Descansa en pau

La Garriga, 21 de juliol de 2019

Descansa en pau, Aurora. Ahir per la nit ens vas deixar del tot, amb aquell últim sospir i una petita llàgrima al ull, un senyal per acomiadar tot una vida. Un moment intens, irrepetible, d’aquells que sempre més et deixen un nus a la gola. Descansa del tot i per sempre. Tens tots els drets guanyats a marxar on van els justos, on acaben els treballadors incansables, on les obligacions pròpies es fan virtut. Has estat un referent de tenacitat, de resiliència, de tantes ensenyances d’aquelles que no s’aprenen en acadèmies, sinó les que es destil·len en
l’escola de la vida.

Marxes discretament, sense fer soroll, com fan les grans persones, perquè les teves grandeses van ser el dia a dia, els teus familiars propers, els teus records que la maleïda malaltia va anar esborrant. Aquella boira que t’enterbolia la ment, com tants cops m’havies dit, va ser alhora el bàlsam suficient per veure’t marxar ja fa molt de temps. Tot i la manca de memòria, i amb aquella mirada a voltes intensa i a voltes perduda, sempre tenies un moment per un somriure que et fèiem arrencar, i sempre també tenies l’agraïment als llavis quan arribàvem i quan marxàvem.

Son masses anys per esser precís i descriptiu, però em faig l’obligació de quedar-me amb tot allò més bonic i ho deso al calaix dels records íntims, per obrir-lo de tant en tant, quan les paraules ens tornin a portar fins a tu. Gràcies per tantes coses. Gràcies per deixar-me compartir la vida amb la filla, gràcies per guarir als teus nets tants cops, gràcies per estar emetent a tot allò que ens ha envoltat. Has estat aquell referent que les grans famílies precisen, aquell cop de geni i aquella determinació que feia del desig i l’esforç una virtut.

I arriba l’Aurora, ara que la nit acaba i el sol comença a escolar-se per les escletxes de les cases de La Garriga, ara tancaré aquest calaix i et desaré per retrobar-te més endavant. Un petó i descansa en pau.