La Garriga 3 d’octubre de 2024.
Passen els anys i avui en fa tres que vas marxar, sens
e fer soroll, amb aquella mirada que deia molt més que les paraules que mai ens dèiem, perquè no calia, perquè l’evidència era suficient per entendre’ns sense implicar gaire bé res més. Era un joc que sempre practicàvem. Com si es tractés d’un fil invisible que ens unia i resultava allò que ens calia per acabar sabent que pensàvem pràcticament el mateix, que la realitat irremissible cau com la fruita madura, i mentrestant, deixem que les fulles que ens envolten volin jugant i fent cabrioles però sempre agafades per la tija a la branca forta.
Era tant simple com
això. Crec que el teu pare et va ensenyar el mateix, o potser, simplement ho va
fer també evident amb el silenci, i ho van adoptar com una segona pell que
s’enganxa a la teva i la fa necessària i indissociable. Era un virus inoculat
que, sense saber perquè, t’acompanya sempre i des que mai te’n desfaràs fins
que acabis a la caixa. Ho saps i frises per saber qui en serà l’hereu.
Et robo a faltar a
voltes. Voldria tornar a veure´t assegut a la teva cadira i poder explicar-te
coses sabent que m’escoltes, em jutges i m’acompanyes. Voldria tornar a saber
que la teva experiència sabia veure les coses en perspectiva, prenent la
distància necessària per concebre tot el conjunt al complert.
Però el joc
continua, inexorable com el temps, i cal agafar forces i ànims per continuar,
fent bullir l’olla, remenant els ingredients per fer un brou comestible,
apropiat, suficient debades. Ens farem mal tots plegats algunes vegades, Ho sé
i no hi puc fer més. Cada cop em costa més. El cert és que estic cansat,
esgotat per ser del tot sincer. Començo a ser massa intransigent (més del que
és habitual en mi). Sempre he sabut de la meva intolerància, un tret distintiu de
la meva personalitat que resta molt, em perjudica fins i tot, i també, per
dir-ho clar, em distingeix. És aquell regust amarg que trasllueix en les
fotografies que em fan. No vull dignificar aquest modus operandi.
Cadascú sap, o hauria de saber, quina és la seva càrrega i ser-ne conseqüent.
Jo intento fer-ho amb la meva.
Refaré els ponts
esquerdats. No sé quan ho faré. Haig de descansar primer, retirar-me a la
caserna d’hivern i guarir-me dels cop i dels blaus que l’ànima ha rebut. Refer-me
i escoltar les veus que s’escolen per les esquerdes de les làpides, entre
silenci i silenci, el soroll dels que ja no hi son. És un exercici de soledat.
I després, quan em senti amb forces suficients, i només llavors, tornaré a
escoltar el vent, els arbres i les fulles.
