divendres, 9 de gener de 2015

Moment poètic

En algun lloc de Barcelona, 24 de desembre de 2014.

A cops voldria fer-me fonedís,
 o transparent o invisible.
Convertit en una absència evitable,
un espai obscur que no entorpeix perquè ningú en fa cap.
Seria el millor suïcidi sense dolor;
l’absència, aquesta paraula que cada cop m’atrau més.

És allò que em cal,
el brou calent que fa tornar a obrir els ulls sense recances,
oblidant la mandra de viure,
l’espai inexistent on tots els pensaments son benvinguts
 perquè ningú els escolta.

Saltar, ballar i cantar sense soroll,
 com si la ceguesa i la sordesa esdevinguessin de cop
 i em traslladessin al nores.
 La solitud quan vols sentir la veu, la teva, i els olors i la llum,
 i els cerrells que la vida et deixa tocar amb els dits.

 Desig de no tenir desig, d’oblidar-ho tot, d’oblidar-me.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada