Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024
Ferit d’actualitat
feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries,
per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants
malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi
oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de
tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que
anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que
son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més
simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs
i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs
per abonar més vida més endavant.
Tot serà serenor
per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança
s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima
i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre
els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència
de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per
repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen,
perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el
tresor que tinc i vull, els elements que em componen.
I sense voler-ho,
aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració
d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada