Missatge xifrat

La Garriga, 3 de novembre de 2019

Volia adreçar-li un missatge, però no qualsevol missatge; un de gros, d’aquells que s’ha de dir personalment, amb temps, si pot ser quasi en veu baixa. Això era impossible, era evident, perquè ell era un monarca inaccessible a un babau com jo que jugava a ser un súbdit més d’aquell país seu. Això no el feia recular, ans tot el contrari. Hauria de fer per trobar la forma de fer-li arribar si més no d’alguna forma segura. En mà era del tot impossible perquè el seu servei d’escorta l’hauria aturat de totes totes. Va estar trencant-se les banyes tot el dia fins que mirant per la finestra va trobar una possibilitat. Utilitzaria el seu dron rural, una andròmina inventada fa molts anys: una polla d’aigua. Aquesta au no dubtaria ni per un moment aterrar a la planta noble de l’hotel per divisar la propera parada fins tornar als aiguamolls. Ho havia fet altres cops això de caçar-les. No era pas tant difícil.

Altra cosa era poder refer el missatge que portava al cap. Hi havia tantes coses a dir i tant poc temps. Els missatges han de tenir una dimensió concreta, ideal, sinó no son escoltats o llegits. Cal ser prudent, concret i entenedor, com una piulada que concentra en un màxim de cent quaranta caràcter tot allò que vols transmetre, això si, sense incloure fotografies o vídeos. Jo soc un purista del twitter, i com a tal, no m’agrada que es complementin les paraules amb altres elements, però això ja és cosa meva... Un monarca no és precisament una persona que pot dedicar gaire temps a fer les coses. Imagino que les seves obligacions son moltes i d’allò més variades: inauguracions, convencions, sopars, discursos,...una feinada, ho miris com ho miris. De segur que jo no podria aguantar aquell ritme si m’ho proposessin. En tot cas calia ser molt precís alhora d’escollir les paraules.

Va ser allò que més va costar de tot, aquell maleit missatge. Després de molts intents i fracassos, va aconseguir xifrar-ho tot i ho va escriure en un paper. Sabia que ell podria treure’n l’entrellat, que copsaria el seu interès de forma evident, que el faria reflexionar. Va haver de fer un canvi d’última hora perquè coneixia que aquell monarca parlava normalment amb la seva mare en anglès, i com sempre ha volgut ser molt respectuós i mirar d’arribar-li al cor amb tot allò, va decidir traduir-lo a aquella llengua, per allò de ser més proper si cal.

Quan per fi va ser fosc, va agafar el missatge i la polla d’aigua i va conduir a poc a poc fins el parc Cervantes. Ja era tancat però coneixia perfectament aquell tros en que la tanca estava trencada. Hi va accedir sense problemes, amb tota la discreció que era possible. Va imaginar que el servei de seguretat faria rondes de vigilància ben a prop, però el missatger que paga la pena sap que ha de córrer riscos per aconseguir ser eficient. Va travessar el roserar fins que va agenollar-se al costat de l’estàtua de Serenitat. Quina ironia ens regala el destí. El cor li anava a tota velocitat, tant que creia que qualsevol podria escoltar els batecs. Quan es va poder asserenar, va enganxar el missatge amb una corda al coll de la polla d’aigua que frisava per començar el seu vol. Val a dir els animals desconeixen les relacions de la ciutadania amb la monarquia, per tant, viuen tot aquests afers de forma molt més racional.

Per fi va poder obrir la bossa en estava retingué l’au i va fer quatre passes fins enlairar el vol. No ho va dubtar i fa enfilar directament cap a l’hotel. Ella sabia on calia anar i no va dubtar en dirigir-se fins aquella terrassa on ell olorava la flaire que s’estenia als seus peus. Mirava distret aquella ciutat, preguntant-se què feia tant difícil aquella relació amb aquells habitants del seu reialme. L’estimació es té o no es té, es quelcom que poques vegades podem escollir. El seu cervell no podia concebre aquell desori, les batusses, els cops i els crits. El personatge magnànim que representava no podia concebre la rancúnia i l’odi a la institució que ell mateix representava.

De cop i volta, la polla d’aigua va aterrar al costat d’ell. Va ser un esglai perquè l’aterratge no va ser molt curós degut al esforç realitzat. Va ensopegar amb una cadira abans d’aturar-se del tot a terra. Aquell terrabastall va fer entrar a tres escortes amb les armes a punt.

-          ¿De dónde ha salido esto?.- va fer el primer.

-          ¿Se encuentra bien, magestad?- va continuar el segon.

Ell va aixecar la mà dreta en senyal resposta. No volia demostrar que s’havia sorprès, com si els reis estiguessin més acostumats que als demàs a que els hi caiguin polles d’aigua per la nit.

-          Esto es... es una Gallinula chloropus.-

-          ¿Una qué, Martínez?.- va preguntar el rei.

-          Una polla de agua, magestad.- va assegurar en Martínez.

-          Martínez! Está usted hablando con el Jefe del Estado, coño!.- va interpel·lar-lo el seu cap.

-          Si, mi sargento, pero es una polla de agua igualment.-

El monarca va tornar a alçar la mà per fer-los callar aquest cop. Ca ordenar que s’enduguessin a aquell animal i que marxessin, que ell necessitava descansar i oblidar-se del trasbals que suposava aquell viatge. Semblava que tot es posava en contra i aquella au no era altre cosa que un mal averany més que desaconsellava tot plegat amb aquella gent que feia castells i cosaes per l’estil...

Va ser llavors quan va adonar-se’n d’aquell paper que al costat d’unes plomes que l’animal havia perdut amb la trompada. La curiositat va fer la resta i va recollir-lo. Mica en mica, va anar desplegant la nota fins que la va llegir. Va aixecar les celles ben amunt. La nota hi deia simplement:

                               ?

         You lose 

               ^Signat la polla d‘aigua

                               

El Tàvec (Part sisèna)

El Tàvec

Col·lecció:           Assassins variats

Sèrie:                    Contes de tardor

PART SISÈNA  EL TÀVEC VOLA, VOLA, VOLA

“Si és un tàvec,
tàvec, tàvec molt geniüt
quan ell pica
s'infla, s'infla un gra rabiüt.
Si t'atrapo ja veuràs,
no sé com acabaràs.”

                ..............................................................................................

El tàvec va entrar al confessionari, com cada dijous a la presó. Sabia que hi anava a fer. Feia més de deu anys que repetia la mateixa seqüencia amb aquell capellà tant jove i afable. Ell escoltava tot, fins i tot el seu silenci evident que l’havia dut on era ara, aquell silenci esquerp i dolorós. Com era un home metòdic, sabia que hauria de matar-lo també algun dia, quan sortís del centre. Era inevitable. No pas per haver-li explicat res més de tot allò que resultava del seu expedient, sinó per haver interpretat allò que ell mai li explicaria. Havia de morir, i aquesta sentència també es veia reflectida en la seva mirada, com si endevinés que aquell seria el resultat de tantes confessions incomplertes.

-          No t’explicaré avui res de nou.- Va anticipar. -  Res no pot aturar-me  com no es va poder aturar mai la simfonia que em descriu. Aquest cop no en cal fer-me fonedís perquè allò que ha d’esdevenir no té aturador, ho saps, oi frare?.- 

Somrigué de nou el capellà que no esperava una amenaça semblant. De fet l’escoltava tants cops d’aquells infeliços que visitava. Amb els anys havia pogut classificar els presoners de forma molt selectiva, i el Tàvec era d’aquells que ell considerava irrecuperables, malalts del tot que mai podrien trobar un remei ni dins ni fora. Era així de trist i així de ineluctable.

-          Saps Miquel que aquestes coses no les hauries de dir. Jo soc un company teu, un amic que tens darrere aquets enreixat, i sempre em tindràs quan vulguis tu.- va fer.

-          Aquest és el un nom que ja no utilitzo, i ho saps molt bé. Aquí només soc un número que us serveix per anular la meva autèntica identitat. Frare, un dia em vas dir que tu eres part de mi perquè paties tant com jo. Avui vull ser jo qui et faci una confessió.-

El capellà va parar atenció per primera vegada. El Tàvec no acostumava a parlar mai amb ningú, només de foteses de la vida a la presó sense més transcendència. Aquell cop semblava que la cosa anava de veritat. De fet, els informes deien que començava a ser hora de replantejar la seva llibertat vigilada. Ara era el moment d’estar més amatent si cal, perquè era llavors quan les contradiccions prenien més rellevància. Molts presoners feien un tomb per fer decantar la balança, per bé o per mal. A més a més, la seva informació podria aportar quelcom que, tot i estar protegit pel secret de confessió, podria ajudar-lo o perjudicar-lo. Per tot, el capellà va mirar de centrar tota l’atenció amb allò que anava a esdevenir provablement.

-          Son masses nits sol a la cel.la, frare, i el temps fa quasi cada instant etern i idèntic al següent,  sabeu que us vull dir. Molts cops he pensat que hauria de parlar amb vostè, esplaiar-me en detalls que ningú no sap. Allò que és massa gros per mastegar-ho a voltes s’acaba convertint en quelcom insuportable, massa feixuc per carregar-ho un de sòl. Llavors només he pensat amb vostè, el frare que cada dijous escolta el meu silenci impertinent, amb aquell  posat de qui sap esperar i qui sap escoltar. Avui penso ha arribat el moment propici i vostè frare, sou l’escollit.-

S’acostà a poc a poc a l’orella del capellà que en aquell moment no estava segur de que aquella poca distància fos prudent amb un individu d’aquella mena. Però el joc havia començat i no li va quedar més remei d’escoltar tot allò que no havia estat revelat mai. Els secrets d’aquells assassinats rituals que la ment d’aquell home anava dibuixant van fer-li obrir els ulls com a taronges. No podia imaginar com podia descriure tanta perversitat, tanta maldat. Com qui exposa una obra simfònica als alumnes avantatjats del seu conservatori, ell va a anar desgranant cada mirada de por de les víctimes que no podien fer res més que ofegar-se lentament mentre la música el mestre Xostakóvitx anava incrementant l’intensitat i ell la pressió tot mirant-les als ulls, fruint de la mort programada musicalment per aquella maleïda suite. Els minuts i segons havien de coincidir amb el final de la vida de la infeliç que s’havia creuat dolorosament amb la mort prevista per aquell malalt. Set minuts i vint i set segons justos de mort inevitable. Ell seguia mirant als ulls d’aquelles que morien irremissiblement entre la dolçor de la droga que les mantenia sense forces i la munió de violins que s’acostaven al final. L’explicació no va estalviar res; des de la preparació, de com escollia els llocs, i com mica en mica va anar traçant el ritual.

El somriure comprensiu del capellà es va congelar del tot quan el Tàvec va dir-li tot el que coneixia d’ella mateix; el seu cotxe amb la seva matrícula, les esglésies en deia missa, els dies i les hores que ho feia, l’adreça de casa seva, i fins i tot l’adreça de la seva única germana, la que viu a Cardedeu. Ho va fer amb total tranquil·litat, com una demostració de força d’aquell que es sent immensament superior però tot i així vol demostra-ho. Va ser llavors quan va fer una pausa, quasi teatral.

-          Benvolgut frare, ara és quan m’heu d’ajudar.- va dir-li.

-          M’estàs amenaçant un cop més.-

-          Amenaçant, diu?.- va somriure.- Digueu-ho com vulgueu, mestre. Jo més aviat preferiria parlar d’un pacte, un negoci que a tots dos ens pot beneficiar.-

-          Jo no et puc acostar a Déu, fill meu, només això i ja és molt!.- va fer el capellà com indignant-se.

-          Poc xerrameca, frare, que el temps no és sobrer en aquest lloc, i estalvií el sermó pels imbècils que en necessitin. Posem fil a l’agulla i així ningú prendrà mal, eh?, ni la seva germaneta Elisabeth, o li diu Eli, així com més familiar.-

El capellà va sentir una fredor que li pujava per l’esquena com poques vegades havia experimentat. Aquell assassí xiuxiuejava les paraules com una serp que traça el seu sinuós camí per l’herba.

-          Tothom sap que els informes del director, aquell tros de burro que mai no veiem als patis ni menjadors excepte quan acompanya a les autoritats, s’escolta molt tot el que vostè xerra en els informes, mestre. –

Aquella serp havia estudiat molt bé el seu camí fins la presa, i aquesta només era ell mateix. Amb els anys s’havia col·locat en la posició perfecte per rebre aquell atac que ara el mantenia amb un nus a la gola.

-          De fet és tot molt simple, amic meu. Vos feu arribar les meves millors referencies a aquella soca. Recomaneu el meu tercer grau. Expliqueu que la meva rehabilitació aconsella la sortida del centre. Aquest és els nostre tracte. Tots dos en sortirem beneficiats. Bé, dic tots dos i potser hauria de dir tots tres si comptem a la estimada germaneta Eli. M’enteneu bé, estimat. Podem ser tots molt feliços si mirem de fer les coses bé. No és moment de fer-se el milhomes. Això només ens portaria problemes a tots, i no ens agraden el problemes, oi?.-

Tres mesos després d’aquella conversa, l’intern 1218796 va accedir al tercer grau. Un diari volia fer-ne noticia però l’actualitat política va amagar la referència periodística a un segon terme. Aquella nit un capellà va estar despert amb el cor desbocat, com un retolí que no es sent segur ni dins del seu cau. El Tàvec havia sortit a les tres de la tarda i s’havia fet fonedís. Ara només podia tremolar. El mal havia escapat per fi i ningú en sabia res més.