Carregats de raons

La Garriga, 7 d’abril de 2019

Fa masses mesos des de aquella nit tant curta, masses  presoners i exiliats, d’unes urnes que van aparèixer sense més ni més, de vots que podien ser impresos a casa si calia, de llaços grocs en ponts i camins, a tot arreu, de “bones nits“ davant de les presons, de cançons d’ahir i de sempre, d’emocions a flor de pell. I des de llavors, som molts que en cerquem conclusions, que mirem de saber què va passar del cert i fins on vàrem arribar. Personalment crec que no cal ser tant pessimista com altres que, sabent-ne el resultat, s’atreveixen a dir que ells ja en sabien els resultats i les conseqüències. No me’ls crec, la veritat. Estic segur que tots aquells fan veure que saben tot això, en realitat no en tenen ni idea. Quan les coses han passat és molt fàcil parlar, però aquells dies ningú podia preveure res. Ni d’un cantó ni de l’altre, tant fàcil com això i tant complexa com mai. I ara? Doncs tres quarts del mateix. Per be que el sistema sintetitza tot en unes eleccions, el cert és que molts vam escollir ja, vàrem prendre una determinació que no admet gaires matisos. Qui ho vulgui entendre que ho faci, i qui no que continuï enganyant-se. Tant si val. No es pot tancar aquell sentiment, i per més eleccions que es facin, per més que ho disfressin de altres colors, per més paraules que es prohibeixin. Per sort, encara tinc aquella ingenuïtat necessària, aquella il·lusió imprescindible, allò que cal per veure una mica més allà del bosc que travessa ara aquest camí. Hi ha més recorregut, i tot està per fer en aquest país. Donem-nos de nou l’oportunitat de creure en impossibles, de cercar consensos, de portar altre cop les llàgrimes d’alegria als ulls i de fer sentir la nostra veu. Endavant valents!