dissabte, 2 de novembre de 2019

El Tàvec (Part sisèna)


El Tàvec

Col·lecció:           Assassins variats
Sèrie:                    Contes de tardor
PART SISÈNA  EL TÀVEC VOLA, VOLA, VOLA


“Si és un tàvec,
tàvec, tàvec molt geniüt
quan ell pica
s'infla, s'infla un gra rabiüt.
Si t'atrapo ja veuràs,
no sé com acabaràs.”
                ..............................................................................................

El tàvec va entrar al confessionari, com cada dijous a la presó. Sabia que hi anava a fer. Feia més de deu anys que repetia la mateixa seqüencia amb aquell capellà tant jove i afable. Ell escoltava tot, fins i tot el seu silenci evident que l’havia dut on era ara, aquell silenci esquerp i dolorós. Com era un home metòdic, sabia que hauria de matar-lo també algun dia, quan sortís del centre. Era inevitable. No pas per haver-li explicat res més de tot allò que resultava del seu expedient, sinó per haver interpretat allò que ell mai li explicaria. Havia de morir, i aquesta sentència també es veia reflectida en la seva mirada, com si endevinés que aquell seria el resultat de tantes confessions incomplertes.
-          No t’explicaré avui res de nou.- Va anticipar. -  Res no pot aturar-me  com no es va poder aturar mai la simfonia que em descriu. Aquest cop no en cal fer-me fonedís perquè allò que ha d’esdevenir no té aturador, ho saps, oi frare?.- 
Somrigué de nou el capellà que no esperava una amenaça semblant. De fet l’escoltava tants cops d’aquells infeliços que visitava. Amb els anys havia pogut classificar els presoners de forma molt selectiva, i el Tàvec era d’aquells que ell considerava irrecuperables, malalts del tot que mai podrien trobar un remei ni dins ni fora. Era així de trist i així de ineluctable.
-          Saps Miquel que aquestes coses no les hauries de dir. Jo soc un company teu, un amic que tens darrere aquets enreixat, i sempre em tindràs quan vulguis tu.- va fer.
-          Aquest és el un nom que ja no utilitzo, i ho saps molt bé. Aquí només soc un número que us serveix per anular la meva autèntica identitat. Frare, un dia em vas dir que tu eres part de mi perquè paties tant com jo. Avui vull ser jo qui et faci una confessió.-
El capellà va parar atenció per primera vegada. El Tàvec no acostumava a parlar mai amb ningú, només de foteses de la vida a la presó sense més transcendència. Aquell cop semblava que la cosa anava de veritat. De fet, els informes deien que començava a ser hora de replantejar la seva llibertat vigilada. Ara era el moment d’estar més amatent si cal, perquè era llavors quan les contradiccions prenien més rellevància. Molts presoners feien un tomb per fer decantar la balança, per bé o per mal. A més a més, la seva informació podria aportar quelcom que, tot i estar protegit pel secret de confessió, podria ajudar-lo o perjudicar-lo. Per tot, el capellà va mirar de centrar tota l’atenció amb allò que anava a esdevenir provablement.
-          Son masses nits sol a la cel.la, frare, i el temps fa quasi cada instant etern i idèntic al següent,  sabeu que us vull dir. Molts cops he pensat que hauria de parlar amb vostè, esplaiar-me en detalls que ningú no sap. Allò que és massa gros per mastegar-ho a voltes s’acaba convertint en quelcom insuportable, massa feixuc per carregar-ho un de sòl. Llavors només he pensat amb vostè, el frare que cada dijous escolta el meu silenci impertinent, amb aquell  posat de qui sap esperar i qui sap escoltar. Avui penso ha arribat el moment propici i vostè frare, sou l’escollit.-
S’acostà a poc a poc a l’orella del capellà que en aquell moment no estava segur de que aquella poca distància fos prudent amb un individu d’aquella mena. Però el joc havia començat i no li va quedar més remei d’escoltar tot allò que no havia estat revelat mai. Els secrets d’aquells assassinats rituals que la ment d’aquell home anava dibuixant van fer-li obrir els ulls com a taronges. No podia imaginar com podia descriure tanta perversitat, tanta maldat. Com qui exposa una obra simfònica als alumnes avantatjats del seu conservatori, ell va a anar desgranant cada mirada de por de les víctimes que no podien fer res més que ofegar-se lentament mentre la música el mestre Xostakóvitx anava incrementant l’intensitat i ell la pressió tot mirant-les als ulls, fruint de la mort programada musicalment per aquella maleïda suite. Els minuts i segons havien de coincidir amb el final de la vida de la infeliç que s’havia creuat dolorosament amb la mort prevista per aquell malalt. Set minuts i vint i set segons justos de mort inevitable. Ell seguia mirant als ulls d’aquelles que morien irremissiblement entre la dolçor de la droga que les mantenia sense forces i la munió de violins que s’acostaven al final. L’explicació no va estalviar res; des de la preparació, de com escollia els llocs, i com mica en mica va anar traçant el ritual.
El somriure comprensiu del capellà es va congelar del tot quan el Tàvec va dir-li tot el que coneixia d’ella mateix; el seu cotxe amb la seva matrícula, les esglésies en deia missa, els dies i les hores que ho feia, l’adreça de casa seva, i fins i tot l’adreça de la seva única germana, la que viu a Cardedeu. Ho va fer amb total tranquil·litat, com una demostració de força d’aquell que es sent immensament superior però tot i així vol demostra-ho. Va ser llavors quan va fer una pausa, quasi teatral.
-          Benvolgut frare, ara és quan m’heu d’ajudar.- va dir-li.
-          M’estàs amenaçant un cop més.-
-          Amenaçant, diu?.- va somriure.- Digueu-ho com vulgueu, mestre. Jo més aviat preferiria parlar d’un pacte, un negoci que a tots dos ens pot beneficiar.-
-          Jo no et puc acostar a Déu, fill meu, només això i ja és molt!.- va fer el capellà com indignant-se.
-          Poc xerrameca, frare, que el temps no és sobrer en aquest lloc, i estalvií el sermó pels imbècils que en necessitin. Posem fil a l’agulla i així ningú prendrà mal, eh?, ni la seva germaneta Elisabeth, o li diu Eli, així com més familiar.-
El capellà va sentir una fredor que li pujava per l’esquena com poques vegades havia experimentat. Aquell assassí xiuxiuejava les paraules com una serp que traça el seu sinuós camí per l’herba.
-          Tothom sap que els informes del director, aquell tros de burro que mai no veiem als patis ni menjadors excepte quan acompanya a les autoritats, s’escolta molt tot el que vostè xerra en els informes, mestre. –
Aquella serp havia estudiat molt bé el seu camí fins la presa, i aquesta només era ell mateix. Amb els anys s’havia col·locat en la posició perfecte per rebre aquell atac que ara el mantenia amb un nus a la gola.
-          De fet és tot molt simple, amic meu. Vos feu arribar les meves millors referencies a aquella soca. Recomaneu el meu tercer grau. Expliqueu que la meva rehabilitació aconsella la sortida del centre. Aquest és els nostre tracte. Tots dos en sortirem beneficiats. Bé, dic tots dos i potser hauria de dir tots tres si comptem a la estimada germaneta Eli. M’enteneu bé, estimat. Podem ser tots molt feliços si mirem de fer les coses bé. No és moment de fer-se el milhomes. Això només ens portaria problemes a tots, i no ens agraden el problemes, oi?.-
Tres mesos després d’aquella conversa, l’intern 1218796 va accedir al tercer grau. Un diari volia fer-ne noticia però l’actualitat política va amagar la referència periodística a un segon terme. Aquella nit un capellà va estar despert amb el cor desbocat, com un retolí que no es sent segur ni dins del seu cau. El Tàvec havia sortit a les tres de la tarda i s’havia fet fonedís. Ara només podia tremolar. El mal havia escapat per fi i ningú en sabia res més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada