La Garrina, 25 de
desembre de 2014
I ara que la
foscor marxa mandrosa, però en aquesta hora que encara el record de la fosca fa
evident que tot l’obscur tornarà, és quan em sento amb forces per escriure’t,
ara que sé del cert que no m’escoltes. De fet fa tant de temps que no sé res de
tu, que aquesta sensació d’absència fa encara més agradable poder establir
aquest vincle, algú diria que és il·lògic i irracional, absurd de mena. És ara
i en aquest moment que les paraules esquitxen els papers i les pantalles,
flueixen lliures desprès del natural insomni, i la tassa de cafè punyent marca
el punt, s’ha acabat el temps d’esperar la matinada i a partir d’aquest
instant, comença tot altre cop sense aturador. La tortura incansable del temps,
inevitable assassí, descriu el seu ritme de cercles infinits que només pot
disfressar l’oblit a força de acumular cicles de minuts i d’hores... A sota,
dissimulat entre instants quasi imperceptibles, hi ha els fracassos i els
malentesos, fent la viu-viu, quiets i callats. I esclata el sol evidenciador, i
comença el sotrac de la vida fins que torni a arribar aquell instant
nostre. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada