divendres, 20 de març de 2020

Una carta per Elena


La Garriga, 20 de març de 2020.

Es va enamorar d’ella en aquell precís moment. Tot just veure-la a la terrassa, menter ella recollia la roba de llit que hores abans havia colgat dels filferros tota humida. En aquella hora incerta de la tarda, quan el sol feia per marxar dibuixant la carena amb l’ermita i el cementiri al fons. En un altre temps hauria cridat d’alegria fent evident com el seu cor s’enlairava cercant la seva mirada tendre. Temps ençà hagués fet per sortir corrent i oferir la força dels seus braços per portar-li aquell cistell de roba neta i ventilada. Ell sempre havia estat un home disposat a lluitar per allò que de sobte esdevenia al seu voltant i en volia ser partícip, fins i tot convertint-se en un inconscient si calia. Era el seu tarannà tot just fins que va patir l’accident que li va malferir les cames. Aquelles maleïdes cames es negaven a respondre com abans i feien de la seva forma de caminar quelcom maldestre, fins i tot quan utilitzava les crosses. Era per això que va preferir continuar mirant-la de lluny, i continuar enamorant-se perdudament, sense remei.
Després, com molts vespres, treia el cap a El Pot, aquell reducte de joventut on tots hi feien cap a una hora o una altra. Ell acostumava a seure en una taula de dintre i aprofitava la senyal del wifi gratuïta per mirar les xarxes des de el seu portàtil. A vegades s’acostava a la taula algun ex-company de l’escola per fer-la petar una mica. Sempre eren converses insubstancials, comentaris que no anaven quasi mai enlloc, d’aquells que es fan per fer. Ren acabat, marxaven de camí al wc i ell continuava el seu soliloqui particular amb el teclat que anava recopilant els seus maldecaps i les seves cabòries. En Sisquet, sense dir res, reposava la cervesa acabada per una altra ben freda quan calia, encara que en marxar molts cops només li cobrava una i prou. Aquell nano, que quan eren petits semblava que faria res de bo a la vida, havia sabut trobar al seu lloc a l’Illot i dirigia el bar de forma eficient, fent que tots hi trobessin el seu espai ideal. Fins i tot, els dies de mercat, la gent gran seia a la terrassa tot el mati  fins l’hora del vermut. Tot ple a vessar. I ell volava per entre les taules traginant els beures i les tapes d’olives i patates sense parar. Feia calers en Sisquet, i en sabia prou per aguantar les bromes sornegueres d’aquells antics companys que tornaven al poble des de la capital, després de fer a mitges les carreres universitàries que ell no estudiaria mai, perquè la vida li havia reservat aquell bar per anar fent via. Ell sabia callar i omplir la bossa. Qui sap, potser algun dia podria obrir aquella braseria en aquell tros de l’avi, prop del pou negre i sota aquells arbres que tants estius proporcionaven aquelles tardes fresques. Aquell somni s’hauria de acomplir algun dia i ell en seria el gerent responsable. Qui sap si amb dos o tres cambrers eficients, d’aquells que no els hi as de dir les coses dos vegades.
Cap a les nou va tancar l’ordinador. La tercera cervesa havia fet el seu efecte i quasi no notava aquell dolor a l’esquena de cada dia. Aquest cop no havia fumat res fins i tot. Va ser llavors quan la va veure entrar. Com la “bruixa del matí” que dia la cançó de Pau Riba, va passar entre les taules tot dret cap a ell. El seu vestit blanc realçava la seva esplèndida figura. Era la única dona del local que ell podia veure, perquè el seu enamorament encara estava en el seu punt més àlgid. L’últim glop de cervesa el va fer sanglotar quan ella li va somriure. Ell va sentir un nerviosisme d’aquell que es difícil dissimular. Tot d’una es va aturar davant d’ell, palplantada, els seus ulls blavosos i el seu somriure inquietant. – Què escrius?. Tots el dies estàs escrivint aquí assegut i no sé mai que pots escriure tant?- va dir-li sense deixar de somriure. Ell va continuar mirant els seus ulls ara sense recança, omplint-se d’aquella llum que sempre havia d’observar des de lluny i dissimuladament.
Els seus llavis van dir, sense que ell en fos conscient – T’escric a tú!.- Va fer, i fins i tot es va sorprendre ell mateix del que havia dit.
-          A mí? Va no facis broma. Diguem que escrius de veritat?.- va preguntar.
-          Coses. Coses de la gent, de mi, del poble – va continuar ell dubitatiu, i els llavis i el cor van continuar.- i coses de tú -.
Ella va riure altre cop com fent broma de la seva insistència. Però els cors desfermats no tenen aturador, i això els fa més irracionals, afortunadament:
-          Vols que t’escrigui coses? Llegiries allò que et regalés? – va proposar-li ell.
-          Coses meves? Coses de mi?.- preguntà- Estàs boig, Josep, si no em coneixes de res?.-
Sabia se nom, i si més no, no l’havia oblidat, va pensar.
-          Et puc escriure i tu em dius el què, si vols, Elena?-.
Ella no deixava de somriure com valorant què li proposava aquest noi tant diferent als companys que l’esperaven a la taula que havia deixat enrere.
-          Si vols escriure’m, llegiré tot el que m’enviïs, i llavors et donaré la meva opinió, val?-.
Si obria aquesta porta no la podria tancar com si res, i els seus llavis van fer la resta que ell no hagués dit mai:
-          Escriure la  carta que mai has imaginat, aquella carta que ho diu tot-. Ella va aixecar-se sense saber què havia acceptat del tot.
..............................................

No va poder sopar després de parlar amb ella. Al seu estudi va començar a redactar el missatge d’amor més gran que mai hagués pogut imaginar, perquè l’amor jove és el més expansiu, el que no pots restringir. És aquell moment que no pots deixar escapar, on has de treure tot allò de dins que et crema el cor.
En Josep va abraonar-se sobre la carta, i va escampar to el sentiment de dolor contingut d’aquells anys de recuperació,  la tristor d’aquelles revetlles perdudes, l’amor des de el balcó veient a Elena envoltada de llençols blancs movent-se amb el vent, els seus cabells, els seus ulls, aquells llavis que sempre havia volgut tocar amb els seus, .... Va abocar tot en aquells fulls, perquè sabia que no hi ha res més preuat que saber-se regalar a la persona estimada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada