Sóc ferralla...

 La Garriga, 25 de desembre de 2020.

 "Sóc ferralla, material de desguàs, inservible, allò que ha arribat al final de la vida útil, si algun cop he estat útil, si no he estat sempre això, ferralla." Repeteix aquest manifest amb aquell somriure funest cada matí quan comença a afaitar-se. Les galtes empastifades de sabó aturen unes llàgrimes indecises que mai saben si relliscar del tot o humitejar els ulls només, com aquell avís discret que serveix per saber on estàs sense que ningú més se n'adoni. "Sóc ferralla" repeteix un com més, amb decisió. Llavors les fulles tallen ben arran i s'enduen tot; sabó, llàgrimes, tot plegat, i la cara seriosa es dibuixa al mirall després de refrescar la pell amb aigua freda. Un matí més cal dissimular l'olor amb l'olor
de desodorant, amb l'aigua de colònia i amb aquells cabells rebels que s'entesten a cobrir els forats cada cop més evidents de la testa.

Inicia ara el ritual del cafè. Fa temps que ha recuperat aquell molinet elèctric que ningú fa servir ara. Els grans torrats i negres repiquen contra el plàstic i es fan miques per acabar convenint-se en pols. Torna a somriure en pensar-hi. Tot acaba convertint-se en pols que el vent pot escampar com ara fa tothom amb les cendres, les cendres dels difunts. Ara el cap repassa els vestits que pengen a l'armari. "Seran els adequats per anar als propers funerals?" Serà suficient aquell més fosc pel seu propi funeral? De fet, cal fer un funeral? La ferralla acostuma a trobar al seu final en qualsevol descampat. Va tornant-se cada cop més fosca, rovellada, inservible. Tot una mica com li succeeix. El rovell l'ha fet menys dúctil als canvis, més rígid i encarcarat.
Decideix esborrar tristors i cabòries amb un Silvio Rodríguez que decideix anar Camino a Camagüey, un viatge de feina i un viatge vital, un acomiadament discontinuo per acomplir un encàrrec de feina en terres llunyanes, una distància suficient per compondre nous himnes i alhora deixar a les claus a qui tu ja saps on sempre acostumen a estar, per si decideix tornar. Malenconia inevitable, segell de la casa impregnat a la pell per sempre, puix que mai escapem del tot a l'evidència personal, a la genètica emocional que ens conforma.
Mira l'horitzó amb la taca a la mà i pensa: "Opto per les ombres i la boira romàntica d'en Caspar David Friedrich, un paisatge on m'hi trobo segur, a gust, perquè el silenci fred engoleix la insofrible estridència de la realitat capritxosament optimista i enlluernadora i l'ésser pot fer per convertir-se en quelcom absent, immaterial. Pot fer fins i tot per deixar de ser ferralla, o ser foc, o ser la fotografia de tot. Desapareix amb el so silent de quan ha acabat de nevar i tothom dorm." I tement el despertar proper d'un nou dia, cerca aquell medicament que el podrà guarir un cop més, la píndola diària de Xostakóvitx, el narcòtic ineluctable del preludi Op.87. Aquesta ferralla hauria desaparegut fa temps entre els esbarzers si no fos per les flors que l'acompanyen, i sent que ha estat injust i desconsiderat des que ha començat a marcir-se. No hi té dret a fer la seva sense comptar amb els altres. Farà per amagar terapèuticament també la foscúria i reservar-la per aquelles matinades fredes que l'insomni li regala davant del teclat on escriu "sóc ferralla".