dimecres, 11 de setembre de 2019

Identitat catalana (petit anàlisi)


La Garriga, 7 de setembre de 2019

Cerco les paraules precises per expressar la catalanitat, i sovint veig que, per error, faig més  comparances que descriure realitats. Quina necessitat tinc d’anar comparant? És aquesta la forma de definir una identitat? Segur que no. No m’agrada, i intento fer un esforç més, anar una mica més lluny. Vull poder desactivar tots aquells que fan d’aquestes reflexions l’armament de l’odi. Aquest sentiment no em serveix, no el vull com a motor de res. Estic convençut que no m’aporta res de bo, i a més a més, també s’encarreguen de recordar-m’ho aquells que m’envolten (tots ells i elles son les millors persones que conec). Decideixo doncs prescindir de la rancúnia, l’enveja i l’odi. Per extensió acordo també deixar de banda la por. Mai m’ha agradat fer, ni fer fer les coses per por. Les amenaces tampoc hi tindran cabuda en tot aquest projecte evidentment, doncs només saben acompanyar a la por... Segueixo amb l’autocrítica necessària; vull fer per prendre la realitat com una obligació periodística, desprendre-la de les exageracions evidents i de les censures imposades.
La realitat catalana va despullant-se i es va mostrant una mica més tal com la vull veure. És com aquella sala dels miralls que visitàvem de petits al parc d’atraccions: rèiem veient-nos a voltes més prims, més grassos, estirats com un fil o panxuts com una bota. Es fa aconsellable agafar-s’ho bé. Les deformacions son quelcom que sempre ens acompanyen i cal ser tolerant amb tot allò que no sabem veure de nosaltres mateixos i també amb allò que realment els demés perceben. La fotografia va agafant forma i color, definint les arestes, i tot allò que abans semblava irrefutable es converteix amb relatiu, fa més fàcil acceptar les tonalitats oblidades, voluntàriament o no.
Per fi es fa el silenci i et trobes nu i sol en la planúria. El territori erm està disposat per a rebre els elements que configuraran la seva geografia particular, les seves valls, les muntanyes i la costa, la mediterrània llepant les platges i la costa més brava, els camps de fruiters i les vinyes, els animals, les masies i els boscos, els habitants de pobles i ciutats, els gremis i la incalculable teixit d’associacions de tota mena, les infraestructures innovadores i atrevides, la xarxa industrial, la ramaderia i l’agricultura, les universitats i museus, els teatres i palaus, les ermites, les esglésies i les catedrals, els músics, els escriptors i els pintors. No em voldria deixar res al tinter però erraré de forma ineluctable que diria el mestre (no es sorprengui el lector, tots precisem tenir mestres i aquest inventor de país també...). Pinto també el paisatge amb les tardors de les fagedes, les ombres d’alzinars, el blanc de la neu, la blavor de la mar, el verd dels arrossars, el trencadís de casalots i parcs,  els camps d’esports, els casinos, els barris petits amb totes les seves olors i les grans empreses grises i les oficines amb les brillants parets de vidre.
La cosa va prenent forma. És un quadre que deixa espai per a molts elements, però caldria anar acotant la idiosincràsia dels catalans , per allò de posar-hi un segell d’identitat pròpia. Va! Sense por! Tractant-se d’un territori permeable amb els veïns, caldrà acceptar que es conforma de moltes ètnies, per tant acceptem que som de fàcil tractar, acceptem costums alienes i les fem nostres si cal. Continuem: tossuts, és a dir, de la ceba, quan se’ns posa una idea al cervell no parem fins que ens en sortim, som tenaços. Oberts, tant dins del territori per acceptar allò que ens ve de fora, com per anar a cercar allò que ens resulta interessant en altres llocs. Trobaríem molts exemples d’in
tegració de bon grat, com de catalans repartits per tot el món. Pencaires, ens hi deixem la pell a la feina: a primera hora els transports públics plens de treballadors disposats a doblegar la esquena fins que toca la campana i més allà. Hi ha excepcions, és clar, però a grans trets, és una característica innegable. Associatius i col·laboradors: això si que no falla, fem una associació de qualsevol cosa; per ballar, per cantar, per anar al futbol, per al que sigui. Els clubs, penyes, grups, sindicats... Tot allò que sigui agrupar-se per fer alguna activitat troba en el caràcter català el terreny idoni, i les campanyes que cerquen la col·laboració ciutadana son també acceptades per la societat. Defensors de la pròpia llengua i cultura: a la força. Ningú dubte de la necessitat de fer d’aquest vehicle l’eina imprescindible per a mantenir la cultura de país. La tradició cultural dona fe de tot això, i ens en sentim orgullosos, és clar. No em fallat en cap camp: literatura, pintura, escultura, composicions musicals i direccions artístiques... Tampoc ens ha fet por la innovació tecnològica i la ciència; sempre em tret el cap en investigacions de tot tipus que han tingut a catalans com a protagonistes.
Pel que fa al bagatge històric de país, no ens podem queixar. Sense voler entrar en polèmiques estèrils, la configuració política i de territori ve de molt lluny, i consta des de el temps de la picor un anhel de poble per ser i reivindicar la seva identitat.
Amb tot aquest poti-poti, la catalanitat pot definir-se com un poble sencer i madur, amb tot allò que cal per ser un subjecte polític de unes dimensions que son les que son, no ens enganyem. Val a dir que el caràcter pactista i associatiu fa que sempre haguem apostat per mantenir unes relacions excel·lents amb els altres veïns que conformen aquesta macroestructura que anomenem Europa. Per tant, podem afirmar per fi que som un país normal, que tenim tot el que cal tenir per ser-ho. Això ja hauria de ser suficient per sentir-nos satisfets. Saber-se una part completa de quelcom que ens inclou a tots els catalans, els d’aquí i els d’allí, els més compromesos i els que no ho estant del tot. No cal fer-se mal ni caure en l’error de quantificar el grau de catalanitat que carregues a la motxilla. És tant senzill con saber-ne que en formes part, que integres un tot que està sencer i per tant ja és suficient. Ben mirat, la resta no te gaire importància, no gaire més del que li vulguem donar. Les ferides que alguns volen infringir-nos, les mentides malintencionades, els insults impertinents,... tot plegat em rellisca cada vegada més, però no perquè vulgui amagar res, sinó perquè en tinc prou coneixent allò que tinc. Si puc explicar-me la realitat nacional, si accepto formar-ne part, ja tinc allò que em cal. 
El panorama és el he descrit, si més no per a mi. Qui hi vulgui veure altres interpretacions i intencions s’equivoca. Evidentment que tinc la meva pròpia opinió política, però això no impedeix que pugui descriure el fet de la catalanitat. Caure en l’error de posar filtres a la realitat només fa que distorsionar allò que de per si té una llum pròpia. Hem de mirar per sobre dels arbres per veure la immensitat del bosc, agafar distància per tenir una perspectiva suficient. Aquest exercici que molts professionals de la política reclamen i que mai fan hauria de ser el primer manament per a qui es considera capacitat per encapçalar qualsevol òrgan de govern, del àmbit que sigui i també de la dimensió que sigui. Aquesta exigència s’oblida fàcilment després de les eleccions, i llavors preval el desig d’escalfar cadires i cobrar bons sous lamentablement. Els països son la seva gent i molt més, i nosaltres ho tenim tot. Només cal creure-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada