Obertures

La Garriga, 3 de gener de 2016

Comença l’any amb un cabàs de projectes per encetar, amb les mateixes incerteses del passat, potser una mica més grasses si de cas, i amb les il·lusions de que la continuïtat no sigui un error. Avui he escoltat el millor de Offenbach, he resolt els petits entrebancs d’una conductora novell amb un vehicle caduc, he reorganitzat els errors familiars previsibles i he fet costat a qui creia que més ho necessitava (les derrotes del cor a voltes son les pitjors que ens regala la vida). No he escatimat gens de humanitat, de compressió. He escoltat fins on calia, i he aconsellat fins on millor sabia. Fa tant de mal el plor, el malentès i el dolor de qui sents proper.

Segurament cada dia estic més afeblit, més tendre. Ens convertim en una mena d’esponja que mica en mica queda xopa de totes les llàgrimes que no som ja capaços de fer relliscar per les galtes. Ho noto cada cop més. És una mena de sensació inevitable, com un riu que irremissiblement s’evoca cap a la gran cataracta, o com diria el mestre Cabré, i-ne-luc-ta-ble-ment. Això deu de ser un senyal inequívoc de que em faig gran, m’acosto a l’estatus que mai sembla que hagi d’arribar, allò que sempre havia evitat. No em fa por, ni res que se li assembli; ni fred ni calor. Simplement arriba perquè és llei de vida, és allò que ha de succeir si no passa res d’especial...

Faig un salt d’una obertura a un altra, fins la dolçor de Franz von Suppé, la música feta poesia, sense més pretensions que gaudir del sentiment que flueix des de la mateixa orquestra, amb els seus batecs que em donen compte d’allò que està viu, que corre i brinca per damunt de les cordes dels violoncels i violins. Quin plaer per la oïda, quan talent emergent des de la batuta del director fins l’última trompa.  I ara veig que s’han acabat les vacances d’hivern.