Benvolguda Marta

 

La Garriga, 4 d’agost de 2024.

               Han estat uns quants anys de compartir molts moments. Alguns han estat bons i d’altres menys bons. Tot el conjunt és un batibull d’emocions que es mesclen i fa molt difícil extreure’n conclusions que descriguin un resum complert. Tant se val. Poder encara no ha passat prou temps per fer un balanç encertat del tot.

Sigui com sigui, i com diuen els contes per infants, n’era una vegada i no era, jo sempre vaig poder comptar amb tu per a tot, i amb tot, i amb aquestes quatre ratlles només voldria agrair-te aquest temps compartit, aquells nervis i corregudes, les incerteses, els somriures i la gresca, i també, les abraçades en els moments que la vida ens ha regalat sotracs. Gràcies Marta per ser-hi, per donar-me suport quan em mancava i per escoltar sempre.

               Ara ja no ens veiem cada dia, ja no fem el cafè plegats tot repartint-nos les tasques entre el fum de la teva cigarreta i el bon humor, però em queda el regust d’haver conegut una bona persona, i alhora, haver-me deixat ser membre de la “Junta” amb les teves amigues Laura, Silvia, Carme i Pepi, totes elles també bones persones. Això ho dic amb convenciment de totes elles. Ens hem explicat tantes coses, i hem compartit experiencies tant properes, que sento que totes heu estat part indispensable. Tot allò del Claraboia es queda al Claraboia, per descomptat. Ha estat gratificant i enriquidor.

               Ja tinc ganes que la casualitat o allò que sigui ens faci retrobar-nos per l’Empordà i fer-la petar una estona compatint aquell esclat de bonhomia que sempre acompanyes. Fins aviat, i visca els nuvis!