dissabte, 25 de març de 2017

Sibelius (1865-1957)

La Garriga, 25 de Març de 2017-03-24
Ha arrelat en el meu ànim, i el meu esperit, com si sempre hi hagués estat, com aquell enginy que ens acompanya i ho sabem, encara que mai diem el seu nom, encara que hagi estat la crossa amb la que sempre ens hem ajudat per no caure més avall. M’atrapa i em descriu amb la força que només íntimament sé admetre i suportar, i de fora s’escolta tot allò que envolta el romanticisme de sempre, inevitable, i el que no ho és, però definitivament és ell el gran creador, qui ha estat capaç de tancar el cercle, de fer evident la grandiositat. Por fer-ho tot, si vol a poc a poc, si vol corrent com el vent, i fer olorar l’aire de pluja i mirar el sol de fit a fit, perquè ell ha estat ineluctablement tot el que cercava. Res és comparable, ni la genialitat més exquisida, ni la solitud més enamoradament inexplicable, ni el plor desconsolat del emigrant que no troba res al seu voltant després de kilòmetres de caminar, ni la foscor del nínxol més soterrat. Ell ho embalsama tot amb el so precís i alhora imprevisible, des de les trompes menys acomplexades fins als violins més tremolosos.   
Però tots els adjectius es queden curts amb la quinta simfonia, aquell allegro molto que ens fa tombar el cap, respirar fons, sentir-ho tot. Descriu l’anima i els seus paisatges magistralment, arriba al moll de l’os, eriça els pèls i activa totes les extremitats. No s’atura mai, doncs el moviment universal ens fa ballar la pròpia espinada, i els ulls s’omplen de llàgrimes d’agraïment al veure tota l’extensió del nostre món minúscul però inaccessible. Quan penses que caus de nou al precipici, et recull un llençol d’aire calent que t’aixeca i mica em mica es trona fred també, perquè és el cicle inesgotable, la impertinència dels jocs que acaben quan comencen, i al inrevés.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada