Confinament espiritual

La Garriga, 15 de març de 2020.

Encara no ha despertat el dia però, com quasi sempre, ja estic del tot despert. Per no molestar a la família confinada, com jo mateix, tanco la porta de la cuina i preparo un patís de salmó. Els confinaments poden ser millors si els saps portar amb amor, i preparar viandes és una forma d’amor. Ja que hi som, poso a descongelar part del peix per la paella que aquest migdia omplirà la taula. Repasso la resta d’ingredients. Afortunadament no em falla cap. Fins i tot les nyores estant a punt per fer d’aquell sofregit quelcom especial.

El cap vol no pensar en més virus, en confinaments. Vull deixar de pensar en tota aquella munió de gent insolidària i gens responsable que farà que aquesta pandèmia sigui més llarga i insofrible per a tots, en aquells que han decidit escampar les infeccions a zones on segurament no havia arribat encara. Quin país el nostre! I dic això de país sense emoció, perquè als països i als territoris els hi cal l’estimació dels seus habitants per configurar-se pròpiament com a territoris. A mi, per ser completament honest, cada cop em costa més sentir-me part a aquest país. Deu de ser l’edat, segurament, que em fa ser cada cop menys sociable, però se’m fa difícil sentir-me proper a aquests conciutadans tant irresponsables. A voltes tothom es lamenta dels serveis que rebem, de les mancances en l’àmbit social, de les malmeses infraestructures que tenim, de tot en general, però quan l’esforç és personal, particular, d’aquell que costa de fer, ens deixem emportar per foteses i som del tot insolidaris. Aquest país no és el meu, o no és el que jo vull. Aquest país no farà res mai, ni amb Espanya o sense, perquè està ferit en el moll de l’os. Ens anirem a la merda, senyors i senyores, ens anirem a fer punyetes tots plegats i tindrem exactament allò que ens mereixem. Penso tot això i tot just comença el meu segon dia de confinament. Déu ni do.

Miro per la finestra i el dia ja s’ha començat a llevar. Hauré d’esperar que obrin el pa encara una mica. Faré un altre cafè tot just ara que la quiche de salmó comença a agafar coloret dins del forn.  La flaire és reveladora. Apago el forn i que s’acabi de fer lentament. Avui hauré de desconnectar-me de les xarxes socials i de les noticies, i concentrar-me en l’última novel·la negra  per fer-ho tot una mica més suportable.