La Garriga, 7 d’abril de 2019
Fa masses mesos des de aquella nit tant curta, masses presoners i exiliats, d’unes urnes que van aparèixer
sense més ni més, de vots que podien ser impresos a casa si calia, de llaços
grocs en ponts i camins, a tot arreu, de “bones nits“ davant de les presons, de
cançons d’ahir i de sempre, d’emocions a flor de pell. I des de llavors, som
molts que en cerquem conclusions, que mirem de saber què va passar del cert i
fins on vàrem arribar. Personalment crec que no cal ser tant pessimista com
altres que, sabent-ne el resultat, s’atreveixen a dir que ells ja en sabien els
resultats i les conseqüències. No me’ls crec, la veritat. Estic segur que tots
aquells fan veure que saben tot això, en realitat no en tenen ni idea. Quan les
coses han passat és molt fàcil parlar, però aquells dies ningú podia preveure
res. Ni d’un cantó ni de l’altre, tant fàcil com això i tant complexa com mai.
I ara? Doncs tres quarts del mateix. Per be que el sistema sintetitza tot en unes
eleccions, el cert és que molts vam escollir ja, vàrem prendre una determinació
que no admet gaires matisos. Qui ho vulgui entendre que ho faci, i qui no que continuï
enganyant-se. Tant si val. No es pot tancar aquell sentiment, i per més
eleccions que es facin, per més que ho disfressin de altres colors, per més
paraules que es prohibeixin. Per sort, encara tinc aquella ingenuïtat necessària,
aquella il·lusió imprescindible, allò que cal per veure una mica més allà del
bosc que travessa ara aquest camí. Hi ha més recorregut, i tot està per fer en aquest
país. Donem-nos de nou l’oportunitat de creure en impossibles, de cercar consensos,
de portar altre cop les llàgrimes d’alegria als ulls i de fer sentir la nostra
veu. Endavant valents!