La Garriga, 16 de febrer de 2026
Fa masses dies que
tinc posada la banya amb el tema de continuar la última novel·leta que estic escrivint.
Està tancada al calaix, en aquell arxiu que mai obro perquè fa mandra, perquè s’ha
de revisar tot plegat, rellegir, corregir, retallar i enganxar peces que estan
disperses pel text, penjades al núvol, als llimbs amb les ànimes que esperen la
redempció....
Les lectures de les
estratègies de Sebastian Bergman, la seva vida i els seus fantasmes i somnis, m’han
atrapat tant que sempre estan allí esperant per continuar sabent una mica més de
la vida més sòrdida de Suècia, dels seus ciutadans que viuen tocats pel fred,
la pluja i la foscor, amb la seva solitud a voltes opressiva i d’altres essencial.
La lectura no ha acabat, ni de bon tros, perquè és extensa i inacabada, però és
quan toca a tornar a agafar les regnes del cavall i tornar a crear, deixar
altre cop que els dits vagin transcrivint el dolor de les víctimes, la
incertesa dels investigadors, l’enuig d’aquells que veuen que els assassins no
reben el càstig suficient que la societat demanda, i sobretot, per dalt de tot,
descriure la complexitat de la ment malalta, amb les seves obsessions i un coeficient
intel·lectual al servei de la seva maldat.
Així doncs, el Tàvec
vol tornar a volar, en la forma que decideixi, perquè ningú el pot aturar quan
la suite de Xostakòvic s’enlaira. Ja ho veurem on anirà a petar aquesta nova
aventura, cada cop més plena d’amargor, de colors grisos i de mort.
Bon profit.
