En algun lloc de
Barcelona, 24 de desembre de 2014.
A cops voldria fer-me fonedís,
o transparent o invisible.
Convertit en una absència
evitable,
un espai obscur que no
entorpeix perquè ningú en fa cap.
Seria el millor suïcidi sense
dolor;
l’absència, aquesta paraula
que cada cop m’atrau més.
És allò que em cal,
el brou calent que fa tornar
a obrir els ulls sense recances,
oblidant la mandra de viure,
l’espai inexistent on tots
els pensaments son benvinguts
perquè ningú els escolta.
Saltar, ballar i cantar
sense soroll,
com si la ceguesa i la sordesa esdevinguessin
de cop
i
em traslladessin al nores.
La solitud
quan vols sentir la veu, la teva, i els olors i la llum,
i
els cerrells que la vida et deixa tocar amb els dits.
Desig de no tenir desig, d’oblidar-ho tot, d’oblidar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada