“Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen.” I la canalla crida: “Petites i dolentes; de les vuit, set de pudentes.”

 

La Garriga 3 d’octubre de 2024.

 

Passen els anys i avui en fa tres que vas marxar, sense fer soroll, amb aquella mirada que deia molt més que les paraules que mai ens dèiem, perquè no calia, perquè l’evidència era suficient per entendre’ns sense implicar gaire bé res més. Era un joc que sempre pra
cticàvem. Com si es tractés d’un fil invisible que ens unia i resultava allò que ens calia per acabar sabent que pensàvem pràcticament el mateix, que la realitat irremissible cau com la fruita madura, i mentrestant, deixem que les fulles que ens envolten volin jugant i fent cabrioles però sempre agafades per la tija a la branca forta.

Era tant simple com això. Crec que el teu pare et va ensenyar el mateix, o potser, simplement ho va fer també evident amb el silenci, i ho van adoptar com una segona pell que s’enganxa a la teva i la fa necessària i indissociable. Era un virus inoculat que, sense saber perquè, t’acompanya sempre i des que mai te’n desfaràs fins que acabis a la caixa. Ho saps i frises per saber qui en serà l’hereu.

Et trobo a faltar a voltes. Voldria tornar a veure´t assegut a la teva cadira i poder explicar-te coses sabent que m’escoltes, em jutges i m’acompanyes. Voldria tornar a saber que la teva experiència sabia veure les coses en perspectiva, prenent la distància necessària per concebre tot el conjunt al complert.

Però el joc continua, inexorable com el temps, i cal agafar forces i ànims per continuar, fent bullir l’olla, remenant els ingredients per fer un brou comestible, apropiat, suficient debades. Ens farem mal tots plegats algunes vegades, Ho sé i no hi puc fer més. Cada cop em costa més. El cert és que estic cansat, esgotat per ser del tot sincer. Començo a ser massa intransigent (més del que és habitual en mi). Sempre he sabut de la meva intolerància, un tret distintiu de la meva personalitat que resta molt, em perjudica fins i tot, i també, per dir-ho clar, em distingeix. És aquell regust amarg que trasllueix en les fotografies que em fan. No vull dignificar aquest modus operandi. Cadascú sap, o hauria de saber, quina és la seva càrrega i ser-ne conseqüent. Jo intento fer-ho amb la meva.

Refaré els ponts esquerdats. No sé quan ho faré. Haig de descansar primer, retirar-me a la caserna d’hivern i guarir-me dels cop i dels blaus que l’ànima ha rebut. Refer-me i escoltar les veus que s’escolen per les esquerdes de les làpides, entre silenci i silenci, el soroll dels que ja no hi son. És un exercici de soledat. I després, quan em senti amb forces suficients, i només llavors, tornaré a escoltar el vent, els arbres i les fulles.

Gener de Sang o l’infern de Glasgow en novel·la negra.

 

La Garriga, 21 de setembre de 2024.

Alan Parks destil·la pessimisme per allà on escriu. Un paisatge desolat de Gasgow a l’any 1973, de cases petites i maldestres formant barris humits i fàbriques tancades que només  serveixen per als més desvalguts d’aquella societat desfeta. Tot un reguitzell d’homes i dones que juguen a dissociar-se d’aquella realitat que els conforma, i s’entreguen sense embuts al alcohol i les drogues; joguines trencades que volen continuar estar trencades indefinidament, doncs no han tingut mai preses on agafar-se. La riera de fems, pluja i vòmit els ha arrastrat des de sempre, inevitablement, i ells també s’han  deixat arrossegar voluntariament. Quan no hi veus més sortida, quan ningú t’ha mostrat un altre camí, optes per fer allò que et sembla normal, acceptablement degradant. Et desfàs com individu i et converteixes en deixalla com la resta dels teus veïns. Et mores en vida i així vas fent fins el final.

McCoy investiga per inèrcia, per allò de fer el que toca, empastifant-se amb la ferum a suor i brutícia on viu com a policia i com a víctima alhora. Per més que et pugui sorprendre, tot allò passa sense més tristor que aquella que sempre ha viscut. No li cal res més doncs no coneix res més. Amb tot allò en té prou i via fora. I no ho pots considerar resiliència com a tal. És únicament resistència estèril, acceptació de la tristor, allò que el mestre Cabré en diu INELUCTABLE.

Gener de Sang et transporta allà on no voldries viure, però avui hem adoptat la necessitat de ser feliços i no volem sortir d’aquesta moda. Ens han fet creure que només paga la pena aquesta esclavitud de l’alegria del si o si. No voldria ser un mal averany però aquesta tendència em sembla  tan desencertada i nefasta com la de McCoy.

El teu somriure

 

La Garriga, 19 de setembre de 2024

Dono gràcies al meu insomni habitual que em permet robar-li aquests minuts a l’albada, i ara que el sol encara no s’atreveix a treure el cap, aprofito el moment per recordar el regal del teu somriure d’ahir, i la teva abraçada. Hi ha instants a la vida que no calen paraules. El cor parla molt més clar i expressa els sentiments de forma més evident i clara, i vull creure que tu també em sents proper. Tot i la distància que les obligacions professionals imposen, tot i que ara ja no fem un cafè arraulits al voltant de la taula del bar amb les companyes, tot i això, vull que sàpigues que hi soc, emetent, per tot el que et calgui. T’ho dic de tot cor, perquè estimo a les persones que son bones persones, i tu ets una molt bona persona. Ho sé del cert. Ja ho deia la cançó, “no et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet, però compta amb mi...”. Compta-hi de veritat, sense recança. Comparteix el mals de cap, si et ve de gust, amb els que t’envoltem perquè també estem aquí per això i ho farem de bon grat.

Et torno l’abraçada, i el somriure, i els petons. Endavant!.  

Idees per un poemari que anuncia la tardor.

Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024

Ferit d’actualitat feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries, per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs per abonar més vida més endavant.

Tot serà serenor per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen, perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el tresor que tinc i vull, els elements que em componen.

I sense voler-ho, aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.  

Somorrostro

 La Garriga, 9 de setembre de 2024.

Llegeixo que la Guardia Urbana ha prohibit als banyistes de la platja del Somorrostro de poder-se banyar al mar degut a la celebració de la Copa Amèrica. Per qui no ho sàpiga, el Somorrostro era un barri de barraques de Barcelona. La platja del Somorrostro s’estén entre l’espigó del gas fins el port olímpic.

Val a dir que es impossible anar contra les infraestructures esportiu-econòmiques. Ta
mpoc és la meva intenció fer-ho (seria una pretensió estèril segurament). La reflexió seria si cal deixar als ciutadans sense accés a quelcom tant bàsic com una platja per motius tant espuris com la celebració d’un esdeveniment esportiu. A la majoria de barcelonins, la Copa Amèrica no els aporta res de res. Ni treballen més, ni milloren el seu salari, ni frueixen de l’espectacle. És a dir, no els hi resulta beneficiós o gratificant. Si de cas, alguns empresaris llogaran més habitacions en complexes hotelers on el ciutadà de peu no hi anirà mai a la vida, o s’ompliran els restaurants luxosos on el preu de la carta ascendeix a quantitats gens populars  (menú no en deuen fer, segurament). En poques paraules, la riquesa d’uns pocs augmentarà i poca cosa més.

La imatge de la ciutat o del país en sortirà enfortida? Doncs sincerament, no. Un territori no s’enalteix per la quantitat de esdeveniments esportius que celebra. La cultura, la llengua, l’art en qualsevol de les seves expressions, beu d’altres fonts que no tenen res a veure amb vaixells veloços o en dinars, sopars i convencions vinculats a la Copa Amèrica. En aquesta menjadora es nodreixen altres estómacs. Son individus que han sabut aprofitar l’oportunitat, aquells que suquen pa en totes les salses que serveixin per fer-se veure, llueixen vestits cars, condueixen automòbils potents i es deleixen per ser fotografiats al costat de altres persones que acaben de conèixer, de les que no en saben res. Tot és imatge, tràfec d’influències, glamur de baixa estopa, un batibull pudent que embafa la ciutat de falses esperances, de mentides evidents disfressades de  promeses que mai s’han acomplert i mai ho seran.

Em resulta absurd que un infant i la seva família no gaudeixi d’un bany de mar perquè un alcalde, regidor, president, hoteler, empresari, o d'altres, assisteixin a una cursa. Les televisions i altres medis no en parlaran de tot això. El motiu és evident; també hi suquen a la mateixa sopa. Aquell infant no se n’adonarà de tot plegat. El distrauran amb un gelat i un vol en bicicleta, però la ciutat i el país continuarà sent cada cop més provincià i més pobre. Aquesta Catalunya serà menys cada cop.

Benvolguda Marta

 

La Garriga, 4 d’agost de 2024.

               Han estat uns quants anys de compartir molts moments. Alguns han estat bons i d’altres menys bons. Tot el conjunt és un batibull d’emocions que es mesclen i fa molt difícil extreure’n conclusions que descriguin un resum complert. Tant se val. Poder encara no ha passat prou temps per fer un balanç encertat del tot.

Sigui com sigui, i com diuen els contes per infants, n’era una vegada i no era, jo sempre vaig poder comptar amb tu per a tot, i amb tot, i amb aquestes quatre ratlles només voldria agrair-te aquest temps compartit, aquells nervis i corregudes, les incerteses, els somriures i la gresca, i també, les abraçades en els moments que la vida ens ha regalat sotracs. Gràcies Marta per ser-hi, per donar-me suport quan em mancava i per escoltar sempre.

               Ara ja no ens veiem cada dia, ja no fem el cafè plegats tot repartint-nos les tasques entre el fum de la teva cigarreta i el bon humor, però em queda el regust d’haver conegut una bona persona, i alhora, haver-me deixat ser membre de la “Junta” amb les teves amigues Laura, Silvia, Carme i Pepi, totes elles també bones persones. Això ho dic amb convenciment de totes elles. Ens hem explicat tantes coses, i hem compartit experiencies tant properes, que sento que totes heu estat part indispensable. Tot allò del Claraboia es queda al Claraboia, per descomptat. Ha estat gratificant i enriquidor.

               Ja tinc ganes que la casualitat o allò que sigui ens faci retrobar-nos per l’Empordà i fer-la petar una estona compatint aquell esclat de bonhomia que sempre acompanyes. Fins aviat, i visca els nuvis!

Je t’aime

 

En una població de l’Empordà, a 21 de juliol de 2024

Se’l coneix com el francès. És així com l’anomenen els veïns, o els francesos també. Son una parella que bé podrien arribar als vuitanta. Quan ens creuem per l’escala, ell sempre em diu un bon jour acompanyat d’un somrís amable, aquell somrís que saben transmetre els homes adults, jubilats, classe mitja, del sud de França. Son aquells que han sabut viure, i el més important, continuen sabent fer-ho, adorablement impermeables a tot allò que pugui esdevenir, doncs la vida i l’experiència els ha regalat aquest estatus.  

Jo li corresponc amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que dos paraules.

 Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu. Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix  una figura menys castigada, una esquena ampla i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de formatges.

Però aquí no hem arribat fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el diner o el poder; la morbositat.

Tot allò que conec dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.

Des que vaig tenir aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula, ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que ara no li faig la cara. Tant se val.

En tot cas, des que conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació  de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.

Salut Pierre i Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.

Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).