Missatge xifrat

La Garriga, 3 de novembre de 2019

Volia adreçar-li un missatge, però no qualsevol missatge; un de gros, d’aquells que s’ha de dir personalment, amb temps, si pot ser quasi en veu baixa. Això era impossible, era evident, perquè ell era un monarca inaccessible a un babau com jo que jugava a ser un súbdit més d’aquell país seu. Això no el feia recular, ans tot el contrari. Hauria de fer per trobar la forma de fer-li arribar si més no d’alguna forma segura. En mà era del tot impossible perquè el seu servei d’escorta l’hauria aturat de totes totes. Va estar trencant-se les banyes tot el dia fins que mirant per la finestra va trobar una possibilitat. Utilitzaria el seu dron rural, una andròmina inventada fa molts anys: una polla d’aigua. Aquesta au no dubtaria ni per un moment aterrar a la planta noble de l’hotel per divisar la propera parada fins tornar als aiguamolls. Ho havia fet altres cops això de caçar-les. No era pas tant difícil.

Altra cosa era poder refer el missatge que portava al cap. Hi havia tantes coses a dir i tant poc temps. Els missatges han de tenir una dimensió concreta, ideal, sinó no son escoltats o llegits. Cal ser prudent, concret i entenedor, com una piulada que concentra en un màxim de cent quaranta caràcter tot allò que vols transmetre, això si, sense incloure fotografies o vídeos. Jo soc un purista del twitter, i com a tal, no m’agrada que es complementin les paraules amb altres elements, però això ja és cosa meva... Un monarca no és precisament una persona que pot dedicar gaire temps a fer les coses. Imagino que les seves obligacions son moltes i d’allò més variades: inauguracions, convencions, sopars, discursos,...una feinada, ho miris com ho miris. De segur que jo no podria aguantar aquell ritme si m’ho proposessin. En tot cas calia ser molt precís alhora d’escollir les paraules.

Va ser allò que més va costar de tot, aquell maleit missatge. Després de molts intents i fracassos, va aconseguir xifrar-ho tot i ho va escriure en un paper. Sabia que ell podria treure’n l’entrellat, que copsaria el seu interès de forma evident, que el faria reflexionar. Va haver de fer un canvi d’última hora perquè coneixia que aquell monarca parlava normalment amb la seva mare en anglès, i com sempre ha volgut ser molt respectuós i mirar d’arribar-li al cor amb tot allò, va decidir traduir-lo a aquella llengua, per allò de ser més proper si cal.

Quan per fi va ser fosc, va agafar el missatge i la polla d’aigua i va conduir a poc a poc fins el parc Cervantes. Ja era tancat però coneixia perfectament aquell tros en que la tanca estava trencada. Hi va accedir sense problemes, amb tota la discreció que era possible. Va imaginar que el servei de seguretat faria rondes de vigilància ben a prop, però el missatger que paga la pena sap que ha de córrer riscos per aconseguir ser eficient. Va travessar el roserar fins que va agenollar-se al costat de l’estàtua de Serenitat. Quina ironia ens regala el destí. El cor li anava a tota velocitat, tant que creia que qualsevol podria escoltar els batecs. Quan es va poder asserenar, va enganxar el missatge amb una corda al coll de la polla d’aigua que frisava per començar el seu vol. Val a dir els animals desconeixen les relacions de la ciutadania amb la monarquia, per tant, viuen tot aquests afers de forma molt més racional.

Per fi va poder obrir la bossa en estava retingué l’au i va fer quatre passes fins enlairar el vol. No ho va dubtar i fa enfilar directament cap a l’hotel. Ella sabia on calia anar i no va dubtar en dirigir-se fins aquella terrassa on ell olorava la flaire que s’estenia als seus peus. Mirava distret aquella ciutat, preguntant-se què feia tant difícil aquella relació amb aquells habitants del seu reialme. L’estimació es té o no es té, es quelcom que poques vegades podem escollir. El seu cervell no podia concebre aquell desori, les batusses, els cops i els crits. El personatge magnànim que representava no podia concebre la rancúnia i l’odi a la institució que ell mateix representava.

De cop i volta, la polla d’aigua va aterrar al costat d’ell. Va ser un esglai perquè l’aterratge no va ser molt curós degut al esforç realitzat. Va ensopegar amb una cadira abans d’aturar-se del tot a terra. Aquell terrabastall va fer entrar a tres escortes amb les armes a punt.

-          ¿De dónde ha salido esto?.- va fer el primer.

-          ¿Se encuentra bien, magestad?- va continuar el segon.

Ell va aixecar la mà dreta en senyal resposta. No volia demostrar que s’havia sorprès, com si els reis estiguessin més acostumats que als demàs a que els hi caiguin polles d’aigua per la nit.

-          Esto es... es una Gallinula chloropus.-

-          ¿Una qué, Martínez?.- va preguntar el rei.

-          Una polla de agua, magestad.- va assegurar en Martínez.

-          Martínez! Está usted hablando con el Jefe del Estado, coño!.- va interpel·lar-lo el seu cap.

-          Si, mi sargento, pero es una polla de agua igualment.-

El monarca va tornar a alçar la mà per fer-los callar aquest cop. Ca ordenar que s’enduguessin a aquell animal i que marxessin, que ell necessitava descansar i oblidar-se del trasbals que suposava aquell viatge. Semblava que tot es posava en contra i aquella au no era altre cosa que un mal averany més que desaconsellava tot plegat amb aquella gent que feia castells i cosaes per l’estil...

Va ser llavors quan va adonar-se’n d’aquell paper que al costat d’unes plomes que l’animal havia perdut amb la trompada. La curiositat va fer la resta i va recollir-lo. Mica en mica, va anar desplegant la nota fins que la va llegir. Va aixecar les celles ben amunt. La nota hi deia simplement:

                               ?

         You lose 

               ^Signat la polla d‘aigua

                               

El Tàvec (Part sisèna)

El Tàvec

Col·lecció:           Assassins variats

Sèrie:                    Contes de tardor

PART SISÈNA  EL TÀVEC VOLA, VOLA, VOLA

“Si és un tàvec,
tàvec, tàvec molt geniüt
quan ell pica
s'infla, s'infla un gra rabiüt.
Si t'atrapo ja veuràs,
no sé com acabaràs.”

                ..............................................................................................

El tàvec va entrar al confessionari, com cada dijous a la presó. Sabia que hi anava a fer. Feia més de deu anys que repetia la mateixa seqüencia amb aquell capellà tant jove i afable. Ell escoltava tot, fins i tot el seu silenci evident que l’havia dut on era ara, aquell silenci esquerp i dolorós. Com era un home metòdic, sabia que hauria de matar-lo també algun dia, quan sortís del centre. Era inevitable. No pas per haver-li explicat res més de tot allò que resultava del seu expedient, sinó per haver interpretat allò que ell mai li explicaria. Havia de morir, i aquesta sentència també es veia reflectida en la seva mirada, com si endevinés que aquell seria el resultat de tantes confessions incomplertes.

-          No t’explicaré avui res de nou.- Va anticipar. -  Res no pot aturar-me  com no es va poder aturar mai la simfonia que em descriu. Aquest cop no en cal fer-me fonedís perquè allò que ha d’esdevenir no té aturador, ho saps, oi frare?.- 

Somrigué de nou el capellà que no esperava una amenaça semblant. De fet l’escoltava tants cops d’aquells infeliços que visitava. Amb els anys havia pogut classificar els presoners de forma molt selectiva, i el Tàvec era d’aquells que ell considerava irrecuperables, malalts del tot que mai podrien trobar un remei ni dins ni fora. Era així de trist i així de ineluctable.

-          Saps Miquel que aquestes coses no les hauries de dir. Jo soc un company teu, un amic que tens darrere aquets enreixat, i sempre em tindràs quan vulguis tu.- va fer.

-          Aquest és el un nom que ja no utilitzo, i ho saps molt bé. Aquí només soc un número que us serveix per anular la meva autèntica identitat. Frare, un dia em vas dir que tu eres part de mi perquè paties tant com jo. Avui vull ser jo qui et faci una confessió.-

El capellà va parar atenció per primera vegada. El Tàvec no acostumava a parlar mai amb ningú, només de foteses de la vida a la presó sense més transcendència. Aquell cop semblava que la cosa anava de veritat. De fet, els informes deien que començava a ser hora de replantejar la seva llibertat vigilada. Ara era el moment d’estar més amatent si cal, perquè era llavors quan les contradiccions prenien més rellevància. Molts presoners feien un tomb per fer decantar la balança, per bé o per mal. A més a més, la seva informació podria aportar quelcom que, tot i estar protegit pel secret de confessió, podria ajudar-lo o perjudicar-lo. Per tot, el capellà va mirar de centrar tota l’atenció amb allò que anava a esdevenir provablement.

-          Son masses nits sol a la cel.la, frare, i el temps fa quasi cada instant etern i idèntic al següent,  sabeu que us vull dir. Molts cops he pensat que hauria de parlar amb vostè, esplaiar-me en detalls que ningú no sap. Allò que és massa gros per mastegar-ho a voltes s’acaba convertint en quelcom insuportable, massa feixuc per carregar-ho un de sòl. Llavors només he pensat amb vostè, el frare que cada dijous escolta el meu silenci impertinent, amb aquell  posat de qui sap esperar i qui sap escoltar. Avui penso ha arribat el moment propici i vostè frare, sou l’escollit.-

S’acostà a poc a poc a l’orella del capellà que en aquell moment no estava segur de que aquella poca distància fos prudent amb un individu d’aquella mena. Però el joc havia començat i no li va quedar més remei d’escoltar tot allò que no havia estat revelat mai. Els secrets d’aquells assassinats rituals que la ment d’aquell home anava dibuixant van fer-li obrir els ulls com a taronges. No podia imaginar com podia descriure tanta perversitat, tanta maldat. Com qui exposa una obra simfònica als alumnes avantatjats del seu conservatori, ell va a anar desgranant cada mirada de por de les víctimes que no podien fer res més que ofegar-se lentament mentre la música el mestre Xostakóvitx anava incrementant l’intensitat i ell la pressió tot mirant-les als ulls, fruint de la mort programada musicalment per aquella maleïda suite. Els minuts i segons havien de coincidir amb el final de la vida de la infeliç que s’havia creuat dolorosament amb la mort prevista per aquell malalt. Set minuts i vint i set segons justos de mort inevitable. Ell seguia mirant als ulls d’aquelles que morien irremissiblement entre la dolçor de la droga que les mantenia sense forces i la munió de violins que s’acostaven al final. L’explicació no va estalviar res; des de la preparació, de com escollia els llocs, i com mica en mica va anar traçant el ritual.

El somriure comprensiu del capellà es va congelar del tot quan el Tàvec va dir-li tot el que coneixia d’ella mateix; el seu cotxe amb la seva matrícula, les esglésies en deia missa, els dies i les hores que ho feia, l’adreça de casa seva, i fins i tot l’adreça de la seva única germana, la que viu a Cardedeu. Ho va fer amb total tranquil·litat, com una demostració de força d’aquell que es sent immensament superior però tot i així vol demostra-ho. Va ser llavors quan va fer una pausa, quasi teatral.

-          Benvolgut frare, ara és quan m’heu d’ajudar.- va dir-li.

-          M’estàs amenaçant un cop més.-

-          Amenaçant, diu?.- va somriure.- Digueu-ho com vulgueu, mestre. Jo més aviat preferiria parlar d’un pacte, un negoci que a tots dos ens pot beneficiar.-

-          Jo no et puc acostar a Déu, fill meu, només això i ja és molt!.- va fer el capellà com indignant-se.

-          Poc xerrameca, frare, que el temps no és sobrer en aquest lloc, i estalvií el sermó pels imbècils que en necessitin. Posem fil a l’agulla i així ningú prendrà mal, eh?, ni la seva germaneta Elisabeth, o li diu Eli, així com més familiar.-

El capellà va sentir una fredor que li pujava per l’esquena com poques vegades havia experimentat. Aquell assassí xiuxiuejava les paraules com una serp que traça el seu sinuós camí per l’herba.

-          Tothom sap que els informes del director, aquell tros de burro que mai no veiem als patis ni menjadors excepte quan acompanya a les autoritats, s’escolta molt tot el que vostè xerra en els informes, mestre. –

Aquella serp havia estudiat molt bé el seu camí fins la presa, i aquesta només era ell mateix. Amb els anys s’havia col·locat en la posició perfecte per rebre aquell atac que ara el mantenia amb un nus a la gola.

-          De fet és tot molt simple, amic meu. Vos feu arribar les meves millors referencies a aquella soca. Recomaneu el meu tercer grau. Expliqueu que la meva rehabilitació aconsella la sortida del centre. Aquest és els nostre tracte. Tots dos en sortirem beneficiats. Bé, dic tots dos i potser hauria de dir tots tres si comptem a la estimada germaneta Eli. M’enteneu bé, estimat. Podem ser tots molt feliços si mirem de fer les coses bé. No és moment de fer-se el milhomes. Això només ens portaria problemes a tots, i no ens agraden el problemes, oi?.-

Tres mesos després d’aquella conversa, l’intern 1218796 va accedir al tercer grau. Un diari volia fer-ne noticia però l’actualitat política va amagar la referència periodística a un segon terme. Aquella nit un capellà va estar despert amb el cor desbocat, com un retolí que no es sent segur ni dins del seu cau. El Tàvec havia sortit a les tres de la tarda i s’havia fet fonedís. Ara només podia tremolar. El mal havia escapat per fi i ningú en sabia res més.

Jugar a la baldufa

La Garriga, 22 de setembre de 2019.

No volia escriure sobre temes de política durant un temps, sobretot per no fer-me pesat. El ritme dels esdeveniments en la política de l’estat espanyol pot ser més o menys ràpid però la constatació física del govern és lentíssima. Acabades les campanyes electorals, el dia de reflexió, el dia de la votació, i cal afegir la “reflexió” que fan els partits i les seves inesgotables declaracions per no dir res i amenaçar massa... Tot junt fa que no tinguem govern real fins l’any 2020. Està clar que aquest país no funciona gràcies als polítics encara que ens ho vulguin fer veure així.

Fer tantes eleccions amb resultats similars només constata que Espanya no té cultura democràtica i de pactes. Les coalicions no son quelcom estrany i rar. És quelcom que funciona a tota Europa. Les democràcies històriques (no és el nostre cas) coneixen governs de forces colors i ningú pren mal per tot això. Per que fa tanta por? La sensació és que la herència franquista i totalitària segueix vigent i molt vigent. No hem avançat gens i tot gira com girava abans.

Ara, a més a més, arriba una pluja de milions per pagar deutes. Comprar voluntats i vots si que és una cosa antiga.

Identitat catalana (petit anàlisi)

La Garriga, 7 de setembre de 2019

Cerco les paraules precises per expressar la catalanitat, i sovint veig que, per error, faig més  comparances que descriure realitats. Quina necessitat tinc d’anar comparant? És aquesta la forma de definir una identitat? Segur que no. No m’agrada, i intento fer un esforç més, anar una mica més lluny. Vull poder desactivar tots aquells que fan d’aquestes reflexions l’armament de l’odi. Aquest sentiment no em serveix, no el vull com a motor de res. Estic convençut que no m’aporta res de bo, i a més a més, també s’encarreguen de recordar-m’ho aquells que m’envolten (tots ells i elles son les millors persones que conec). Decideixo doncs prescindir de la rancúnia, l’enveja i l’odi. Per extensió acordo també deixar de banda la por. Mai m’ha agradat fer, ni fer fer les coses per por. Les amenaces tampoc hi tindran cabuda en tot aquest projecte evidentment, doncs només saben acompanyar a la por... Segueixo amb l’autocrítica necessària; vull fer per prendre la realitat com una obligació periodística, desprendre-la de les exageracions evidents i de les censures imposades.

La realitat catalana va despullant-se i es va mostrant una mica més tal com la vull veure. És com aquella sala dels miralls que visitàvem de petits al parc d’atraccions: rèiem veient-nos a voltes més prims, més grassos, estirats com un fil o panxuts com una bota. Es fa aconsellable agafar-s’ho bé. Les deformacions son quelcom que sempre ens acompanyen i cal ser tolerant amb tot allò que no sabem veure de nosaltres mateixos i també amb allò que realment els demés perceben. La fotografia va agafant forma i color, definint les arestes, i tot allò que abans semblava irrefutable es converteix amb relatiu, fa més fàcil acceptar les tonalitats oblidades, voluntàriament o no.

Per fi es fa el silenci i et trobes nu i sol en la planúria. El territori erm està disposat per a rebre els elements que configuraran la seva geografia particular, les seves valls, les muntanyes i la costa, la mediterrània llepant les platges i la costa més brava, els camps de fruiters i les vinyes, els animals, les masies i els boscos, els habitants de pobles i ciutats, els gremis i la incalculable teixit d’associacions de tota mena, les infraestructures innovadores i atrevides, la xarxa industrial, la ramaderia i l’agricultura, les universitats i museus, els teatres i palaus, les ermites, les esglésies i les catedrals, els músics, els escriptors i els pintors. No em voldria deixar res al tinter però erraré de forma ineluctable que diria el mestre (no es sorprengui el lector, tots precisem tenir mestres i aquest inventor de país també...). Pinto també el paisatge amb les tardors de les fagedes, les ombres d’alzinars, el blanc de la neu, la blavor de la mar, el verd dels arrossars, el trencadís de casalots i parcs,  els camps d’esports, els casinos, els barris petits amb totes les seves olors i les grans empreses grises i les oficines amb les brillants parets de vidre.

La cosa va prenent forma. És un quadre que deixa espai per a molts elements, però caldria anar acotant la idiosincràsia dels catalans , per allò de posar-hi un segell d’identitat pròpia. Va! Sense por! Tractant-se d’un territori permeable amb els veïns, caldrà acceptar que es conforma de moltes ètnies, per tant acceptem que som de fàcil tractar, acceptem costums alienes i les fem nostres si cal. Continuem: tossuts, és a dir, de la ceba, quan se’ns posa una idea al cervell no parem fins que ens en sortim, som tenaços. Oberts, tant dins del territori per acceptar allò que ens ve de fora, com per anar a cercar allò que ens resulta interessant en altres llocs. Trobaríem molts exemples d’in

tegració de bon grat, com de catalans repartits per tot el món. Pencaires, ens hi deixem la pell a la feina: a primera hora els transports públics plens de treballadors disposats a doblegar la esquena fins que toca la campana i més allà. Hi ha excepcions, és clar, però a grans trets, és una característica innegable. Associatius i col·laboradors: això si que no falla, fem una associació de qualsevol cosa; per ballar, per cantar, per anar al futbol, per al que sigui. Els clubs, penyes, grups, sindicats... Tot allò que sigui agrupar-se per fer alguna activitat troba en el caràcter català el terreny idoni, i les campanyes que cerquen la col·laboració ciutadana son també acceptades per la societat. Defensors de la pròpia llengua i cultura: a la força. Ningú dubte de la necessitat de fer d’aquest vehicle l’eina imprescindible per a mantenir la cultura de país. La tradició cultural dona fe de tot això, i ens en sentim orgullosos, és clar. No em fallat en cap camp: literatura, pintura, escultura, composicions musicals i direccions artístiques... Tampoc ens ha fet por la innovació tecnològica i la ciència; sempre em tret el cap en investigacions de tot tipus que han tingut a catalans com a protagonistes.

Pel que fa al bagatge històric de país, no ens podem queixar. Sense voler entrar en polèmiques estèrils, la configuració política i de territori ve de molt lluny, i consta des de el temps de la picor un anhel de poble per ser i reivindicar la seva identitat.

Amb tot aquest poti-poti, la catalanitat pot definir-se com un poble sencer i madur, amb tot allò que cal per ser un subjecte polític de unes dimensions que son les que son, no ens enganyem. Val a dir que el caràcter pactista i associatiu fa que sempre haguem apostat per mantenir unes relacions excel·lents amb els altres veïns que conformen aquesta macroestructura que anomenem Europa. Per tant, podem afirmar per fi que som un país normal, que tenim tot el que cal tenir per ser-ho. Això ja hauria de ser suficient per sentir-nos satisfets. Saber-se una part completa de quelcom que ens inclou a tots els catalans, els d’aquí i els d’allí, els més compromesos i els que no ho estant del tot. No cal fer-se mal ni caure en l’error de quantificar el grau de catalanitat que carregues a la motxilla. És tant senzill con saber-ne que en formes part, que integres un tot que està sencer i per tant ja és suficient. Ben mirat, la resta no te gaire importància, no gaire més del que li vulguem donar. Les ferides que alguns volen infringir-nos, les mentides malintencionades, els insults impertinents,... tot plegat em rellisca cada vegada més, però no perquè vulgui amagar res, sinó perquè en tinc prou coneixent allò que tinc. Si puc explicar-me la realitat nacional, si accepto formar-ne part, ja tinc allò que em cal. 

El panorama és el he descrit, si més no per a mi. Qui hi vulgui veure altres interpretacions i intencions s’equivoca. Evidentment que tinc la meva pròpia opinió política, però això no impedeix que pugui descriure el fet de la catalanitat. Caure en l’error de posar filtres a la realitat només fa que distorsionar allò que de per si té una llum pròpia. Hem de mirar per sobre dels arbres per veure la immensitat del bosc, agafar distància per tenir una perspectiva suficient. Aquest exercici que molts professionals de la política reclamen i que mai fan hauria de ser el primer manament per a qui es considera capacitat per encapçalar qualsevol òrgan de govern, del àmbit que sigui i també de la dimensió que sigui. Aquesta exigència s’oblida fàcilment després de les eleccions, i llavors preval el desig d’escalfar cadires i cobrar bons sous lamentablement. Els països son la seva gent i molt més, i nosaltres ho tenim tot. Només cal creure-hi.

"...i que se'n va, també sobtadament, una nit qualsevol de finals de setembre. "

La Garriga, 30 d'agost de 2019

Deixo al record aquests dos pins que es donen la mà a s'Conca i comença un nou curs d'aquí no res, i com si fos la última ximpleria d'un destí inevitable, ens conjurem per iniciar aquest setembre d'una forma més o menys engrescadora, encara que això és bastant difícil, la veritat. Costa deixar enrere la platja, aquell sol que va enfosquint la pell i els tranquils vespres d'estiu on tot és fa possible. El relaxant temps de les vacances s'esvairà d'aquí no res, i no sabrem estar-nos els primers dies sense aquesta quietud, aquests temps morts... Haurem de fer molt més que un gran esforç per continuar. Desenterrar els pantalons llargs i les camises, la cartera pels documents, les sabates de pell, afeitar-se cada dia al matí, i aquella olor a humanitat del vagó. Tots capots camí del despatx o de qualsevol altre lloc. Retrobaments inevitable de companys inevitables, d'aquells que tot l'any t'acompanyen per recordar un estiu que és història. 

Gegants

La Garriga, 16 d'agost de 2019

Caminar de bon matí deixa fer a la imaginació. De mica en mica les cames van fent camí i un comença a veure més i més coses que al principi no havia descobert. L'Empordà, el bon temps i el lleure fan que els dibuixos de les muntanyes apareguin com allò que realment són, gegants estirats, adormits. Allà veig aquell homenot panxut que recolza el braç sobre aquella penya, més enllà el nas i els llavis d'aquella geganta que deixa escampar els seus cabells per la vall plena d'alzines i pins. Amb calma els vaig descobrint a tots. Fa por saber que sempre hi han estat i que no havia vist mai com ara. No costa imaginar que podria passar si de cop i volta alguns d'ells decidissin aixecar-se i mirar-nos a fit, com qui veu una formiga pessigollera que no aixeca quasi mai els ulls de terra.
M'aturo i alço de nou la vista més a munt encara. Ara entenc que els núvols són tots els somnis d'aquests gegants adormits que agafen formes capritxoses, com no pot ser de cap altra manera. I tot el paisatge pren sentit finalment; els turons i els núvols son tot allò que li cal al quadre que mai podré pintar del tot, perquè no acaba mai, i arriba fins a l'infinit sense remei. Ni les construccions dels homes podran aturar mai aquests gegants adormits ni els seus somnis. Aquest pensament em fa sentir en pau amb tot una mica. Això serà el fet màgic d'aquestes vacances que desaré en el calaix dels records que paguen la pena viure.

Descansa en pau

La Garriga, 21 de juliol de 2019

Descansa en pau, Aurora. Ahir per la nit ens vas deixar del tot, amb aquell últim sospir i una petita llàgrima al ull, un senyal per acomiadar tot una vida. Un moment intens, irrepetible, d’aquells que sempre més et deixen un nus a la gola. Descansa del tot i per sempre. Tens tots els drets guanyats a marxar on van els justos, on acaben els treballadors incansables, on les obligacions pròpies es fan virtut. Has estat un referent de tenacitat, de resiliència, de tantes ensenyances d’aquelles que no s’aprenen en acadèmies, sinó les que es destil·len en
l’escola de la vida.

Marxes discretament, sense fer soroll, com fan les grans persones, perquè les teves grandeses van ser el dia a dia, els teus familiars propers, els teus records que la maleïda malaltia va anar esborrant. Aquella boira que t’enterbolia la ment, com tants cops m’havies dit, va ser alhora el bàlsam suficient per veure’t marxar ja fa molt de temps. Tot i la manca de memòria, i amb aquella mirada a voltes intensa i a voltes perduda, sempre tenies un moment per un somriure que et fèiem arrencar, i sempre també tenies l’agraïment als llavis quan arribàvem i quan marxàvem.

Son masses anys per esser precís i descriptiu, però em faig l’obligació de quedar-me amb tot allò més bonic i ho deso al calaix dels records íntims, per obrir-lo de tant en tant, quan les paraules ens tornin a portar fins a tu. Gràcies per tantes coses. Gràcies per deixar-me compartir la vida amb la filla, gràcies per guarir als teus nets tants cops, gràcies per estar emetent a tot allò que ens ha envoltat. Has estat aquell referent que les grans famílies precisen, aquell cop de geni i aquella determinació que feia del desig i l’esforç una virtut.

I arriba l’Aurora, ara que la nit acaba i el sol comença a escolar-se per les escletxes de les cases de La Garriga, ara tancaré aquest calaix i et desaré per retrobar-te més endavant. Un petó i descansa en pau.

Carregats de raons

La Garriga, 7 d’abril de 2019

Fa masses mesos des de aquella nit tant curta, masses  presoners i exiliats, d’unes urnes que van aparèixer sense més ni més, de vots que podien ser impresos a casa si calia, de llaços grocs en ponts i camins, a tot arreu, de “bones nits“ davant de les presons, de cançons d’ahir i de sempre, d’emocions a flor de pell. I des de llavors, som molts que en cerquem conclusions, que mirem de saber què va passar del cert i fins on vàrem arribar. Personalment crec que no cal ser tant pessimista com altres que, sabent-ne el resultat, s’atreveixen a dir que ells ja en sabien els resultats i les conseqüències. No me’ls crec, la veritat. Estic segur que tots aquells fan veure que saben tot això, en realitat no en tenen ni idea. Quan les coses han passat és molt fàcil parlar, però aquells dies ningú podia preveure res. Ni d’un cantó ni de l’altre, tant fàcil com això i tant complexa com mai. I ara? Doncs tres quarts del mateix. Per be que el sistema sintetitza tot en unes eleccions, el cert és que molts vam escollir ja, vàrem prendre una determinació que no admet gaires matisos. Qui ho vulgui entendre que ho faci, i qui no que continuï enganyant-se. Tant si val. No es pot tancar aquell sentiment, i per més eleccions que es facin, per més que ho disfressin de altres colors, per més paraules que es prohibeixin. Per sort, encara tinc aquella ingenuïtat necessària, aquella il·lusió imprescindible, allò que cal per veure una mica més allà del bosc que travessa ara aquest camí. Hi ha més recorregut, i tot està per fer en aquest país. Donem-nos de nou l’oportunitat de creure en impossibles, de cercar consensos, de portar altre cop les llàgrimes d’alegria als ulls i de fer sentir la nostra veu. Endavant valents!   

anhels

La Garriga, 23 de febrer de 2019

Escolto unes notes desconegudes d’un piano i només em va al cap la imatge d’aquells home si dones tancats a la presó, esperant el judici de la mentida, la farsa que l’odi i la venjança inventa, el dolor de la absència dels estimats i el plor que desconsolat deu aparèixer i que ningú vol admetre. S’escola la vesprada, i ells  potser segueixen davant de la llibreta omplint els fulls de idees per expressar tota la injustícia que senten. Privar-los de la llibertat, engarjolar-los com a bèsties, no fa altra cosa que omplir-nos a tots de més dolor i de més fam de justícia. Un poble es fa gran amb les derrotes, i aquest creix cada cop més, dia a dia. Tots aquells que sentim el desànim, no defallim del desig col·lectiu. No poden tancar-nos a tots, no poden fer callar l’esperit. El seu poder és només fer por, fer mal, castigar, colpejar. Quin error més gran pensar que aquest és un triomf. No poden ser tant rucs de creure que aquesta venjança serveixi per quelcom més que aplaçar allò què és inevitable. Aquesta presó efímera fa que el poble encengui noves flames i anhels.  

Et volia dir.....

Barcelona, 10 de gener de 2019

No sé perquè, i ara no ho podria explicar, però tinc la necessitat d'adreçar-te les paraules que poques vegades et dic de viva veu, per molts motius; perquè sempre estem enfeinats, o cansats de tantes tecles que cal tocar, o de pensar tant amb els altres que ens envolten.... El cert és que et vull dir que em sento exageradament feliç, i et dic que omples tot el que em cal a la vida, que no en puc desprendre ni un bocí de tot el que em regales des de sempre, i com sempre, que ets generosa, que em fas riure fins fer saltar les llàgrimes per la galta, que no puc sofrir el teu patiment, que aprecio tantes i tantes coses de tu,.... i que a voltes em fas millor del que mai hagués pogut aconseguir pels meus mitjans.

                Vull fer molt de camí encara amb tu. Aprofitem-ho.