La Garriga, 5 de gener de 2020.
A voltes els anys
comencen bé, o molt bé. Això va ocórrer ahir al estudi-ermita de Sant Esteve de
Comià. Aquest indret de Borredà es deixa emportar per la màgia dels dits d’en
Carles Cases, que continua regalant aquelles peces apreciades que conservem els
nostàlgics a la memòria, amb les variacions que l’edat i dels recursos del
directe en el seu estudi. Tot l’ambient fa que tot sigui una mica màgic, com el
seu mig somriure, i la paraula curta i irònica, com el cava sota el mantell d’estels
inabastable.
Segurament les
trompades de la vida ens fan cada cop més tous i tendres, amb el llindar més
proper a la emoció fàcil, però alhora amb la certesa que aquells ulls que s’humitegen
son un control de qualitat d’aquelles obres ben fetes. Son moments que no es
poden repetir, un tren que marxa i no tornarà a passar. Gràcies Carles per l’obsequi
que sabré desar a la memòria, i el sabré honorar quan el temps faci que les
mans no puguin reproduir els acords amb l’agilitat que mereix la música. I no
oblidar tampoc la violoncel·lista que et
va acompanyar, brodant aquest acompanyament i també fent vibrar la sala des de
la dolçor dels aguts fins els greus més terrorífics si calia i la partitura
ordenava. La fusta negra dels dos instruments transmetien ànims renovats i tots ens vàrem deixar
emportar aquell vespre per uns minuts. Gràcies per ser propers, per fer de la
música quelcom assequible a grans i petits. La màgia que sonava davant nostre i
tancant els ulls et podies transportar a molts llocs, sentir moltes olors i
veure molts colors. Això va ser un regal de reis avançat. Bon any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada