diumenge, 31 de juliol de 2016

Sóc una part de tot el que he trobat en el meu camí. - Alfred Tennyson

La Garriga, 30 de juliol de 2016.

Benvolgut Joan, avui he tornat a veure’t, com altres cops entre les columnes de l’església de Sants Gervasi i Protasi. Aquest cop, però, estaves al costat del plataner aquell de Muntaner amb la Diagonal, aquell que et va llevar la vida. Em costa molt tornar a fer aquell camí. De fet he evitat quasi sempre tornar a passar-hi, per la cremor de la pèrdua, pel dolor de la injustícia. Fa mal encara, i els anys no esborren el record.
Tots tenim fantasmes, i més d’un, si saps trobar la perspectiva vital. En Sergi, en Pere, i tants altres que es redimensionen deixant de banda l’evidència real. El temps i la ment els situa en una dimensió incerta, auto-avaluable i personal. Fins i tot el Pepe, aquell sogre que vaig fruir poc perquè la malaltia va fer el seu camí indestriable i insensible. Que bo seria poder asseure una altra nit d’estiu, davant una truita i un got de vi, i escoltar aquella lògica fantàsticament planera que regalava a qui volia escoltar-lo.
Fins i tot els silencis a voltes omplen més que totes les paraules, i de silencis Joan tu també en sabies molt. El silenci de la incomprensió, el silenci d’un pare que també va marxar massa aviat, el silenci de la inadaptació a un quadre educatiu intransigent. Sort en teníem de fugir accelerant i sentint l’aire fresc a la cara. Sempre recordo que eres dels pocs que sempre portaves casc, quan d’altres no ho fèiem, però la rigidesa d’aquell plataner va desfer la resistència de les proteccions artificials (la natura sempre guanya).
Tornar a veure’t aquest moment és un joc especial que no vull perdre, perquè saber que encara hi ets em fa sentir viu i proper, senzill i real. Gràcies per ser-hi encara, per escoltar-me des de no sé on, per acompanyar-me quan les forces em manquen.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada