Gener de Sang o l’infern de Glasgow en novel·la negra.

 

La Garriga, 21 de setembre de 2024.

Alan Parks destil·la pessimisme per allà on escriu. Un paisatge desolat de Gasgow a l’any 1973, de cases petites i maldestres formant barris humits i fàbriques tancades que només  serveixen per als més desvalguts d’aquella societat desfeta. Tot un reguitzell d’homes i dones que juguen a dissociar-se d’aquella realitat que els conforma, i s’entreguen sense embuts al alcohol i les drogues; joguines trencades que volen continuar estar trencades indefinidament, doncs no han tingut mai preses on agafar-se. La riera de fems, pluja i vòmit els ha arrastrat des de sempre, inevitablement, i ells també s’han  deixat arrossegar voluntariament. Quan no hi veus més sortida, quan ningú t’ha mostrat un altre camí, optes per fer allò que et sembla normal, acceptablement degradant. Et desfàs com individu i et converteixes en deixalla com la resta dels teus veïns. Et mores en vida i així vas fent fins el final.

McCoy investiga per inèrcia, per allò de fer el que toca, empastifant-se amb la ferum a suor i brutícia on viu com a policia i com a víctima alhora. Per més que et pugui sorprendre, tot allò passa sense més tristor que aquella que sempre ha viscut. No li cal res més doncs no coneix res més. Amb tot allò en té prou i via fora. I no ho pots considerar resiliència com a tal. És únicament resistència estèril, acceptació de la tristor, allò que el mestre Cabré en diu INELUCTABLE.

Gener de Sang et transporta allà on no voldries viure, però avui hem adoptat la necessitat de ser feliços i no volem sortir d’aquesta moda. Ens han fet creure que només paga la pena aquesta esclavitud de l’alegria del si o si. No voldria ser un mal averany però aquesta tendència em sembla  tan desencertada i nefasta com la de McCoy.

El teu somriure

 

La Garriga, 19 de setembre de 2024

Dono gràcies al meu insomni habitual que em permet robar-li aquests minuts a l’albada, i ara que el sol encara no s’atreveix a treure el cap, aprofito el moment per recordar el regal del teu somriure d’ahir, i la teva abraçada. Hi ha instants a la vida que no calen paraules. El cor parla molt més clar i expressa els sentiments de forma més evident i clara, i vull creure que tu també em sents proper. Tot i la distància que les obligacions professionals imposen, tot i que ara ja no fem un cafè arraulits al voltant de la taula del bar amb les companyes, tot i això, vull que sàpigues que hi soc, emetent, per tot el que et calgui. T’ho dic de tot cor, perquè estimo a les persones que son bones persones, i tu ets una molt bona persona. Ho sé del cert. Ja ho deia la cançó, “no et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet, però compta amb mi...”. Compta-hi de veritat, sense recança. Comparteix el mals de cap, si et ve de gust, amb els que t’envoltem perquè també estem aquí per això i ho farem de bon grat.

Et torno l’abraçada, i el somriure, i els petons. Endavant!.  

Idees per un poemari que anuncia la tardor.

Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024

Ferit d’actualitat feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries, per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs per abonar més vida més endavant.

Tot serà serenor per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen, perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el tresor que tinc i vull, els elements que em componen.

I sense voler-ho, aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.  

Somorrostro

 La Garriga, 9 de setembre de 2024.

Llegeixo que la Guardia Urbana ha prohibit als banyistes de la platja del Somorrostro de poder-se banyar al mar degut a la celebració de la Copa Amèrica. Per qui no ho sàpiga, el Somorrostro era un barri de barraques de Barcelona. La platja del Somorrostro s’estén entre l’espigó del gas fins el port olímpic.

Val a dir que es impossible anar contra les infraestructures esportiu-econòmiques. Ta
mpoc és la meva intenció fer-ho (seria una pretensió estèril segurament). La reflexió seria si cal deixar als ciutadans sense accés a quelcom tant bàsic com una platja per motius tant espuris com la celebració d’un esdeveniment esportiu. A la majoria de barcelonins, la Copa Amèrica no els aporta res de res. Ni treballen més, ni milloren el seu salari, ni frueixen de l’espectacle. És a dir, no els hi resulta beneficiós o gratificant. Si de cas, alguns empresaris llogaran més habitacions en complexes hotelers on el ciutadà de peu no hi anirà mai a la vida, o s’ompliran els restaurants luxosos on el preu de la carta ascendeix a quantitats gens populars  (menú no en deuen fer, segurament). En poques paraules, la riquesa d’uns pocs augmentarà i poca cosa més.

La imatge de la ciutat o del país en sortirà enfortida? Doncs sincerament, no. Un territori no s’enalteix per la quantitat de esdeveniments esportius que celebra. La cultura, la llengua, l’art en qualsevol de les seves expressions, beu d’altres fonts que no tenen res a veure amb vaixells veloços o en dinars, sopars i convencions vinculats a la Copa Amèrica. En aquesta menjadora es nodreixen altres estómacs. Son individus que han sabut aprofitar l’oportunitat, aquells que suquen pa en totes les salses que serveixin per fer-se veure, llueixen vestits cars, condueixen automòbils potents i es deleixen per ser fotografiats al costat de altres persones que acaben de conèixer, de les que no en saben res. Tot és imatge, tràfec d’influències, glamur de baixa estopa, un batibull pudent que embafa la ciutat de falses esperances, de mentides evidents disfressades de  promeses que mai s’han acomplert i mai ho seran.

Em resulta absurd que un infant i la seva família no gaudeixi d’un bany de mar perquè un alcalde, regidor, president, hoteler, empresari, o d'altres, assisteixin a una cursa. Les televisions i altres medis no en parlaran de tot això. El motiu és evident; també hi suquen a la mateixa sopa. Aquell infant no se n’adonarà de tot plegat. El distrauran amb un gelat i un vol en bicicleta, però la ciutat i el país continuarà sent cada cop més provincià i més pobre. Aquesta Catalunya serà menys cada cop.