga d’arrossegar, com si els tresors que conté ens estiressin cap a terra, per allò de fer-se escoltar, perquè els tornis a mirar mentre els sostens amb la mà estesa. Son els nostres records, aquells que sempre em interpretat de forma semblant però amb els seus matisos indispensables i personals que els fan més o menys rellevants. Son una mirada enrere, allò que molts cops no desitjo fer, per mandra i per por a sortir-ne ferit si de cas no s’ha reconvertit en allò que imaginava.

Amb els anys ens hem acostumat a les nostres petites rutines, i no ho dic com un retret, ni de bon tros! Les costums tenen les seves virtuts i no les deprecio de cap manera. Vull saber quines son nostres rutines per fer-les més properes i personals, i al compartir-les amb tu son quelcom particularment distintiu i nostre. A banda de foteses previsibles, aquest indret nostre és com aquells fados de Ana Moura que has d’escoltar de tant en tant per saber que existeixen.

I parlant d’intimitats, ara podria ser el moment propici per descriure retrets també, aquells que et rosseguen l’ànima, aquells que no s’esborren amb un tres i no res, però no tinc esma per atropellar el moment que es crea al compartir la felicitat. No s’escau ferir amb allò que es bonic de mena, i si cal faré per esbandir la discòrdia en altra moment, perquè avui tinc un altra feina reservada. Segurament haurem de reconèixer com assumibles els danys col·laterals, aquelles baixes per foc amic que es produeixen en totes les guerres. Que hi parem. Passa a les millors famílies. 

Sessió de control terapèutic periòdica

La Garriga, 26 de febrer de 2016.

Plora el cel com mai aquesta nit, i fa més fàcil la remor de la pluja per deixar rodolar els sentiments, perquè els sorolls i les olors ens acompanyen de per vida quan encara mantenim els sentits, i ara escolto el crit inquiet de la consciència que fa de destral que talla sense por les mentides i les disfresses. Només amb aquestes mesures dràstiques arribo al moll de l’ós del patiment, del dolor i de la tristor més absoluta. I arribat al indret íntim m’aturo per recordar que era el silenci que fa tant de temps que no escoltava. Ni escolto la pluja, ni sento el fred. Puc mirar als ulls de la negror sense que se m’ericin els pèls. Els dos estem nus, sense estridències ni mals entesos, i ara ens observem envoltats només per les absències requerides del moment. Cap dels dos farà per fer un somriure burleta, o si més no per amenaçar amb fatxenderia. No tindria cap sentit.

Avui t’he derrotat altre cop. He sabut estar tant dèbil com ho ets tu. He escapçat el misteri fosc que et fa més ric, més gran i temible, i has aparegut tal com ets, menut i indefens quan et miro directament als ulls. No et tinc por, només et porto a dins com un apèndix més, obligatori i indispensable, és clar, però com un de tants.

I quan tanco els ulls i et dono la esquena per tornar, els llavis dibuixen un somrís. Fins la propera!

La Garriga, 30 de gener de 2016

Havia escrit una carta per a tu, Sergi, i pels pares i pel teu germà a qui estim, però no tinc esma de penjar-la, perquè estic massa trist i sento massa dolor. La natura i l'atzar t'han llevat la vida de la forma més injusta, i no tinc forces per explicar més sense plorar per dins i per fora. Gràcies per aquest instant impagable que ha estat haver-te conegut.

Obertures

La Garriga, 3 de gener de 2016

Comença l’any amb un cabàs de projectes per encetar, amb les mateixes incerteses del passat, potser una mica més grasses si de cas, i amb les il·lusions de que la continuïtat no sigui un error. Avui he escoltat el millor de Offenbach, he resolt els petits entrebancs d’una conductora novell amb un vehicle caduc, he reorganitzat els errors familiars previsibles i he fet costat a qui creia que més ho necessitava (les derrotes del cor a voltes son les pitjors que ens regala la vida). No he escatimat gens de humanitat, de compressió. He escoltat fins on calia, i he aconsellat fins on millor sabia. Fa tant de mal el plor, el malentès i el dolor de qui sents proper.

Segurament cada dia estic més afeblit, més tendre. Ens convertim en una mena d’esponja que mica en mica queda xopa de totes les llàgrimes que no som ja capaços de fer relliscar per les galtes. Ho noto cada cop més. És una mena de sensació inevitable, com un riu que irremissiblement s’evoca cap a la gran cataracta, o com diria el mestre Cabré, i-ne-luc-ta-ble-ment. Això deu de ser un senyal inequívoc de que em faig gran, m’acosto a l’estatus que mai sembla que hagi d’arribar, allò que sempre havia evitat. No em fa por, ni res que se li assembli; ni fred ni calor. Simplement arriba perquè és llei de vida, és allò que ha de succeir si no passa res d’especial...

Faig un salt d’una obertura a un altra, fins la dolçor de Franz von Suppé, la música feta poesia, sense més pretensions que gaudir del sentiment que flueix des de la mateixa orquestra, amb els seus batecs que em donen compte d’allò que està viu, que corre i brinca per damunt de les cordes dels violoncels i violins. Quin plaer per la oïda, quan talent emergent des de la batuta del director fins l’última trompa.  I ara veig que s’han acabat les vacances d’hivern.