La Garriga, 20 d’agost
de 2016.
Si haig de
marxar,
si el camí s’acaba
de cop i volta,
vull deixar
escrit per a tu,
tot allò que no s’ha
acabarà
i tot el camí
fet.
Si em veus tristesa
als ulls,
no és pas la recança
del nou viatge,
sinó el dolor d’acabar
aquest present,
allò de tocar una mica el cel cada dia.
Si no tinc temps
de regalar un bon comiat,
si les presses de
la sortida son tantes,
deixem descriure’t
ara la joia,
la flor excelsa
que imaginava Papasseit.
Aquest secret d’amor
no es pot amagar,
ha de brollar com
la font Tornadissa,
inevitable i riallera,
fresca i propera,
com tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada