La Garriga, 30 d'agost de 2019
Deixo al record aquests dos pins que es donen la mà a s'Conca i comença un nou curs d'aquí no res, i com si fos la última ximpleria d'un destí inevitable, ens conjurem per iniciar aquest setembre d'una forma més o menys engrescadora, encara que això és bastant difícil, la veritat. Costa deixar enrere la platja, aquell sol que va enfosquint la pell i els tranquils vespres d'estiu on tot és fa possible. El relaxant temps de les vacances s'esvairà d'aquí no res, i no sabrem estar-nos els primers dies sense aquesta quietud, aquests temps morts... Haurem de fer molt més que un gran esforç per continuar. Desenterrar els pantalons llargs i les camises, la cartera pels documents, les sabates de pell, afeitar-se cada dia al matí, i aquella olor a humanitat del vagó. Tots capots camí del despatx o de qualsevol altre lloc. Retrobaments inevitable de companys inevitables, d'aquells que tot l'any t'acompanyen per recordar un estiu que és història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada