La Garriga, 23 de novembre de 2024
La miro i sé amb que toco el cel. La observo,
a voltes d'amagatotis, imaginant que no sap que hi soc, com l’infant que torna
la mirada cercant a la mare, com l’ocell que fa per seguir el vol dels seus, i
aquells moments, guaitant el seu somrís, els seus ulls quasi amagats en una
escletxa, i en aquell instant frego la felicitat amb els dits. I no deu ser correcte,
però tant si val! Si no ho dic, si perdo l’oportunitat, em trairia a mi mateix,
com un devot trairia la seva fe. No hi puc fer més. He estat incapaç des que la vaig mirar per primer cop. En saps el moment quan arriba; el cor s’esvalota i quelcom
s’eixampla dins l’ànima, ineluctablement. No et cal cap més senyal. Succeeix i
ja està fet.
I sempre està present aquella mirada tremenda
de nena petita que vol fer una malifeta i esclatar a riure, que fa per
trepitjar l’aigua dels bassals, per volar en el gronxador aixecant les cames
i per tancar els ulls quan fa una queixalada a aquell gelat de nom
impronunciable.
Toco el cel cada dia amb ella i no puc més que
estar agraït de saber-me al seu costat, de compartir projectes, viatges, fills
i amics. Gràcies, amor meu, un altre cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada