La Garriga, 30 de
novembre de 2024.
El cap fa la seva
pensant mica en mica que del tot no marxen mai els morts, ens deixen de cos
però fan per estar encara benestants al nostre costat, i no ho diu el cap com
si fossin fantasmes, ànimes en pena que romanen al voltant, sinó com allò de
més que carregues a l’esquena penjant de la bossa que mai deixes enrere, com
una calcomania de les que abans enganxaves a la pell, però si de cas, unes que
no s’esborren amb el temps. A voltes fas per mirar si continuen allí tot i que
no et cal doncs sents la seva presència, i el cap fa que si, que si, que ja ho
té en compte, i de mentrestant el
dia va
aixecant el sol enlaire, no gaire perquè arriba el hivern avui que és Sant
Andreu, i ara que el pare en faria ja els noranta i tres anys, temps de sobre
per veure-les venir totes, i encara així, m’hi jugo un pèsol que encara no
hauria perdut la seva capacitat de sorprendre’s, una qualitat que no disposo
però desitjo. La sorpresa és la conseqüència de l’ingenu, allò que passa quan
la realitat és inesperada i et dona una plantofada que no esperes. Altra cosa,
diu el cap, és que t’agradi o no, que sàpigues entomar allò que no esperes com
si fos una llisó necessària en comptes d’una agressió.
Els morts no es
sorprenen, ni s’ofenen, diu el pensament amb convenciment; els morts saben tot
allò que ha succeït i no s’han fan creus d’allò que pot succeir ara, al
present, ni d’allò que esdevindrà, i s’ho miren tot gestionant perfectament l’actualitat
punyent que els vius vivim amb intensitat. Se’ls en fot un rave un congrés d’un
partit polític o un altre, o com s’ho fan els desafortunats que han vist
desaparèixer tot lo seu per una torrentada i no poden ni dinar ni dormir a casa
seva. El fangà dels vius és un pastís complexa i de difícil digestió, i els
morts ja ho tenen tot menjat i begut, i digerit, viuen de forma diferent, o
millor es dir-ne que moren de forma diferent, com només els morts saben fer-ho.
I tot plegat el cap
diu que aquest text no ha estat més que un exercici que ha volgut fer per
imitar aquella perfecte forma d’escriure històries que fa el mestre Cabré i que
mai no sabrà imitar ningú, ni viu ni mort. Els mestres ho son per quelcom i el
cap no li arriba a la sola de la sabata, i tot i saber-ho vol jugar i jugarà
així.
Game over.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada