La Garriga, 26 de febrer de 2016.
Plora el cel com
mai aquesta nit, i fa més fàcil la remor de la pluja per deixar rodolar els
sentiments, perquè els sorolls i les olors ens acompanyen de per vida quan
encara mantenim els sentits, i ara escolto el crit inquiet de la consciència
que fa de destral que talla sense por les mentides i les disfresses. Només amb
aquestes mesures dràstiques arribo al moll de l’ós del patiment, del dolor i de
la tristor més absoluta. I arribat al indret íntim m’aturo per recordar que era
el silenci que fa tant de temps que no escoltava. Ni escolto la pluja, ni sento
el fred. Puc mirar als ulls de la negror sense que se m’ericin els pèls. Els
dos estem nus, sense estridències ni mals entesos, i ara ens observem envoltats
només per les absències requerides del moment. Cap dels dos farà per fer un
somriure burleta, o si més no per amenaçar amb fatxenderia. No tindria cap
sentit.
Avui t’he derrotat
altre cop. He sabut estar tant dèbil com ho ets tu. He escapçat el misteri fosc
que et fa més ric, més gran i temible, i has aparegut tal com ets, menut i
indefens quan et miro directament als ulls. No et tinc por, només et porto a
dins com un apèndix més, obligatori i indispensable, és clar, però com un de
tants.
I quan tanco els
ulls i et dono la esquena per tornar, els llavis dibuixen un somrís. Fins la
propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada