dijous, 19 de març de 2020

Reunions inajornables.


La Garriga, 19 de març de 2020.

Recordaré aquest mes de març perquè, a banda d’aquell any tancat a un destacament d’alta muntanya de Burgos fent el servei militar, mai havia estat tant de temps confinat en un lloc. La veritat és que mica en mica vaig organitzant-me millor el temps. Sempre he estat una mica anàrquic amb la meva vida personal, però aquest matí he decidit omplir de tasques a fer el meu dietari digital. Mica en mica, durant el dia, vaig rebent els missatges que jo mateix m’he deixat amb allò que cal fer i que encara tinc pendent. Ha resultat bastant útil. Simplement es tracta de programar-se una mica el temps, fer una planificació gens acurada del que podries fer durant el dia. Val una mica tot. Tampoc t’has d’estressar.
Una cosa que també m’ha ajudat força és apagar el telèfon i desconnectar-me de les xarxes socials durant una estona. Val a dir que mai havia estat tant al cas de tot el que rebia de les xarxes fins aquests dies. Estic bàsicament saturat de tanta informació, de tants acudits, de tantes noticies (certes o no). El cos em demanava parar els aparells per trobar-me una mica amb mi mateix, amb la lectura sense més soroll. S’agraeix poder acabar amb tot una mica. Segur que ningú em trobarà a faltar durant aquesta estona de silencia auto-imposat. Què pot passar? Em perdré alguna estadística fatal de defuncions o infeccions...
Aquesta crisi ens ha de servir de quelcom més que saber quants diners hi perdrem, de com podrem recuperar-nos i si ha traspassat molta gent. Ha de fer-nos adonar de tot allò que estem fent malament ja fa molts anys. Estem massa acostumats a passar per sobre de les desgràcies dels altres, a esquivar les fatalitats que passen sempre lluny de nosaltres. Aquest cop no ha estat així. Tots hi estem exposats i tots estem una mica malalts per tot aquest esdeveniment. Petits i grans, rics i pobres. Aquest virus no distingeix a classes socials, i segurament tampoc edats. Aquí ens la estem jugant tots i ningú en pot estar al marge.
Els sanitaris fan el seu servei més preuat, preservar la vida i guarir-nos tot el que podem de la mort. Son aquells que, anònimament estant al costat del malalt, al costat d’aquell llit on quasi ningú si vol ni pot acostar. Els grans resten a les residències esperant no ser visitats per la mort, aquella maleïda reunió inajornable que tots tenim reservada i que ens conduirà al final de tot, i quant més trist si el final arriba en solitud.
Quan això hagi acabat, o si més no s’hagi reduït, haurem de fer per no oblidar que ha succeït realment. Haurem de pensar en l’horror d’aquells que han marxat de cop i volta, de tots als que no hem pogut acomiadar com es mereixien. Aquest virus ens ha fet més mal de que podem imaginar encara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada