La Garriga, 30 de
juliol de 2016.
Benvolgut Joan, avui he tornat a veure’t, com altres cops entre
les columnes de l’església de Sants Gervasi i Protasi. Aquest cop, però, estaves al costat del plataner aquell de Muntaner amb la Diagonal, aquell que et
va llevar la vida. Em costa molt tornar a fer aquell camí. De fet he evitat quasi
sempre tornar a passar-hi, per la cremor de la pèrdua, pel dolor de la injustícia.
Fa mal encara, i els anys no esborren el record.
Tots tenim fantasmes, i més d’un, si saps trobar la perspectiva vital. En
Sergi, en Pere, i tants altres que es redimensionen deixant de banda l’evidència
real. El temps i la ment els situa en una dimensió incerta, auto-avaluable i
personal. Fins i tot el Pepe, aquell sogre que vaig fruir poc perquè la
malaltia va fer el seu camí indestriable i insensible. Que bo seria poder asseure
una altra nit d’estiu, davant una truita i un got de vi, i escoltar aquella
lògica fantàsticament planera que regalava a qui volia escoltar-lo.
Fins i tot els silencis a voltes omplen més que totes les paraules, i de
silencis Joan tu també en sabies molt. El silenci de la incomprensió, el
silenci d’un pare que també va marxar massa aviat, el silenci de
la inadaptació a un quadre educatiu intransigent. Sort en teníem de fugir accelerant
i sentint l’aire fresc a la cara. Sempre recordo que eres dels pocs que sempre
portaves casc, quan d’altres no ho fèiem, però la rigidesa d’aquell plataner va
desfer la resistència de les proteccions artificials (la natura sempre guanya).
Tornar a veure’t aquest moment és un joc especial que
no vull perdre, perquè saber que encara hi ets em fa sentir viu i proper,
senzill i real. Gràcies per ser-hi encara, per escoltar-me des de no sé on, per
acompanyar-me quan les forces em manquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada