divendres, 26 de febrer de 2016

Sessió de control terapèutic periòdica

La Garriga, 26 de febrer de 2016.

Plora el cel com mai aquesta nit, i fa més fàcil la remor de la pluja per deixar rodolar els sentiments, perquè els sorolls i les olors ens acompanyen de per vida quan encara mantenim els sentits, i ara escolto el crit inquiet de la consciència que fa de destral que talla sense por les mentides i les disfresses. Només amb aquestes mesures dràstiques arribo al moll de l’ós del patiment, del dolor i de la tristor més absoluta. I arribat al indret íntim m’aturo per recordar que era el silenci que fa tant de temps que no escoltava. Ni escolto la pluja, ni sento el fred. Puc mirar als ulls de la negror sense que se m’ericin els pèls. Els dos estem nus, sense estridències ni mals entesos, i ara ens observem envoltats només per les absències requerides del moment. Cap dels dos farà per fer un somriure burleta, o si més no per amenaçar amb fatxenderia. No tindria cap sentit.
Avui t’he derrotat altre cop. He sabut estar tant dèbil com ho ets tu. He escapçat el misteri fosc que et fa més ric, més gran i temible, i has aparegut tal com ets, menut i indefens quan et miro directament als ulls. No et tinc por, només et porto a dins com un apèndix més, obligatori i indispensable, és clar, però com un de tants.

I quan tanco els ulls i et dono la esquena per tornar, els llavis dibuixen un somrís. Fins la propera!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada