diumenge, 28 de març del 2021

Els esquerdats


 La Garriga, 28 de març de 2021.

Em llevo ben d’hora amb la necessitat de començar l’auto-teràpia. Un cafè amb llet de civada i un jersei a l’espatlla és pràcticament l’únic equipatge requerit quan començo a escriure la nova entrada al blog, el meu espai més personal, aquell que serveix per a tot i per a ningú més alhora.

Per sort, avui tots els meus puntals descansen ben a prop, cadascú a la seva cambra. Sóc massa dèbil per caminar sense saber que els tinc al costat si cal, i sóc massa sincer per acceptar que sense ells no podria donar ni un pas més. Per tant, vesso la primera llàgrima salada i alegre. Son el millor ansiolític, el més efectiu antidepressiu, son uns òrgans externs que permeten complir les funcions bàsiques de l’ànima, insubstituïbles de totes totes.

La teràpia no pot aturar-se ara que ja he desfermat els instints més nobles, els de l’amor regalat i rebut, i giro el cap per observar a certa distància les esquerdes que fan el camí perillós i feréstec. Els trobo no gaire lluny, mirant-me. Son els mig-esperits, els esquerdats, aquells que no saben relacionar-se amb cortesia ni amb bones formes, aquells que, malferits, o fins i tot tocats en el seu propi escarni dolorós, voldrien fer per ferir a que els envoltem, causar dolor, fer venjança. Aquells que fan una rialla grotesca davant del dolor dels altres, com si allò no anés amb ells mateixos i sense adonar-se’n que son ells mateixos qui pateixen la malaltia de la tristor. No hi ha diners suficients per omplir el seu cor de bondat, no existeix la substància que et guareixi de la seva mesquinesa endèmica. Enfonsen més i més els peus en el propi pou on viuen, i no han vist mai la sortida doncs fa massa temps que ells mateixos son fang brut i dolor. Son fàcils de identificar perquè ni el perfum que porten pot amagar la ferum de la seva ànima sòrdida de la seva avarícia.

A tots aquests els voldria agrair haver-los conegut, si més no per saber tot allò que no vull ser ni assemblar. Estar a prop d’aquestes persones em referma, em fa estimar més als meus, em fa ser més alegre i compartir els somriures i les abraçades.

Fa un temps, sortint de la feina, un home indi, d’aparença, em va aturar al mig del carrer. Vaig pensar que era algú que demanava almoina, però per sorpresa només em va somriure i em va agrair quelcom que desprenia la meva mirada, el front, els llavis.... No vaig saber del cert que era allò a què es referia. El meu coneixement de l’hinduisme és limitat, però va creure interpretar la meva predisposició per a regalar bons sentiments. Segurament això deu de ser el millor regal que els pot oferir, el més preuat. Totes les altres consideracions materials que moltes vegades volem quantificar resulten estèrils. D’entrada sembla difícil d’acceptar, però si ho aconsegueixes, el saldo del teu compte personal augmenta cada segon sense parar.