diumenge, 21 d’agost de 2016

Ferran Sor amb Josep Mª Roger

La Garriga, 21 d’agost de 2016.
  
Comença el ball amb la fressa i alhora amb la tendresa, amb el color de les sedes de les dones de mirada intensa i cabells recollits, amb les sabates llustrades dels ballarins que dolçament les envolten. Aquesta música fa moure els dits inexperts pels genolls com si acaronessin el teclat i fa aclucar els ulls per observar a través de la copa de cristall el gran saló on es desenvolupa la escena:

La donzella amb aquell vestit d’esquena descoberta arriba  fins la terrassa que dona al jardí, i el jove la segueix embadalit al darrera. Les poques paraules d’ella el conviden a ser un xic més atrevit, a prendre-li la mà, i potser a la llum de la lluna fins a tot a vessar-li. L’estàtua de pedra blanca del jardí pica l’ullet amb complicitat, i convida als ex balladors fins al començament del laberint, verd, i fosc, regalat per les notes del fortepiano que arriben del saló, i per la remor de la font ombrívola que fa brollar un serafí  rialler des de el seu canti. I les propostes d’ell i d’ella coincideixen de forma inevitable, com les forces naturals que fan que el vent sigui vent i el foc sigui foc.

No calen més paraules entre els dos que ara seuen al banc del jardí. Les carícies i petons esdevenen l’incendi desitjat, la conversa suficient dels amants, aquell joc que es pot jugar sense regles i normes, doncs el cor no en sap de fronteres ni de cotilles. I és així com s’estima de veritat, i aquest és el motiu que fa que els vestits s’embrutin de fang i les galtes s’enrojolin, i els sospirs cerquin la complicitat de les fulles sorpreses que aquella nit només esperaven la rosada.

Ara els valsos van acostant el final de la revetlla. Ambdós retornen a la llum de la terrassa, prop de la fresa del ball. Una flor farà de penyora per retrobar-se, com va fer Violeta amb Alfredo, i ell la fa desaparèixer discretament a la butxaca com qui amaga les claus del tresor. Només haurà d’esperar que el panseixi per retrobar-se. Però les mirades ara volen tornar a ser prudents, socials, tot i que qui ha viscut l’esclat d’amor no pot deixar de fruir del records de fa un instant. Poc desprès, mica en mica, hom recull els seus abrics per combinar el agraïment pel convit i acomiadar-se.

 Les notes de Ferran Sor a les mans de Josep Ma Roger fan que hom pugui inventar un imaginari de nits de ball i de tendresa. Regals com aquests ens son les píndoles imprescindibles per fer via. Gràcies.               

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada