dissabte, 9 de novembre del 2024

Amics de pedra picada

 

La Garriga, 9 de novembre de 2024.

 

Hi ha coses que procuro fer cada dia, per poc que pugui. Son simplicitats, rutines que s’han convertit en costums que em constitueixen, parts inalienables d’un mateix, aquelles que et conformen i alhora et fan ser com ets; allò que el Mestre diria esdevenir i-n-e-l-u-c-t-a-b-l-e (això només ho pot dir el Mestre, és clar, i de vegades els seus acòlits entre els quals voldria inclourem...). 

Estic parlant de coses tant simples com veure despertar el dia des de la foscor fins el començament de la llum, escoltar el silenci del moment (rares vegades s’aconsegueix), prendre el primer cafè amb llet (tebi perquè estic escrivint i es refreda), ingerir la medicació per l’àcid úric i altres drogues de rigor, afaitar-me, mirar els ulls i les bosses dels ulls, si s’escau, de la gran persona que m’acompanya, pensar en què consistiran els àpats del dia i la forma de preparar les viandes corresponents, fer la migdiada sempre que sigui possible, planificar la combinació perfecte i proporcionada d’esforç físic (normalment de poc a mínim) i de “formació cultural” (10 % notícies d’actualitat, 25 % entreteniment, 20 % tertúlies de tertulians que saben de tot i força de res, 25 % de novel·la negra, si pot ser nòrdica i/o similar, i el % restant amb programes de televisió sense cap criteri concret).

També faig una despesa important, i cal reconèixer que això em costa un esforç, en escoltar els problemes i inquietuds de les persones que m’envolten i de les persones que trobo de forma casual. Durant molt de temps penso que sovint he regalat més que no pas he rebut, com si necessités obsequiar les meves vivències i particularitats, compartir-les de forma gratuïta. Val a dir que això ha estat un error doncs sovint aquest costum no t’aporta gaire. Paga més la pena fer-ho quan és una necessitat de buidar-se, d’esbravar l’efervescència de sentiments que tots acumulem dins nostre, però això cal fer-ho en mesura per no exhaurir existències.

Però avui hi ha quelcom que em trepitja el cor: friso per retrobar un amic de joventut està jugant el seu últim partit, acabant el camí després d’una malaltia llarga i injusta. És un amic que de fa molts anys no en sé res, amb qui no mantenia contacte. Un company que va conèixer i descobrir la necessitat d’escriure, com ara faig. Un altre nàufrag que utilitza aquesta taula de salvació que és posar en lletres els seus sentiments i tot plegat. Un amic que avui reclama veurem i acomiadar-nos.

Arribo a Sant Pau, amic, i em reconeixes tot d’una, com si no hagueren passat quaranta anys. Somriem junts despès de tanta absència. Les teves paraules em tranquil·litzen, em contagien a ser valent com tu, a fer d’aquest passeig un camí planer. La teva mirada convida a sentir-me a prop, a rememorar un temps que vàrem fruir plegats, allí on vam rebre un antídot contra l’absurditat que ens envoltava.

Ens fem possiblement l’última abraçada. Gràcies amic per compartir novament tot aquells records, per fer-me sentir proper a tu mateix, i per estrènyer altre cop la teva mà. Fer-nos aquesta abraçada ha estat el millor que em podia passar. Jordi ets un gran tipus i et mereixes tot el millor. No podem saber com ni quan ens retrobarem però avui m’has omplert de vida i això t’ho agrairé sempre. No hi ha llàgrimes que pagui la pena esmerçar perquè ELS AMICS SON PER SEMPRE i no es perden mai. Endavant amic Lapedra.

diumenge, 6 d’octubre del 2024

“Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen.” I la canalla crida: “Petites i dolentes; de les vuit, set de pudentes.”

 

La Garriga 3 d’octubre de 2024.

 

Passen els anys i avui en fa tres que vas marxar, sense fer soroll, amb aquella mirada que deia molt més que les paraules que mai ens dèiem, perquè no calia, perquè l’evidència era suficient per entendre’ns sense implicar gaire bé res més. Era un joc que sempre pra
cticàvem. Com si es tractés d’un fil invisible que ens unia i resultava allò que ens calia per acabar sabent que pensàvem pràcticament el mateix, que la realitat irremissible cau com la fruita madura, i mentrestant, deixem que les fulles que ens envolten volin jugant i fent cabrioles però sempre agafades per la tija a la branca forta.

Era tant simple com això. Crec que el teu pare et va ensenyar el mateix, o potser, simplement ho va fer també evident amb el silenci, i ho van adoptar com una segona pell que s’enganxa a la teva i la fa necessària i indissociable. Era un virus inoculat que, sense saber perquè, t’acompanya sempre i des que mai te’n desfaràs fins que acabis a la caixa. Ho saps i frises per saber qui en serà l’hereu.

Et trobo a faltar a voltes. Voldria tornar a veure´t assegut a la teva cadira i poder explicar-te coses sabent que m’escoltes, em jutges i m’acompanyes. Voldria tornar a saber que la teva experiència sabia veure les coses en perspectiva, prenent la distància necessària per concebre tot el conjunt al complert.

Però el joc continua, inexorable com el temps, i cal agafar forces i ànims per continuar, fent bullir l’olla, remenant els ingredients per fer un brou comestible, apropiat, suficient debades. Ens farem mal tots plegats algunes vegades, Ho sé i no hi puc fer més. Cada cop em costa més. El cert és que estic cansat, esgotat per ser del tot sincer. Començo a ser massa intransigent (més del que és habitual en mi). Sempre he sabut de la meva intolerància, un tret distintiu de la meva personalitat que resta molt, em perjudica fins i tot, i també, per dir-ho clar, em distingeix. És aquell regust amarg que trasllueix en les fotografies que em fan. No vull dignificar aquest modus operandi. Cadascú sap, o hauria de saber, quina és la seva càrrega i ser-ne conseqüent. Jo intento fer-ho amb la meva.

Refaré els ponts esquerdats. No sé quan ho faré. Haig de descansar primer, retirar-me a la caserna d’hivern i guarir-me dels cop i dels blaus que l’ànima ha rebut. Refer-me i escoltar les veus que s’escolen per les esquerdes de les làpides, entre silenci i silenci, el soroll dels que ja no hi son. És un exercici de soledat. I després, quan em senti amb forces suficients, i només llavors, tornaré a escoltar el vent, els arbres i les fulles.

divendres, 20 de setembre del 2024

Gener de Sang o l’infern de Glasgow en novel·la negra.

 

La Garriga, 21 de setembre de 2024.

Alan Parks destil·la pessimisme per allà on escriu. Un paisatge desolat de Gasgow a l’any 1973, de cases petites i maldestres formant barris humits i fàbriques tancades que només  serveixen per als més desvalguts d’aquella societat desfeta. Tot un reguitzell d’homes i dones que juguen a dissociar-se d’aquella realitat que els conforma, i s’entreguen sense embuts al alcohol i les drogues; joguines trencades que volen continuar estar trencades indefinidament, doncs no han tingut mai preses on agafar-se. La riera de fems, pluja i vòmit els ha arrastrat des de sempre, inevitablement, i ells també s’han  deixat arrossegar voluntariament. Quan no hi veus més sortida, quan ningú t’ha mostrat un altre camí, optes per fer allò que et sembla normal, acceptablement degradant. Et desfàs com individu i et converteixes en deixalla com la resta dels teus veïns. Et mores en vida i així vas fent fins el final.

McCoy investiga per inèrcia, per allò de fer el que toca, empastifant-se amb la ferum a suor i brutícia on viu com a policia i com a víctima alhora. Per més que et pugui sorprendre, tot allò passa sense més tristor que aquella que sempre ha viscut. No li cal res més doncs no coneix res més. Amb tot allò en té prou i via fora. I no ho pots considerar resiliència com a tal. És únicament resistència estèril, acceptació de la tristor, allò que el mestre Cabré en diu INELUCTABLE.

Gener de Sang et transporta allà on no voldries viure, però avui hem adoptat la necessitat de ser feliços i no volem sortir d’aquesta moda. Ens han fet creure que només paga la pena aquesta esclavitud de l’alegria del si o si. No voldria ser un mal averany però aquesta tendència em sembla  tan desencertada i nefasta com la de McCoy.

dimecres, 18 de setembre del 2024

El teu somriure

 

La Garriga, 19 de setembre de 2024

Dono gràcies al meu insomni habitual que em permet robar-li aquests minuts a l’albada, i ara que el sol encara no s’atreveix a treure el cap, aprofito el moment per recordar el regal del teu somriure d’ahir, i la teva abraçada. Hi ha instants a la vida que no calen paraules. El cor parla molt més clar i expressa els sentiments de forma més evident i clara, i vull creure que tu també em sents proper. Tot i la distància que les obligacions professionals imposen, tot i que ara ja no fem un cafè arraulits al voltant de la taula del bar amb les companyes, tot i això, vull que sàpigues que hi soc, emetent, per tot el que et calgui. T’ho dic de tot cor, perquè estimo a les persones que son bones persones, i tu ets una molt bona persona. Ho sé del cert. Ja ho deia la cançó, “no et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet, però compta amb mi...”. Compta-hi de veritat, sense recança. Comparteix el mals de cap, si et ve de gust, amb els que t’envoltem perquè també estem aquí per això i ho farem de bon grat.

Et torno l’abraçada, i el somriure, i els petons. Endavant!.  

dissabte, 14 de setembre del 2024

Idees per un poemari que anuncia la tardor.


Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024

Ferit d’actualitat feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries, per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs per abonar més vida més endavant.

Tot serà serenor per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen, perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el tresor que tinc i vull, els elements que em componen.

I sense voler-ho, aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.  

diumenge, 8 de setembre del 2024

Somorrostro

 La Garriga, 9 de setembre de 2024.

Llegeixo que la Guardia Urbana ha prohibit als banyistes de la platja del Somorrostro de poder-se banyar al mar degut a la celebració de la Copa Amèrica. Per qui no ho sàpiga, el Somorrostro era un barri de barraques de Barcelona. La platja del Somorrostro s’estén entre l’espigó del gas fins el port olímpic.

Val a dir que es impossible anar contra les infraestructures esportiu-econòmiques. Ta
mpoc és la meva intenció fer-ho (seria una pretensió estèril segurament). La reflexió seria si cal deixar als ciutadans sense accés a quelcom tant bàsic com una platja per motius tant espuris com la celebració d’un esdeveniment esportiu. A la majoria de barcelonins, la Copa Amèrica no els aporta res de res. Ni treballen més, ni milloren el seu salari, ni frueixen de l’espectacle. És a dir, no els hi resulta beneficiós o gratificant. Si de cas, alguns empresaris llogaran més habitacions en complexes hotelers on el ciutadà de peu no hi anirà mai a la vida, o s’ompliran els restaurants luxosos on el preu de la carta ascendeix a quantitats gens populars  (menú no en deuen fer, segurament). En poques paraules, la riquesa d’uns pocs augmentarà i poca cosa més.

La imatge de la ciutat o del país en sortirà enfortida? Doncs sincerament, no. Un territori no s’enalteix per la quantitat de esdeveniments esportius que celebra. La cultura, la llengua, l’art en qualsevol de les seves expressions, beu d’altres fonts que no tenen res a veure amb vaixells veloços o en dinars, sopars i convencions vinculats a la Copa Amèrica. En aquesta menjadora es nodreixen altres estómacs. Son individus que han sabut aprofitar l’oportunitat, aquells que suquen pa en totes les salses que serveixin per fer-se veure, llueixen vestits cars, condueixen automòbils potents i es deleixen per ser fotografiats al costat de altres persones que acaben de conèixer, de les que no en saben res. Tot és imatge, tràfec d’influències, glamur de baixa estopa, un batibull pudent que embafa la ciutat de falses esperances, de mentides evidents disfressades de  promeses que mai s’han acomplert i mai ho seran.

Em resulta absurd que un infant i la seva família no gaudeixi d’un bany de mar perquè un alcalde, regidor, president, hoteler, empresari, o d'altres, assisteixin a una cursa. Les televisions i altres medis no en parlaran de tot això. El motiu és evident; també hi suquen a la mateixa sopa. Aquell infant no se n’adonarà de tot plegat. El distrauran amb un gelat i un vol en bicicleta, però la ciutat i el país continuarà sent cada cop més provincià i més pobre. Aquesta Catalunya serà menys cada cop.


diumenge, 4 d’agost del 2024

Benvolguda Marta

 

La Garriga, 4 d’agost de 2024.

               Han estat uns quants anys de compartir molts moments. Alguns han estat bons i d’altres menys bons. Tot el conjunt és un batibull d’emocions que es mesclen i fa molt difícil extreure’n conclusions que descriguin un resum complert. Tant se val. Poder encara no ha passat prou temps per fer un balanç encertat del tot.

Sigui com sigui, i com diuen els contes per infants, n’era una vegada i no era, jo sempre vaig poder comptar amb tu per a tot, i amb tot, i amb aquestes quatre ratlles només voldria agrair-te aquest temps compartit, aquells nervis i corregudes, les incerteses, els somriures i la gresca, i també, les abraçades en els moments que la vida ens ha regalat sotracs. Gràcies Marta per ser-hi, per donar-me suport quan em mancava i per escoltar sempre.

               Ara ja no ens veiem cada dia, ja no fem el cafè plegats tot repartint-nos les tasques entre el fum de la teva cigarreta i el bon humor, però em queda el regust d’haver conegut una bona persona, i alhora, haver-me deixat ser membre de la “Junta” amb les teves amigues Laura, Silvia, Carme i Pepi, totes elles també bones persones. Això ho dic amb convenciment de totes elles. Ens hem explicat tantes coses, i hem compartit experiencies tant properes, que sento que totes heu estat part indispensable. Tot allò del Claraboia es queda al Claraboia, per descomptat. Ha estat gratificant i enriquidor.

               Ja tinc ganes que la casualitat o allò que sigui ens faci retrobar-nos per l’Empordà i fer-la petar una estona compatint aquell esclat de bonhomia que sempre acompanyes. Fins aviat, i visca els nuvis!