Caminar de bon matí deixa fer a la imaginació. De mica en mica les cames van fent camí i un comença a veure més i més coses que al principi no havia descobert. L'Empordà, el bon temps i el lleure fan que els dibuixos de les muntanyes apareguin com allò que realment són, gegants estirats, adormits. Allà veig aquell homenot panxut que recolza el braç sobre aquella penya, més enllà el nas i els llavis d'aquella geganta que deixa escampar els seus cabells per la vall plena d'alzines i pins. Amb calma els vaig descobrint a tots. Fa por saber que sempre hi han estat i que no havia vist mai com ara. No costa imaginar que podria passar si de cop i volta alguns d'ells decidissin aixecar-se i mirar-nos a fit, com qui veu una formiga pessigollera que no aixeca quasi mai els ulls de terra.M'aturo i alço de nou la vista més a munt encara. Ara entenc que els núvols són tots els somnis d'aquests gegants adormits que agafen formes capritxoses, com no pot ser de cap altra manera. I tot el paisatge pren sentit finalment; els turons i els núvols son tot allò que li cal al quadre que mai podré pintar del tot, perquè no acaba mai, i arriba fins a l'infinit sense remei. Ni les construccions dels homes podran aturar mai aquests gegants adormits ni els seus somnis. Aquest pensament em fa sentir en pau amb tot una mica. Això serà el fet màgic d'aquestes vacances que desaré en el calaix dels records que paguen la pena viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada