La Garriga, 21 de setembre de 2024.
Alan Parks destil·la
pessimisme per allà on escriu. Un paisatge desolat de Gasgow a l’any 1973, de
cases petites i maldestres formant barris humits i fàbriques tancades que
només serveixen per als més desvalguts d’aquella
societat desfeta. Tot un reguitzell d’homes i dones que juguen a dissociar-se d’aquella
realitat que els conforma, i s’entreguen sense embuts al alcohol i les drogues;
joguines trencades que volen continuar estar trencades indefinidament, doncs no
han tingut mai preses on agafar-se. La riera de fems, pluja i vòmit els ha
arrastrat des de sempre, inevitablement, i ells també s’han deixat arrossegar voluntariament. Quan no hi
veus més sortida, quan ningú t’ha mostrat un altre camí, optes per fer allò que
et sembla normal, acceptablement degradant. Et desfàs com individu i et
converteixes en deixalla com la resta dels teus veïns. Et mores en vida i així
vas fent fins el final.
McCoy investiga per
inèrcia, per allò de fer el que toca, empastifant-se amb la ferum a suor i
brutícia on viu com a policia i com a víctima alhora. Per més que et pugui
sorprendre, tot allò passa sense més tristor que aquella que sempre ha viscut.
No li cal res més doncs no coneix res més. Amb tot allò en té prou i via fora. I
no ho pots considerar resiliència com a tal. És únicament resistència estèril,
acceptació de la tristor, allò que el mestre Cabré en diu INELUCTABLE.
Gener de Sang et
transporta allà on no voldries viure, però avui hem adoptat la necessitat de
ser feliços i no volem sortir d’aquesta moda. Ens han fet creure que només paga
la pena aquesta esclavitud de l’alegria del si o si. No voldria ser un mal
averany però aquesta tendència em sembla tan desencertada i nefasta com la de McCoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada