divendres, 10 de juliol de 2015

Vessaments inconfessables

La Garriga,  11 de juliol de 2015

És un d’aquells matins que una llàgrima vessa i rellisca des de l’ull fins la galta, com si el cos no pogués retenir tota la tristor, com si allò més pessimista que continc sobresortís i el desordre emocional fes la seva, oblidant la cotilla de la formalitat. Potser és aquesta cançó de Beecake que fa escapar sentiments.
I ploro, potser una mica per tot, i una mica per tots; per aquells que van marxar massa joves quan ningú hauria de marxar, per aquella solitud que trespola aquell indret de la Costa Brava, per altres desamors que la vida ens regala, i per aquell moment que ens fa tant tendres a les portes de la UCI on ets capaç de tornar a resar o el que calgui per seguir tenint al costat a qui estimes. Ploro per tot plegat, com si hagués reservat aquest moment íntim quan el dia comença, quan els ocells fan els seus plans per volar aquí o allà.
Quina sort més gran poder escriure aquestes llàgrimes per fixar-les i recordar-les quan calgui, perquè no sabria viure sense aquests moments que em fan més humà, una mena de recurs, una medicina indispensable, la vacuna per si de cas vull abraçar-me al sense sentit de l’optimisme incansable i irracional. Tinc aquestes píndoles de tristor per administrar-les si em calen ara mateix.... Avui en tenia tantes que una ha vessat per la cara amb la cançó Please Stay  de Beecake. Afortunadament el coixí i aquesta pàgina l’ha eixugat i tot s’ha solucionat una altra vegada.

Gracies Senyor Billy Boyd!  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada