La Garriga, 28 de març de 2021.
Em llevo ben d’hora
amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un
jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a
escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix
per a tot i per a ningú més alhora.
Per sort, avui
tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa
dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer
per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la
primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu
antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions
bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.
La teràpia no pot
aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor
regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que
fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els
mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia
ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu
propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor,
fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres,
com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos
qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir
el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva
mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no
han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i
dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la
ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.
A tots aquests
els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull
ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar
més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.
Fa un temps,
sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer.
Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va
somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els
llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu
coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva
predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el
millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions
materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada
sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte
personal augmenta cada segon sense parar.