La Garriga, 3 de
novembre de 2019
Volia adreçar-li un missatge, però no qualsevol missatge; un de gros,
d’aquells que s’ha de dir personalment, amb temps, si pot ser quasi en veu
baixa. Això era impossible, era evident, perquè ell era un monarca inaccessible
a un babau com jo que jugava a ser un súbdit més d’aquell país seu. Això no el
feia recular, ans tot el contrari. Hauria de fer per trobar la forma de fer-li
arribar si més no d’alguna forma segura. En mà era del tot impossible perquè el
seu servei d’escorta l’hauria aturat de totes totes. Va estar trencant-se les
banyes tot el dia fins que mirant per la finestra va trobar una possibilitat.
Utilitzaria el seu dron rural, una andròmina inventada fa molts anys: una polla
d’aigua. Aquesta au no dubtaria ni per un moment aterrar a la planta noble de
l’hotel per divisar la propera parada fins tornar als aiguamolls. Ho havia fet
altres cops això de caçar-les. No era pas tant difícil.
Altra cosa era poder refer el missatge que portava al cap. Hi havia tantes
coses a dir i tant poc temps. Els missatges han de tenir una dimensió concreta,
ideal, sinó no son escoltats o llegits. Cal ser prudent, concret i entenedor,
com una piulada que concentra en un màxim de cent quaranta caràcter tot allò
que vols transmetre, això si, sense incloure fotografies o vídeos. Jo soc un
purista del twitter, i com a tal, no m’agrada que es complementin les paraules
amb altres elements, però això ja és cosa meva... Un monarca no és precisament
una persona que pot dedicar gaire temps a fer les coses. Imagino que les seves
obligacions son moltes i d’allò més variades: inauguracions, convencions,
sopars, discursos,...una feinada, ho miris com ho miris. De segur que jo no
podria aguantar aquell ritme si m’ho proposessin. En tot cas calia ser molt precís
alhora d’escollir les paraules.
Va ser allò que més va costar de tot, aquell maleit missatge. Després de
molts intents i fracassos, va aconseguir xifrar-ho tot i ho va escriure en un
paper. Sabia que ell podria treure’n l’entrellat, que copsaria el seu interès
de forma evident, que el faria reflexionar. Va haver de fer un canvi d’última
hora perquè coneixia que aquell monarca parlava normalment amb la seva mare en
anglès, i com sempre ha volgut ser molt respectuós i mirar d’arribar-li al cor
amb tot allò, va decidir traduir-lo a aquella llengua, per allò de ser més
proper si cal.
Quan per fi va ser fosc, va agafar el missatge i la polla d’aigua i va
conduir a poc a poc fins el parc Cervantes. Ja era tancat però coneixia
perfectament aquell tros en que la tanca estava trencada. Hi va accedir sense
problemes, amb tota la discreció que era possible. Va imaginar que el servei de
seguretat faria rondes de vigilància ben a prop, però el missatger que paga la
pena sap que ha de córrer riscos per aconseguir ser eficient. Va travessar el roserar
fins que va agenollar-se al costat de l’estàtua de Serenitat. Quina ironia ens
regala el destí. El cor li anava a tota velocitat, tant que creia que qualsevol
podria escoltar els batecs. Quan es va poder asserenar, va enganxar el missatge
amb una corda al coll de la polla d’aigua que frisava per començar el seu vol.
Val a dir els animals desconeixen les relacions de la ciutadania amb la
monarquia, per tant, viuen tot aquests afers de forma molt més racional.
Per fi va poder obrir la bossa en estava retingué l’au i va fer quatre
passes fins enlairar el vol. No ho va dubtar i fa enfilar directament cap a
l’hotel. Ella sabia on calia anar i no va dubtar en dirigir-se fins aquella
terrassa on ell olorava la flaire que s’estenia als seus peus. Mirava distret aquella
ciutat, preguntant-se què feia tant difícil aquella relació amb aquells
habitants del seu reialme. L’estimació es té o no es té, es quelcom que poques
vegades podem escollir. El seu cervell no podia concebre aquell desori, les
batusses, els cops i els crits. El personatge magnànim que representava no
podia concebre la rancúnia i l’odi a la institució que ell mateix representava.
De cop i volta, la polla d’aigua va aterrar al costat d’ell. Va ser un
esglai perquè l’aterratge no va ser molt curós degut al esforç realitzat. Va
ensopegar amb una cadira abans d’aturar-se del tot a terra. Aquell terrabastall
va fer entrar a tres escortes amb les armes a punt.
-
¿De
dónde ha salido esto?.- va fer el primer.
-
¿Se
encuentra bien, magestad?- va continuar el segon.
Ell va aixecar la mà dreta en senyal resposta. No volia demostrar que
s’havia sorprès, com si els reis estiguessin més acostumats que als demàs a que
els hi caiguin polles d’aigua per la nit.
-
Esto
es... es una Gallinula chloropus.-
-
¿Una
qué, Martínez?.- va preguntar el rei.
-
Una
polla de agua, magestad.- va assegurar en Martínez.
-
Martínez!
Está usted hablando con el Jefe del Estado, coño!.- va interpel·lar-lo el seu
cap.
-
Si,
mi sargento, pero es una polla de agua igualment.-
El monarca va tornar a alçar la mà per fer-los callar aquest cop. Ca
ordenar que s’enduguessin a aquell animal i que marxessin, que ell necessitava
descansar i oblidar-se del trasbals que suposava aquell viatge. Semblava que
tot es posava en contra i aquella au no era altre cosa que un mal averany més
que desaconsellava tot plegat amb aquella gent que feia castells i cosaes per
l’estil...
Va ser llavors quan va adonar-se’n
d’aquell paper que al costat d’unes plomes que l’animal havia perdut amb la
trompada. La curiositat va fer la resta i va recollir-lo. Mica en mica, va anar
desplegant la nota fins que la va llegir. Va aixecar les celles ben amunt. La
nota hi deia simplement:
?
You
lose
Signat la polla d‘aigua
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada