Game over...

 

La Garriga, 30 de novembre de 2024.

El cap fa la seva pensant mica en mica que del tot no marxen mai els morts, ens deixen de cos però fan per estar encara benestants al nostre costat, i no ho diu el cap com si fossin fantasmes, ànimes en pena que romanen al voltant, sinó com allò de més que carregues a l’esquena penjant de la bossa que mai deixes enrere, com una calcomania de les que abans enganxaves a la pell, però si de cas, unes que no s’esborren amb el temps. A voltes fas per mirar si continuen allí tot i que no et cal doncs sents la seva presència, i el cap fa que si, que si, que ja ho té en compte, i de mentrestant el  dia va aixecant el sol enlaire, no gaire perquè arriba el hivern avui que és Sant Andreu, i ara que el pare en faria ja els noranta i tres anys, temps de sobre per veure-les venir totes, i encara així, m’hi jugo un pèsol que encara no hauria perdut la seva capacitat de sorprendre’s, una qualitat que no disposo però desitjo. La sorpresa és la conseqüència de l’ingenu, allò que passa quan la realitat és inesperada i et dona una plantofada que no esperes. Altra cosa, diu el cap, és que t’agradi o no, que sàpigues entomar allò que no esperes com si fos una llisó necessària en comptes d’una agressió.

Els morts no es sorprenen, ni s’ofenen, diu el pensament amb convenciment; els morts saben tot allò que ha succeït i no s’han fan creus d’allò que pot succeir ara, al present, ni d’allò que esdevindrà, i s’ho miren tot gestionant perfectament l’actualitat punyent que els vius vivim amb intensitat. Se’ls en fot un rave un congrés d’un partit polític o un altre, o com s’ho fan els desafortunats que han vist desaparèixer tot lo seu per una torrentada i no poden ni dinar ni dormir a casa seva. El fangà dels vius és un pastís complexa i de difícil digestió, i els morts ja ho tenen tot menjat i begut, i digerit, viuen de forma diferent, o millor es dir-ne que moren de forma diferent, com només els morts saben fer-ho.

I tot plegat el cap diu que aquest text no ha estat més que un exercici que ha volgut fer per imitar aquella perfecte forma d’escriure històries que fa el mestre Cabré i que mai no sabrà imitar ningú, ni viu ni mort. Els mestres ho son per quelcom i el cap no li arriba a la sola de la sabata, i tot i saber-ho vol jugar i jugarà així.

Game over.

No m’hi sé estar.

 

La Garriga, 23 de novembre de 2024

La miro i sé amb que toco el cel. La observo, a voltes d'amagatotis, imaginant que no sap que hi soc, com l’infant que torna la mirada cercant a la mare, com l’ocell que fa per seguir el vol dels seus, i aquells moments, guaitant el seu somrís, els seus ulls quasi amagats en una escletxa, i en aquell instant frego la felicitat amb els dits. I no deu ser correcte, però tant si val! Si no ho dic, si perdo l’oportunitat, em trairia a mi mateix, com un devot trairia la seva fe. No hi puc fer més. He estat incapaç des que la vaig mirar per primer cop. En saps el moment quan arriba; el cor s’esvalota i quelcom s’eixampla dins l’ànima, ineluctablement. No et cal cap més senyal. Succeeix i ja està fet.

I sempre està present aquella mirada tremenda de nena petita que vol fer una malifeta i esclatar a riure, que fa per trepitjar l’aigua dels bassals, per volar en el gronxador aixecant les cames  i per tancar els ulls quan fa una queixalada a aquell gelat de nom impronunciable.

Toco el cel cada dia amb ella i no puc més que estar agraït de saber-me al seu costat, de compartir projectes, viatges, fills i amics. Gràcies, amor meu, un altre cop.

Amics de pedra picada

 

La Garriga, 9 de novembre de 2024.

 

Hi ha coses que procuro fer cada dia, per poc que pugui. Son simplicitats, rutines que s’han convertit en costums que em constitueixen, parts inalienables d’un mateix, aquelles que et conformen i alhora et fan ser com ets; allò que el Mestre diria esdevenir i-n-e-l-u-c-t-a-b-l-e (això només ho pot dir el Mestre, és clar, i de vegades els seus acòlits entre els quals voldria inclourem...). 

Estic parlant de coses tant simples com veure despertar el dia des de la foscor fins el començament de la llum, escoltar el silenci del moment (rares vegades s’aconsegueix), prendre el primer cafè amb llet (tebi perquè estic escrivint i es refreda), ingerir la medicació per l’àcid úric i altres drogues de rigor, afaitar-me, mirar els ulls i les bosses dels ulls, si s’escau, de la gran persona que m’acompanya, pensar en què consistiran els àpats del dia i la forma de preparar les viandes corresponents, fer la migdiada sempre que sigui possible, planificar la combinació perfecte i proporcionada d’esforç físic (normalment de poc a mínim) i de “formació cultural” (10 % notícies d’actualitat, 25 % entreteniment, 20 % tertúlies de tertulians que saben de tot i força de res, 25 % de novel·la negra, si pot ser nòrdica i/o similar, i el % restant amb programes de televisió sense cap criteri concret).

També faig una despesa important, i cal reconèixer que això em costa un esforç, en escoltar els problemes i inquietuds de les persones que m’envolten i de les persones que trobo de forma casual. Durant molt de temps penso que sovint he regalat més que no pas he rebut, com si necessités obsequiar les meves vivències i particularitats, compartir-les de forma gratuïta. Val a dir que això ha estat un error doncs sovint aquest costum no t’aporta gaire. Paga més la pena fer-ho quan és una necessitat de buidar-se, d’esbravar l’efervescència de sentiments que tots acumulem dins nostre, però això cal fer-ho en mesura per no exhaurir existències.

Però avui hi ha quelcom que em trepitja el cor: friso per retrobar un amic de joventut està jugant el seu últim partit, acabant el camí després d’una malaltia llarga i injusta. És un amic que de fa molts anys no en sé res, amb qui no mantenia contacte. Un company que va conèixer i descobrir la necessitat d’escriure, com ara faig. Un altre nàufrag que utilitza aquesta taula de salvació que és posar en lletres els seus sentiments i tot plegat. Un amic que avui reclama veurem i acomiadar-nos.

Arribo a Sant Pau, amic, i em reconeixes tot d’una, com si no hagueren passat quaranta anys. Somriem junts despès de tanta absència. Les teves paraules em tranquil·litzen, em contagien a ser valent com tu, a fer d’aquest passeig un camí planer. La teva mirada convida a sentir-me a prop, a rememorar un temps que vàrem fruir plegats, allí on vam rebre un antídot contra l’absurditat que ens envoltava.

Ens fem possiblement l’última abraçada. Gràcies amic per compartir novament tot aquells records, per fer-me sentir proper a tu mateix, i per estrènyer altre cop la teva mà. Fer-nos aquesta abraçada ha estat el millor que em podia passar. Jordi ets un gran tipus i et mereixes tot el millor. No podem saber com ni quan ens retrobarem però avui m’has omplert de vida i això t’ho agrairé sempre. No hi ha llàgrimes que pagui la pena esmerçar perquè ELS AMICS SON PER SEMPRE i no es perden mai. Endavant amic Lapedra.