diumenge, 13 de març de 2016

El foc amic edulcorat amb fados d’Ana Moura

La Garriga, 20 de març de 2016.

Com imaginar d’altra forma la nostra intima realitat? Fa masses anys que ens dediquem les atencions, i fins i tot els malentesos, perquè ara deixin de ser precisament això. Aquesta maleta que carreguem a voltes es fa feixuga d’arrossegar, com si els tresors que conté ens estiressin cap a terra, per allò de fer-se escoltar, perquè els tornis a mirar mentre els sostens amb la mà estesa. Son els nostres records, aquells que sempre em interpretat de forma semblant però amb els seus matisos indispensables i personals que els fan més o menys rellevants. Son una mirada enrere, allò que molts cops no desitjo fer, per mandra i per por a sortir-ne ferit si de cas no s’ha reconvertit en allò que imaginava.

Amb els anys ens hem acostumat a les nostres petites rutines, i no ho dic com un retret, ni de bon tros! Les costums tenen les seves virtuts i no les deprecio de cap manera. Vull saber quines son nostres rutines per fer-les més properes i personals, i al compartir-les amb tu son quelcom particularment distintiu i nostre. A banda de foteses previsibles, aquest indret nostre és com aquells fados de Ana Moura que has d’escoltar de tant en tant per saber que existeixen.


I parlant d’intimitats, ara podria ser el moment propici per descriure retrets també, aquells que et rosseguen l’ànima, aquells que no s’esborren amb un tres i no res, però no tinc esma per atropellar el moment que es crea al compartir la felicitat. No s’escau ferir amb allò que es bonic de mena, i si cal faré per esbandir la discòrdia en altra moment, perquè avui tinc un altra feina reservada. Segurament haurem de reconèixer com assumibles els danys col·laterals, aquelles baixes per foc amic que es produeixen en totes les guerres. Que hi parem. Passa a les millors famílies. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada