Declaració

Santa Cristina d’Aro, a 22 de juliol de 2020.

El sol s’alça dos pams ben bons per l’horitzó, i encara son molts que dormen i fan mandres entre els llençols. Es llavors quan el cor s’obre i esclata el desig d’escriure’t, de trobar-te. Aquelles paraules que fan per sortir tantes vegades, i ara de cop i volta flueixen pel rierol dels sentiments i descansen finalment en el teclat. T’haig d’agrair tan i tan. Fa molts anys que ets al meu costat, incansable, suportant els entrebancs que la vida ens regala, i alhora restes aquí, com el primer dia, amb aquella energia que encomanes a cada instant. Tremolo només amb els teus silencis, allò que fa témer, el presagi del dolor, i en canvi, sempre tens apunt la innocència i l’excelsa curiositat de l’infant que et fa propera. T’estimo, des de l’infinit fins aquí mateix, i prefereixo sempre caminar amb tu, el meu obsequi de vida més apreciat, i de retruc i des de fa uns anys, els nostres fills completen el quadre, la nostra obra d’art particular. Amb ningú més voldria continuar  aquest camí.